Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.
He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.
En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.
No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.
A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.
No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…
Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.
Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.
Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.
En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.
