Llarga visita a Alcoi per a participar de nou en les Jornades de Sociolingüística. La primer vegada, fa tants anys! em va portar la Mavi així que ha estat emocionant tornar en ocasió de les jornades que fan vint-i-cinc i recordar-la públicament. Com sempre ponències molt interessants -m’ha impressionat el concepte de “llengua disfressada” per a explicar com és que se sent tant poc català perquè molts catalanoparlants l’amaguen.
La meua intervenció ha estat per la inauguració de les Jornades i he parlat de Política Lingüística i Comunicació. Ací trobareu el material que he presentat, si us interessa.
Aquest dies he viatjat per tot Irlanda en el cotxe de Lluís Maria. És un Tesla americà que condueix sol.
I quan dic que condueix sol vull dir exactament això. Ni peus als pedals ni mans al volant: tu li dius on vols anar i ell va. Fa molta impressió, o me l’ha fet a mi com a mínim.
De fet el més destacable del cotxe és que hi ha una enorme pantalla on veus cada maniobra que fa de manera anticipada gràcies a uns gràfics espectaculars. I la veritat és que la cosa, l’ordinador o el que siga que està al comandament, condueix de meravella. Fins i tot ha calcul·lat on havia de parar per a carregar ràpid les bateries -en 20 minuts ha tingut prou per omplir el dipòsit, si és que es pot dit dipòsit i es pot dir omplir, que ja no sé ni això. Ah! i per acabar-ho de rematar, a més, tot està en català, absolutament tot, cada instrucció, cada senyal, les ordres…
Només puc dir que ha estat una experiència magnífic que segur que recordaré tota la vida. He tingut la sensació d’estar en el futur i estic convençut que quan aquests vehicles siguen el pa de cada dia jo recordaré que el primer em va portar a fer voltes per tot Irlanda un dia del 2022.
De vegades les coses s’emboliquen i un viatge que volies relaxant i plaent esdevé una mena de cursa d’obstacles. M’ha passat, de nou. La gent de l’ANC Irlanda havia organitzat dues conferències en les universitats de Belfast i Cork i una trobada amb catalans a Dublín que, finalment, per culpa de la guerra sobretot, s’ha convertit en un autèntic viatge llampec. Arribar al migdia a Dublín, cotxe cap a Belfast, xerrada, sopar, viatjar fins a Cork, xerrada, sopar, viatge a Dublin, xerrada, sopar i avió cap a casa. Una marató que l’amabilitat dels amfitrions ha fet superable però que ja no sé si tinc edat per a fer.
A Belfast i Cork els actes eren d’un format més acadèmic, respectivament en la Queen’s University i l’UCC, parlant del sentit avui de termes com llengua global o llengua minoritzada, tema que compartim els parlants del català i els del gaèlic irlandés. Ací teniu el pdf de la presentació que vaig fer.
A Dublin, al Teacher’s Club on ja havia parlat alguna vegada abans el debat va ser més clarament i directament polític car la gran majoria dels assistents eren catalans. Que encara vam tenir una bona ocasió de seguir xerrant en acabar la conferència. Em va fer molta il·lusió quan em van explicar que era la primer vegada que es trobaven en dos anys, per causa de la pandèmia.
Abans de la xerrada vam quedar amb el dirigent del Sinn Feinn Mícheál Mac Donncha, que havia estat el batlle de Dublin durant el Primer d’Octubre i va fer hissar la senyera a l’ajuntament en senyal de solidaritat. Vam estar un parell d’hores xerrant i encara es va voler quedar una estona a la conferència. Va ser una xerrada molt instructiva encara que jo no li vaig poder explicar massa bé com és que els polítics catalans estan fent el que estan fent. Ell no ho entenia i jo tampoc.
Ahir vaig participar en el programa 3/24 que dirigeix, de forma magnífica, el Xavier Grasset. En teoria hi anava a presentar el nou llibre però, com és lògic, l’actualitat va poder més i em van demanar a banda de comentar el llibre de participar en el debat centrat en la guerra d’Ucraïna.
