Mails per a Hipàtia

La nit de cap d’any acostume a repassar la meua agenda de l’any. És com un recordatori de totes les coses que he fet. Avui, en fer-ho, m’ha assaltat una curiositat, a partir d’un comentari que va fer l’Albert l’altre dia, i he mesurat més o menys quants quilòmetres he fet al llarg d’aquest anys que ara s’acaba. El resultat, sense comptar els molts que he fet de punta a punta del país, és d’uns quaranta dos mil. Que equival a una volta al món per l’Equador una miqueta més. (Les voltes al món són molt diferents segons la latitud per la qual voles i la de l’Equador, lògicament, és la més llarga).

Aquest any he viatjat per feina o per plaer a Berlín, Maastricht, Brussel·les un parell de voltes, Amsterdam, Bilbao, Sarajevo, Madrid, Qatar, Dubai, Geòrgia i Japó. I tres vegades a Londres, que és on he anat més, per circumstàncies diverses.

Això pel que fa a l’estranger, que de quilòmetres a casa n’he fet moltíssims més encara, d’Elx a Perpinyà i Andorra o de Palma a Fraga i aquests no els compte.

Bon any a tots. (I, per cert, demà tren Barcelona-València: a seguir viatjant)

Ací vos deixe el vídeo de la meua xerrada de fa uns dies a Otos (La Vall d’Albaida). La xerrada formava part de la trobada de blocaires i la vaig fer a l’ajuntament. Els assistents no eren només blocaire perquè aquesta era la principal activitat oberta a tothom en aquella trobada.

De fet la darrera de l’any pel que fa al tema de la independència. Encara n’he fet una altra al CIEMEN sobre els 25 anys de la caiguda de la URSS però aquesta als Lluïsos d’Horta és la darrera de les moltes i moltes que he fet per l’ANC, Òmnium o els partits al llarg d’aquest any. Com que els organitzadors han estat tan amables de penjar el vídeo us el deixe com un record final del que ha estat aquest 2016 que ja s’acaba.

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

[vimeo 195404374 w=640 h=360]

Esperança Camps entrevistava ahir a VilaWeb Francesc Bayarri arran la publicació de la seua versió en català de ‘La Barraca’ de Blasco Ibàñez. Em va picar la curiositat i aquesta nit me n’he anat a dormir llegint la (bona) versió que Bayarri, un home solvent, fa del llibre de Blasco. Amb un punt de nostàlgia.

Amb un punt de nostàlgia perquè ‘La Barraca’, de fet les Obres Completes de Blasco Ibàñez en tres volums, era pràcticament l’únic llibre que hi havia a ma casa de xiquet. N’hi havia dos, de fet. Aquestes obres completes i un Quixot que regalaven amb una colònia que era impossible de llegir de tant fi que era el paper i de tan menuda que era la tipografia.

Tots dos llibres els guarde a casa jo. Sí, en un exercici de nostàlgia me’ls vaig emportar un dia i tenen encara un lloc destacat a la meua biblioteca. Aquest matí, per això, he tirat mà del vell volum i m’he entretingut una estona a comparar les dues versions del text. Bayarri el millora molt. O com ell diu l’actualitza. En l’entrevista afirma que el llenguatge de Blasco ha envellit malament. És així. Ho ratifique mirant-m’ho text contra text.

Dilluns vaig fer anys i em vaig ‘regalar’ una visita a la British Library, a Londres, on des del mes passat fan una exposició increïble amb el títol ‘Maps and the 20th Century: Drawing the Line‘.

L’exposició repassa el paper de la cartografia en el segle XX i com era d’esperar, tractant del lloc que és, hi ha en exposició una col·lecció de mapes absolutament fascinant. Des del mapes de tela que portaven els aviadors britànics durant la guerra de l’Irac amb les rutes per escapar si eren abatuts fins mapes extraordinaris de la Unió Soviètica, passant pel mapa que portaven els aviadors nazis per saber on deixaven caure les bombes sobre Liverpool o el mapa original de la zona de la lluna on l’home va posar el peu per primer vegada que viatjava en la càpsula Apollo.

El recorregut per l’exposició és fascinant però té moments en que he quedat tremolant contemplant trossos de paper que han arribat a ocasionar un dolor indescriptible en la humanitat. Impressiona i commou veure un mapa de les trinxeres de Sarajevo sota les bombes, els mapes de la divisió en zones del Llevant, de Palestina, de Síria, de l’Irac…

Davant algun d’aquests mapes m’he quedat absolutament commogut. És increïble imaginar quant de dolor poden arribar a causar unes ratlles dibuixades sobre un mapa, unes ratlles que quan les veus es nota de seguida que han estat fetes sense massa precisió, com si el que anés en joc fos poca cosa.

Després de comprar-me el catàleg m’he assegut en la cafeteria a prendre un cafè i he escoltat una conversa rere meu mateix on un senyor de Moràvia explicava a una senyora anglesa les complexitats de l’antiga Txecoslovàquia. Un complement perfecte al que acabava de veure…