Les estanteries com a biografia
A ma casa de Bétera hi tinc una biblioteca on hi ha un fragment notable de la meua vida. Segurament són la majoria dels llibres que vaig llegir abans d’anar-me’n a Barcelona. En les estanteries, a Bétera i a Barcelona, els llibres és com si foren parts d’una biografia també. De normal, en el ritme frenètic del dia a dia, no tens temps d’aturar-te a repassar aquella muntanya de papers però a l’agost et pots permetre una mirada reposada. Picar aquest i aquell volum, cercar una nota que vas deixar apuntada en un marge, trobar o intentar trobar la data en que vas comprar aquest o aquell volum i la llibreria on ho vas fer. Tot et transporta en el temps. I et venen al cap cares, converses, actes, fets.
Aquests dies he pogut repassar amb una certa intensitat l’habitació dels llibres de Bétera. I és com si haguera après una mica més qui sóc, d’on vinc i com vaig arribar-hi. He recordat emocions, descobertes, decepcions… He quedat intrigat preguntant-me a mi mateix com és que, en aquell temps, llegia això o llegia allò. I m’he sentit trist pels llibres que he oblidat. N’hi ha que els dec haver llegit segur, com estan de gastats o un apunt parcial en una pàgina així ho delaten. I tanmateix no recorde res d’ells. Ni si em van agradar o no…
Fa anys que mantinc un prestatge a ma casa de Barcelona que són els meus vint llibres essencials, aquells que per força he de tenir a mà sempre. No és un exercici senzill. Una dotzena estic segur que els matindré sempre però els altres ballen perquè un dia vaig decidir que no passaria de vint i que aleshores per cada nou llibre que entrara n’havia d’eixir un.
Contradictòriament, però, aquests dies a Bétera he tornat a pensar en com m’agradaria tenir una casa prou gran com per tenir tots els meus llibres junts i no desperdigats com ara estan a Bétera i Barcelona i encara a la casa de l’Assumpció a Arenys. He somiat com m’agradaria classificar-los a través de llargues estanteries blanques, recuperant així, un a un, el que van ser i van significar per a mi. És una aspiració inútil, ho sé, perquè això mai no passara i perquè si passava segur que no tindria el temps de fer-ho. Però el sol fet d’imaginar-ho m’ha ajudat a passar content unes hores, convençut de les estanteries són també una biografia.
Desperdigats? Voldreu dir escampats o espargits.
Tens raó. Les estanteries són vertaderes biografies. També són records de qui ja no hi són i amb qui hem compartit lectures. Les estanteries donen càrrega emocional al llibre. I això pot ser trist perquè qui vingui darrere potser només veurà objectes que no vol ningú.