Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Els flamencs i la Isabel

Publicat el 30 d'agost de 2018 per vicent

Dues referències dels darrers dies. Per una banda la Isabel Clara Simó ha escrit un article extraordinàriament amable amb el meu llibre. És una gran amiga i per això li ho agraïsc de manera molt especial. L’article el trobareu ací: Partal.

Per una altra banda els amics del diari digital flamenc Doorbraak han publicat un llarg article sobre el meu reportatge sobre els fets del 17-A, a partir de la versió en anglès del mateix ‘One hundred hours chasing Younes‘.

Una entrevista amb Alex Salmond –aquesta vegada a mi

Publicat el 23 d'agost de 2018 per vicent

El qui fou el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, té un programa setmanal a Russia Today. Aquesta setmana ha dedicat el programa a la situació al nostre país i, entre més, em va entrevistar a mi. Era una situació estranya, en el sentit que normalment jo estic a l’altra banda, entrevistant. I no deixa de ser curiós que jo el vaig entrevistar fa anys a ell. En fi, ací teniu el vídeo:

https://www.rt.com/shows/alex-salmond-show/436638-catalonia-independance-poets-journalists/

Hores perseguint els perseguidors de Younes

Publicat el 12 d'agost de 2018 per vicent

Ahir vaig publicar un llarg reportatge a VilaWeb que recrea la persecució ara fa just un any de Younes Abouyaaqoub, el principal responsable dels atemptats d’ara fa un any. ‘Cent hores perseguint Younes‘ (ací trobareu també la versió en anglès) és la història del grup de policies catalans que van dirigir la persecució del mateix.

Algunes vegades he explicat que la construcció de VilaWeb, des del 1995, m’ha obligat a assumir unes tasques de les quals estic molt orgullós, vistos els resultats, però que han resultat frustants per mi. Personalment. Tota la meua vida el meu interés ha estat la política internacional i contar històries. I és evident que l’enorme quantitat de treball, diguem-ne no creatiu, que has d’assumir quan fas de director d’una redacció t’obliga a triar. No es pot fer investigació periodística mentre fas de director. La investigació periodística, ací o a l’altra punta del món, obliga a una concentració immensa en un espai relativament curt de temps que no pots compartir amb res més. I la direcció d’un diari igual, així que són coses, per desgràcia, gairebé incompatibles.

Dic gairebé perquè aquests anys, en algunes ocasions, he pogut aprofitar algun viatge o fer algun viatge que per uns pocs dies em permetia recuperar el treball de base, de periodista normal i corrent.

En el cas d’aquest reportatge la cosa ha estat diferent. VilaWeb ha crescut molt i ara tenim una estructura on no sóc tan indispensable en el dia a dia com ho era. I una casualitat em va permetre endinsar-me fa mesos en aquest món que al final he pogut reflectir en aquest reportatge.

Una investigació no ho és mai si no la iniciés tu com a periodista. Si te la fabriquen és una filtració i això és ben diferent. El periodisme català i espanyol, sobretot l’espanyol, està ple de filtracions. I les filtracions sempre són interessades. Qui filtra res sempre té un interés i està fent servir el periodista per a les seues finalitats. La investigació, en canvi, és neta. Tu. decideixes que hi ha un tema que vols explorar i cerques com fer-ho.

El coneixement casual d’un mosso fa molts mesos em va obrir la porta a aquest reportatge. En periodisme la cosa més difícil de totes és guanyar-se la confiança de la font, de l’interlocutor. Això pot durar mesos. Un dia t’explica una cosa i et demana que no la publiques. Si la publiques no tornarà a parlar amb tu. Si no la publiques es crearà una relació de confiança que tu pots aprofitar per a perseguir un tema més important que el que has acceptat no publicar. Ací hi ha un equilibri complicat pel qual no hi ha fórmules. T’has de deixar dur per l’instint.

Al poc temps de coneixer-lo em va anar presentant col·legues seus i vaig entendre que aquell grup de gent podia aclarir-me, amb dades que es podien contrastar documentalment per comprovar que eren certes el que havia passat a l’atemptat de Barcelona. I un dia vaig demanar si seria possible explicar això. Ho vaig fer amb respecte i acceptant la possibilitat que em digueren que no. Per raons comprensibles i que tothom pot entendre. Vam haver de pactar la manera de fer-ho. Ells van posar unes exigències metodològiques que jo vaig acceptar. Hi havia coses que, com a policies, no podien fer i que per tant jo no les havia de demanar però exploraríem junts fins on es podia arribar a explicar el que ells sabien i el que havia passat.

Això es va convertir en un procés lent de repàs cronològic, de comprovació de dades, d’acords inclús sobre com es diria això o allò. Algunes de les coses que em van explicar no les he fet servir perquè no les he pogut verificar de forma independent i ells hi ha coses que no me les van voler explicar tot i que el relat que anàvem construint clarament portava cap allí. Qualsevol investigació és un pacte i no tot val. Perquè no comportar-te amb el teu interlocutor amb el respecte que requereix pot significar trencar una relació que ha costat anys de bastir i que et pot interessar fer servir en un altre moment.

El resultat final el té lector i jo estic molt content d’ell. S’explique coses que no se sabien, qualsevol reportatge d’investigació ha de servir per això, algunes especialment rellevants. Com ara com la ruta que Abouyaaqoub va seguir abans de fer l’atemptat, per exemple. O com el fet que la policia espanyola sabia que el líder del grup gihadista, confident seu, havia desaparegut. Si m’ho permeteu, però, estic content també per haver pogut fer de periodista de base, normalment. Per haver recuperat sensacions que feia molt temps que no tenia.

Presentació a Bétera i sopar groc

Publicat el 10 d'agost de 2018 per vicent

Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.

He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.

En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.

No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.

A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.

No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…

Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.

Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.

Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.

En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.

Les estanteries com a biografia

Publicat el 9 d'agost de 2018 per vicent

A ma casa de Bétera hi tinc una biblioteca on hi ha un fragment notable de la meua vida. Segurament són la majoria dels llibres que vaig llegir abans d’anar-me’n a Barcelona. En les estanteries, a Bétera i a Barcelona, els llibres és com si foren parts d’una biografia també. De normal, en el ritme frenètic del dia a dia, no tens temps d’aturar-te a repassar aquella muntanya de papers però a l’agost et pots permetre una mirada reposada. Picar aquest i aquell volum, cercar una nota que vas deixar apuntada en un marge, trobar o intentar trobar la data en que vas comprar aquest o aquell volum i la llibreria on ho vas fer. Tot et transporta en el temps. I et venen al cap cares, converses, actes, fets.

Aquests dies he pogut repassar amb una certa intensitat l’habitació dels llibres de Bétera. I és com si haguera après una mica més qui sóc, d’on vinc i com vaig arribar-hi. He recordat emocions, descobertes, decepcions… He quedat intrigat preguntant-me a mi mateix com és que, en aquell temps, llegia això o llegia allò. I m’he sentit trist pels llibres que he oblidat. N’hi ha que els dec haver llegit segur, com estan de gastats o un apunt parcial en una pàgina així ho delaten. I tanmateix no recorde res d’ells. Ni si em van agradar o no…

Fa anys que mantinc un prestatge a ma casa de Barcelona que són els meus vint llibres essencials, aquells que per força he de tenir a mà sempre. No és un exercici senzill. Una dotzena estic segur que els matindré sempre però els altres ballen perquè un dia vaig decidir que no passaria de vint i que aleshores per cada nou llibre que entrara n’havia d’eixir un.

Contradictòriament, però, aquests dies a Bétera he tornat a pensar en com m’agradaria tenir una casa prou gran com per tenir tots els meus llibres junts i no desperdigats com ara estan a Bétera i Barcelona i encara a la casa de l’Assumpció a Arenys. He somiat com m’agradaria classificar-los a través de llargues estanteries blanques, recuperant així, un a un, el que van ser i van significar per a mi. És una aspiració inútil, ho sé, perquè això mai no passara i perquè si passava segur que no tindria el temps de fer-ho. Però el sol fet d’imaginar-ho m’ha ajudat a passar content unes hores, convençut de les estanteries són també una biografia.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Els llibres que llegiré aquestes vacances (Edició 2018)

Publicat el 4 d'agost de 2018 per vicent

Demà comence, en teoria, les vacances de 2018, més esperades que mai. La intensitat del curs deixa’t enrere no m’ha permès de llegir uns quants llibres que he anat acumulant al llarg de l’any i que, si no passa res, cauran les pròximes setmanes. Són aquests:

The Kemlinologist. Jenny Thompson i Sherry Thomson. Johns Hopkins University Press. La sorpresa de darrera hora. Ja no comptava amb ell però els meus llibreters de Laie CCCB me l’han localitzat just a temps. Gairebé sis cents pàgines que prometen explicar-ho tot sobre Llewellyn E. Thompson, el mític ambaixador dels Estats Units a Moscou que va inventar la ‘kremlinologia’. El llibre l’han escrit les seus filles, cosa que em sorprèn d’entrada, però ha tingut molt bones crítiques.

Matèria, el grau zero de la filosofia. Mercè Rius. Publicacions de la Universitat de València.

Weapons of Math Destruction, Cathy O’Neil. Broadway Books. Sobre com de dolents són els algoritmes. El joc de paraules del títol és brillant i promet.

Dimensions de la conscience historique. Raymond Aron. Les Belles Lettres.

L’obsession des frontières. Michel Foucher. Perrin. L’inici és trepidant: des del 1991 han aparegut 28.000 nous quilòmetres de frontera al món. Arrea!

Genios del futbol. Joaquin DHoldan. El paseo.

La valeur de l’information. Edwy Plenel. Don Quichotte. Les idees d’un dels periodistes europeus amb els qual avui compartisc més coses.

Off the map, Alastair Bonnett. Aurum Press.

The almost nearly perfect people. Michael Boot.  Vintage. Un llibre sobre els escandinaus que vaig comprar a Noreuega i que vaig començar a llegir en el viatge. Divertit.

 

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari