Em vaig enfilar al dromedari amb molta recança. El magnífic llibre d’Elies Canneti sobre Marràqueix comença amb unes quantes anècdotes de camells iracunds i rabiosos que no ajuden gens a assumir que aviat seràs tu que estaràs dalt d’ell. Cannetti parla de camells quan en realitat són dromedaris però ens entenem tots perfectament.
Són encara no les cinc del matí que ens alcem per a endinsar-nos en les dunes de l’erg Chebbi. Lògicament és millor fer-ho evitant el punt alt de la calor. Farem una expedició amb les meues filles i uns amics, sis camells en total més els dos camellers, un d’ells, Hassan, un home del terreny que causa molta impressió per la manera en que s’encara al desert. Només tancar la porta de la meua habitació veig la Montse i li dic que això que anem a fer és una mala idea. Ella riu mentre ens acostem al punt on hem quedat amb els animals i amb els seus cuidadors.
És encara negra nit però vistos de prop els animals són més amples i contundents del que m’esperava. I pujar-hi és la feina més feixuga. Cal obrir molt les cames i agafar-se amb força a un tros escàs de ferro que tens al davant i que és l’únic element que sembla que t’ajudarà a guardar l’equilibri. Aleshores l’animal executa una maniobra segurament rutinària per a ell però que fa molt respecte. A una indicació del cameller l’animal es posa dempeus primer amb les cames de darrere, amb la qual cosa el cos es veu impel·lit per la força de la gravetat a adoptar una postura completament antinatural, gairebé de funambulista. Faena tens en eixe moment de mantenir la vertical mentre el dromedari alça després, en dues etapes, com si res i completament aliè al teu patiment, les potes de davant. I aleshores sí que recuperes la normalitat i l’equilibre gravitacional. I bufes i somrius amb els ulls ben alleujat.
Una volta tots dalt dels nostre vehicles animals comença el camí, que en definitiva és el que té interès. Les dunes, l’erg, comencen sent molt suaus però abans que no te n’adonès ja estàs completament envoltat per elles. I confús. Comença a clarejar allà al lluny i pertot no hi ha sinó sorra. Muntanyes i més muntanyes de sorra en totes les direccions i fins allà on la mirada arriba. Supose que com que esperava aquest moment m’esforce en trobar alguna referència, res que em siga reconeixible, però sóc incapaç. El paisatge és d’una monotonia cruel però paradoxalment dolça alhora. Als pocs minuts et rendeixes i assumeixes que d’allí on ets no eixiries sol.
I és en aquell moment quan Hassan demostra fins a quin punt som una espècie única, capaç d’adaptar-nos a qualsevol entorn. Amb la calma de qui està, que ho està! en casa comença a explicar-nos que coneix i sap distingir cada duna, com nosaltres sabem distingir les muntanyes, diu. I en cinc minuts descobreix tot de coses mentre afirma que el desert és ple de vida. Per allà ens fa mirar com corre indiferent a nosaltres una mena d’escarabat simpatiquíssim que té unes potes primes i altes com un món. Al costat descobreix les petjades gràcils i impressionants d’una rabosseta del desert, alineades una davant l’altra com si només tinguera una sola de pota. I amb una veu que es va fent lenta com si es fonguera amb el paisatge ens descriu les gaseles que ell ha vist entre les dunes però que s’amaguen tant bon punt veuen un humà. Unes gaseles, ens ho deixa clar, que nosaltres no veurem mai..
Després, tombats dalt d’una duna especialment alta vegem eixir el sol i baixant amb els talons marcats en la sorra, tornem allà on hem deixat els dromedaris. A repetir, amb la mateixa por però amb una mica més de confiança, la maniobra de muntar sobre el llom d’aquests impressionants animals.
Aprofitant que som a Fes ens allarguem a Mulay Idrís. Segons que m’expliquen aquesta població és una ciutat santa de l’Islam ja que hi ha la tomba del fundador de la dinastia idrisí. Això la converteix en lloc de pelegrinatge que em diuen que pot arribar a substituir el hajj, si hi vas cinc vegades el mes després del Ramadà. L’entrada al santuari és prohibida als no musulmans, cosa que puc entendre, encara que en aquesta ocasió m’haja fet quedar-me a la porta i prou.
