Mails per a Hipàtia

L’escena els sonarà. Els ciutadans valencians participen en unes eleccions i trien un govern. Amb un programa determinat. En aquest cas un component essencial del nou govern és Compromís que en el seu programa incorpora de forma especial una sèrie de mesures per dignificar l’ús del català.

El govern valencià atenent a la decisió dels ciutadans que els han portat al poder elabora un Decret de Plurilingüisme, amb la intenció de fer avançar el nivell d’ús del català en les escoles, al costat de l’anglès i del castellà que ara mateix és hegemònic.

La conselleria d’educació fa estudis, dialoga amb tothom, estudia alternatives i finalment proposa un Decret que finalment és aprovat. El decret determina que les escoles són les que han de decidir entre tres models lingüístics, el bàsic amb menys català però més del que tenen ara mateix i l’avançant amb un salt endavant a favor de la llengua molt notable.

Els consells escolars es reuneixen escola a escola per a debatre què fan. El 54% de les escoles valencianes trien el nivell avançat, el nivell amb més hores de català i anglès, el 30% l’intermedi i el 16% el bàsic. Això significa que el 84% decideix fer servir a les aules més català del que fa servir ara. La decisió la prenen, a més, els consells escolars en la pràctica totalitat dels casos per més de dos terços dels vots, fet que confereix una legitimitat enorme al decret. El govern valencià, a més, demana informes legals propis per avalar la legalitat del decret i rep el vist-i-plau del ministeri espanyol d’educació.

Però aleshores va el PP i diu que té igual, que això no és legal i que cal prohibir-ho. I un sol·lícit tribunal atura cautelarment el decret i deixa tot el procés en l’aire. Definitivament aquesta gent no escarmentarà mai…

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

Aquesta setmana s’ha mort Iuri Drozdov, el llegendari cap de l’espionatge soviètic, que va crear els ‘il·legals’, l’èlit del KGB, espies que vivien als Estats Units i a occident com famílies normals, entrenats des de xiquets per a passar desapercebuts.

L’espionatge durant la guerra freda ha generat moltes llegendes i històries de novel·la. Algunes d’elles relacionades amb el futbol. De totes una de les que més m’agrada, i més m’intriga perquè encara ara mateix no sé si és veritat, és la del camarada Yakima Eordahnov.

Eordahnov és un estrany defensa de l’Spartak de Moscou, que només va jugar dos partits i que sembla ser que en realitat era un britànic de nom Jim Riordan. Això és com a mínim el que defensa el propi Riordan en la seua autobiografia ‘Comrade Jim: The Spy Who Played for Spartak’.

Riordan era un anglès de Portsmouth, bon jugador de futbol amateur, amb planta de defensa alt i fort que es va fer membre del Partit Comunista i vivia sovint a Moscou. Ell mateix conta que jugava al futbol amateur en la capital russa amb alguns amics i que de sobte un dia va rebre la visita de l’entrenador de l’Spartak, en aquella època un dels millors equips del món, que li va demanar d’ajudar-los en dos partits importants, adduint que la seua defensa estava malmesa.

A partir d’ací Riordan explica que va jugar dos partits amb l’equip contra el Pakhtakor Tashkent i contra el Kairat Almaty. Un fet extraordinari perquè en aquell temps no podien jugar estrangers en la lliga soviètica i encara menys occidentals.

De la presència de Riordan-Eordahnov en els dos partits no hi ha proves documentals però Riordan va aconseguir anys després que un dels jugadors de l’Spartak validés la seua història i reconegués que aquell camarada anglès havia protagonitzat la que de fet seria una de les històries més estranyes del futbol de la guerra freda.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

El meu peu accidentat m’ha obligat aquests dies a tornar a fer servir taxis. N’havia perdut el costum però les dificultats per caminar m’obliguen. I he quedat sorprès de la gran quantitat de taxis en verd que no em veien. Que no em veien perquè anaven parlant pel mòbil, mirant a la vorera equivocada o fent ves a saber què.

És un símptoma més d’un canvi que fa molt temps que em fascina. Als bars, per exemple, ja fa molt temps que passa el mateix: els cambrers no miren. I una de les discussions més grans que tinc amb companys periodistes és la mateixa: alguns no miren. Simplement no veuen res.

Supose que tot plegat té alguna explicació però la tendència per mi és tan manifesta com preocupant . Jo sóc fill de bar i mon pare la primer volta que em va fer treballar rere el taulell només em va dir una cosa: ‘mira els hòmens’. Els homes eren els clients –en aquella època era impensable que una dona entrara al bar. L’expressió de mon pare no era gens metafòrica. ‘Mira els hòmens’ volia dir que havies d’estar pendent dels seus senyals i això sense mirar-los esdevenia impossible. Hi havia fins i tot una metodologia, una manera de mirar. Seguint sempre la mateixa direcció, frenant sobre els que et miraven a tu, perquè segurament estaven pensant-se en demanar alguna cosa. Cada mirada era, això no ho deia mon pare però ho entenc ara, una oportunitat.

Una de les poques coses agradables d’estar convalescent és que el pas del temps sembla estirar-se. Els compromisos socials gairebé desapareixen i això et deixa temps per a coses que no tenies programades.

Cada anys, conforme passen els mesos, vaig acumulant un paquet de llibres que sé que no tindré temps de llegir, normalment fins a l’agost. A l’agost dedique tantes hores com puc a llegir i llegir com a part d’una mena de teràpia de desconnexió anual que fa anys que dura. Però durant la resta de l’any se’m fa molt difícil trobar el temps i el repòs per a submergir-me en volums que reclamen una concentració i un estat mental que la meua feina no em pot procurar massa.

Així que, com cada any, a aquestes alçades ja en tenia un bon grapat d’ells preparats i la cosa ha estat que enguany no he hagut d’esperar a llegir-los a l’agost, ans he pogut dedicar unes bones estones aquestes setmanes a la seua lectura.

Un d’ells em feia una especial il·lusió: ‘Venezia’ de Fernand Braudel. Era un llibret que desconeixia i que precisament vaig trobar en una llibreria tan menuda que era més aviat una cantonada de la mateixa Venècia. El vaig comprar sense dubtar-ho ni per un segon. Braudel és un dels historiadors dels quals voldria llegir-ho tot i aquest petit volum fins ara havia escapat del meu radar.

Com m’imaginava és un llibre senzillament deliciós. Braudel esborra com ell només ho sap fer els contorns entre història, sociologia, economia i totes les disciplines que se li posen al davant. I no té cap problema amb parlar amb la seua veu apassionada. Fa molts anys que defense que els historiadors que jo admire més i els periodistes que admire més escriure igual: segurs i emocionats. I Braudel en aquest ‘Venezia’ ho fa amb un mestratge impressionant, barrejant la dada més específica i inqüestionable amb la interpretació més aguda i agosarada. Qui sinó descobriria comptaria un a un quants canals i ponts té Venècia i al mateix temps s’atreviria a dibuixar amb tota llibertat un programa de salvació de la ciutat en les cinc darreres pàgines, impagables, del llibre? Qui podria en les mateixes pàgines enyorar-se del vell cafè Florian i les converses ‘sota il cinese’ que retrata com ‘il reflesso de un’epoca e di un mondo parigino in cui si aveva il gusto della battuta, de la frase azzeccata, della risposta pronta chi relancia la conversazione’ i al mateix temps discutir en extens sobre l’efecte de la rivalitat amb la Gènova ‘risalita alla ribalta’?

El llibre és, en definitiva, una petita joia. Hom pot fins i tot imaginar Braudel, que va arribar a Venècia per a treballar en els seus arxius mentre estudiava la història dels ports mediterranis, passejant pels carrer encara buits de turistes i aprenent a estimar una ciutat única, amb unes característiques que la fan tan diferent de totes: ‘Quin encant sentir-se sol a Venècia, enmig de tanta gent!’ s’exclama en un moment del llibre, mentre recorda el petit pis que donava al Marin, on ell treballava al vespre ordenant els papers que anava rescatant als matins en aquest i aquell arxiu. Braudel s’estima així Venècia sense pudor ni distància, amb una actitud que has de ser molt gran i estar molt segur de tu mateix per a poder mantenir sense que et tremole ni un segon la veu.