Gàlim

Viatjar en el temps, a voltes és només qüestió d’un fonema. Em va passar dissabte: ho vaig experimentar en l’instant que posava la clau al pany de la porta de casa, i la dona que passava pel carrer em va dir ‘Bora nit!’.
No puc dir quant de temps feia que no ho sentia dir així (o no me n’havia adonat): ‘bora nit!’. Jo ho havia dit, tot lo món ho deia, però ens hem educat i ja sabem que hem de dir ‘bona nit’.

Ho hem de dir? Està bé que coneguem les formes ‘correctes’ i la llengua estàndard, però… hem d’arraconar del tot la parla popular tradicional en els usos informals, d’anar per casa? Jo diria que no. Sobretot quan, si rasques una miqueta, trobes que té una riquesa i unes possibilitats que alguns prejudicis han menystingut.

Doncs això: bora nit, cresol, que la llum s’apaga.

Deu fer ja dues dècades que ens coneixem. Solem coincidir una vegada l’any, o any i mig, depén de com vaja la cosa, i aquell dia, com que tenim temps, solem xarrar de tot un poc.

Hi va haver un moment que es va comentar l’opció de dir ‘bot’ a allò que havia arribat ací com a ‘link’ en el vocabulari d’internet, i que ha quedat com a ‘enllaç’. La idea era bona, perquè si vas punxant ací i allà no fas més que anar a bots (i algun bac), a voltes sense solta ni volta.

En un d’aquells bots vaig anar a parar l’altre dia a una notícia que parlava d’una capella del Roser, a Valls, decorada amb una representació de la batalla de Lepant.

– Això -vaig pensar- ja ho he vist sense eixir del poble. Vull dir que una representació d’aquella batalla contra els turcs (febrer el curt, més mal que un turc) en una capella del Roser ja existeix al ‘convent’, l’església de l’antic convent de Dominics.

La pintura la tenim allà, però hauria desaparegut si hagueren enderrocat l’església, cosa que va estar ben a punt de passar. A voltes em pregunte com seria ara la plaça del Convent (topònim més adient -crec- que plaça de Loreto) sense el temple històric i amb un edifici modern, per més eclesiàstic i artístic que fóra. Ja havíem perdut el convent: sense l’església ja només quedaria la memòria, sempre volàtil.

Salvar aquella església va obrir, amb un rebot acrobàtic, el camí de la recuperació de la Casa Santonja. En tots dos casos, l’escepticisme i algun punt d’incomprensió acompanyaren els complicats processos de salvació, però ara tot lo món se n’alegra i aprofita (està bé que siga així) unes peces imprescindibles del nostre patrimoni.

La qüestió és que açò no s’acaba mai, i no em direu que no fa mal als ulls de veure com una de les grans cases bones del Ravalet, la casa dels rics Sacaresos que va arribar a ser caserna de pobres soldats durant la guerra contra el feixisme, cau a trossos amb la indiferència (em sembla) dels propietaris. Veure-la assolar-se seria un patir.

Algun historiador o arquitecte dels joves que tenim ara al poble no s’hi interessaria?