Viatge al desert (II)
El vol ens porta a Marràqueix, ciutat des de la qual viatjarem cap al sud del Marroc, a cercar el desert per pujar després fins a Fes i tornar a casa. Marràqueix és coneguda i famosa per la plaça, de fet un mercat, de Djemà-el-Fna. Nit i dia és un calidoscopi de gent i negocis ben diversos, des dels amos dels molts restaurants que s’hi planten cada nit fins els encantadors de serps que les fan ballar amb uns sons estranyament cacofònics.
Pugem a la terrassa superior del Cafè de França per veure la plaça des de dalt. El Cafè és un record permanent del colonialisme francès i havia de ser l’objectiu de l’atemptat gihadista que va fer dèsset molts al 2011. Expliquen que el suïcida que portava la bomba va quedar sorprès en veure que hi havia pocs estrangers i que en canvi el veí Cafè Argana n’estava ple així que va fer explotar l’artefacte allí.
Quan arribem la planta baixa és un espectacle. A Europa juguen un partit de futbol important i el recinte s’ha reconvertit en la cosa més pareguda a un camp de futbol. Tot són cadires ben alineades davant pantalles gran que retransmeten el matx. Tot són homes -o jo no arribe a veure’n cap de dona i des de la terrassa, tres plantes més amunt se’l sent cridar i aplaudir al ritme de les incidències del partit.
Quan cau la nit, finalment, baixem per anar a sopar. El partit continua zero a zero i allà que estan tots enganxats. De camí ens assalten els cambrers de cada bar, buscant la manera de seduir-nos. El ritual passa primer per saber d’on som, a base de preguntes aproximatives i de fixar-se en els detalls menuts. Alguns ens parlen, esquemàticament però de manera ben efectiva, en català. Se saben les frases justes en cada llengua no sé si del món però de les proximitats segur. Acabem en l’espai d’algú que el Pep ja coneixia de viatges anteriors -el Pep coneix tothom i tothom el coneix a ell. I al futbol acaben guanyant els de sempre en l’últim minut. Ves.