Mails per a Hipàtia

Kyoto és una ciutat que no te la pots acabar. La visita als grans temples que allotja ocuparia setmanes. Hem visitat el castell, hem anat a l’inimaginable i impossible de reproduir temple daurat, hem passejat per temples menors escampats per ací i per ella, hem anat a parar a la pagoda de To ji en plena nit… Tot, o gairebé tot, sota la pluja, perquè ens ha plogut cada dia. A estones però cada dia i només un d’aquella manera severa i torrencial que t’obliga a tornar a l’hotel a refugiar-te. En alguns, a més, ens havíem de treure les sabates i, lògicament, també els mitjons mullats.

Al castell, a Nijo, això m’ha permès apreciar en tota la seua glòria un truc menut, insignificant, però genial. Es tracta de l’uguisubari. Bàsicament consisteix en que el terra de fusta està construït de tal forma que quan algú camina pels passadissos el terra emet un so, com d’ocell. Molt particular. Evidentment era una mesura de seguretat. Era impossible arribar a les habitacions sense que el soroll delatara la presència de qualsevol intrús. Però més enllà de la seguretat té molta gràcia pel so que fa i que t’acompanya durant bona part de la visita. Pel que vaig entendre sota cada llistó de fusta hi ha uns claus posats en una posició especial per provocar el peculiar so.

De tots els temples que volíem visitar, però, jo tenia un interès molt especial en el Ryoan-ji pel seu jardí sec zen.Es tracta d’un jardí de pedra, d’estil karesansui, que és considerat com una de les obres mestres de la cultura japonesa. Es pensa que el jardí data de la fi del segle XV. El jardí es compon simplement de sorra blanca rasclada en dibuixos delicats, sobre la qual hi són disposades 15 pedres molsoses repartides al ritme de set, cinc i tres. Les pedres han estat disposades de tal manera que no siga possible veure les 15 pedres a la vegada, sigui quina sigui la posició de l’observador.

Com és fàcil d’imaginar quan hi arribes i seus a contemplar-lo la primera cosa que fas és desafiar els segles i intentar veure-les totes. Els humans som així d’estúpids o de creguts. Hi he passat una bona estona admirant aquesta bellesa i deixant-me emportar per la seua serenitat. És cert que el trànsit inacabable de turistes taca molt la contemplació d’una obra així, però jo no me’n puc queixar, que en definitiva sóc un turista més.

Al Ryoan-ji hi vam anar el dia que marxàvem del Japó i per a mi va ser un comiat coherent amb l’admiració que m’ha generat aquest gran país, molt especialment per la bellesa i la delicadesa amb la que han estat capaços de crear indrets com aquest de forma permanent al llarg del segle. Ací hi ha moments que tens la sensació que el temps, realment, s’atura. Cosa que no deixa de ser sorprenent en un país, per una altra banda, tant i tant dinàmic. Arigató, en qualsevol cas…

Arribem a Osaka, convençuts que veurem una de les ciutats més vibrants i espectaculars del Japó. L’estació d’Osaka, no la d’Osaka-Shin, no decep en aquest sentit. Capitalitza una mena de Manhattan on s’amunteguen tota mena de gratacels. Pugem a un dels edificis, francament estrany, des del qual podem apreciar la majoria de la ciutat mentre cau la nit. I de sobte descobrim un gratacels que ens fa ballar el cap.

No és un dels edificis grans i costa una mica de veure’l enmig del bosc de ciment però crida molt l’atenció perquè sembla com si l’autopista passés per dins seu. Dic ‘com si’ però en realitat l’autopista, efectivament, passa per dins seu. Concretament entra i ix de l’edifici entre els pisos cinc i set.

L’edifici en qüestió es diu Gate Tower Building i, segons que sembla, va ser subjecte d’una gran discussió quan el construïen perquè l’autopista era prevista però no existia i els seus promotors pretenien que l’edifici no es fes. Com que no van poder evitar-ho, però, van trobar una solució que si bé és profundament lògica no em negareu que és molt més que sorprenent. L’autopista va llogar tres plantes de l’edifici i ha fet circular els cotxes per dins. Això és el Japó…

L’he vist des del pont que dóna l’entrada al parc i la mirada se me n’ha anat institivament cap al cel. Com si busqués aquells paracaigudes d’aparença senzilla que van desencadenar l’apocalipsi. El sis d’agost del 1946.

La cúpula Genbaku, l’edifici que es va mantenir en pau, és la frontera entre la vida i la mort. La mort ho va engolir tot en quilòmetres a la rodona però aquells maons i aquelles bigues, per la raó que fos, van resistir-hi i avui ens permeten imaginar aquell matí, el soroll d’aquell avió, les cares de la gent mirant com baixava lentament un artefacte i la bola de foc que va canviar per sempre més la vida del planeta.

És una imatge que impressiona i que impacta. Posar els peus en aquest espai condueix a pensar inevitablement en les conseqüències de la guerra nuclear, en el que ens podria passar a qualsevol de nosaltres. En el que els va passar a centenars de milers de civils japonesos que van ser usats per a acabar la guerra mundial i obrir pas a la guerra freda. La mirada, constantment, des de qualsevol racó del parc se me n’anava per això uns metres més amunt de la cúpula, sempre, cap aquell cel d’on va arribar la mort.

Hiroshima, amb tot, m’ha decebut molt. En el parc em va semblar que la gent no guardava el respecte que l’indret mereixia i reclama i el museu és un desastre organitzatiu però sobretot de discurs. No saben què dir. Simplement no saben què dir sobre el que els va passar. No hi ha ni una queixa sobre els americans. Ni una informació sobre el passat militarista i agressiu del Japó. Ho substitueixen tot per una crida genèrica a acabar amb les armes nuclears, en la qual és evident que estic d’acord, i per un discurs detallista sobre el que va passar aquell matí, que en algun moment és fins i tot morbós.

Ja ho entenc que no deu ser fàcil saber què dir, que el dolor ha de ser immens i la culpa un pes monumental però esperava una altra cosa d’aquesta Hiroshima que per a mi ha tingut el valor d’un gran símbol des de que tenia setze o dèsset anys, potser.

Sorprèn molt.

Visitem Nara. Ací hi ha el Todai-ji, un temple enorme, el més gran que he vist, que allotja al seu interior un impressionant Buda gegant. El temple, completament de fusta, ha estat reconstruït en diverses ocasions al llarg de la història i ens expliquen que el que vegem avui no és ni la meitat del temple original, completat l’any 745. Si això és així l’edifici original devia ser el més imponent del món en aquella època i la impressió que devia causar als visitants per força seria enorme.

L’obra, com tantes al Japó, és només de fusta i desvetlla una traça per a treballar amb aquest material certament excepcional. Malgrat les seues dimensions l’edifici aguanta sense estridències gràcies a unes columnes admirables. Una d’elles, per cert, ben singular. Perquè té un forat que diuen que té la mateixa mida que els orificis del nas del Buda. I això fa que la gent intente passar a través seu, convençuda que així queda beneït.

A Nara, però, el que crida l’atenció des del primer moment que hi arribes són els petits cérvols sika que es passegen amb llibertat per tot el centre de la ciutat. Segons la llegenda aquests cérvols són semi-déus i per això gaudeixen d’un tracte molt especial. Si es posen al mig del carrer o de la carretera els cotxes per més pressa que tinguen simplement s’aturen a l’espera de veure què faran. Per evitar que la gent els alimente malament per tot arreu es venen unes galetes especials que aquests animals busquen amb molt interès, acorralant literalment a qui les porta en la mà.

Una cosa excepcionalment curiosa és que alguns d’aquests cérvols han après a saludar a la manera japonesa, inclinant el cap. Primer saluden i després s’acosten a menjar. Jo no m’ho creia al principi i pensava que era una casualitat però he comprovat que és així. Vaig defensar en un primer moment amb gran vehemència que això era una cosa impossible així que quan he hagut de rectificar la meua major, la primera que se’n va adonar, ha fet una gran festa.

En els grans parcs que envolten la zona més plena de temples de Nara la presència d’aquests cérvols és massiva. Segons les autoritats hi ha com un miler de cérvols completament lliures a la ciutat, a la qual li donen un aire certament original i molt atractiu del qual Nara n’està ben orgullosa.

Arribem a Kyoto amb molta pluja. Molta. A Tòquio ens ha plogut cada dia però de forma intermitent. A Kyoto sembla que estiguen buidant el cel. Malgrat tot decidim anar a Gion. El carrer que hi porta, Shijo Dori, té porxos, estan acostumats a la pluja ací.

Quan arribem ha deixat de ploure un moment i podem entrar al temple magnífic que tanca el carrer. Em sorprèn l’enorme quantitat de quimonos que s’hi veuen, portats generalment per gent jove. A Kyoto s’ha conservat el paper de les llegendàries gheises així que les primeres que vegem ens criden poderosament l’atenció. Van pintades de blanc de forma exagerada i amb uns cabells molt treballats i com endurits.

La treva, però dura poc i torna a ploure. Intentem entrar al barri de cases baixes i acabem refugiant-nos en un restaurant per sopar. A l’eixida ha parat de ploure i això ens permet tornar caminant. Aquest barri és realment preciós. Tot cases baixes amb una mena de fanals particulars molt bonics i uns carrers de pedra per on els cotxes només poden circular si ho fan molt a poc a poc.

L’ambient ací a boqueta nit és d’una calma excepcional. Tot i el trànsit de les zones veïnes, el silenci és gairebé complet. De tant en tant passa una maiko, una geisha, que sempre és tractada amb respecte per la gent. Fins i tot pels turistes. Si li demanes una fotografia accedeix a fer-se-la però la majoria de la gent entén que no hi ha cap necessitat de molestar.

Parlant de fotografies la meua major ha fet aquesta, que crec que reflecteix perfectament la màgia del que hem vist la nostra primera nit a Kyoto, sota la pluja.

Qualsevol lector pensarà que a Tòquio només he passejat per jardins magnífics. És cert que m’han fascinat i potser per això en parle més però també hem corregut l’altra part de la ciutat. La part, diguem-ne, més occidental com Ginza, la part més friki de la tecnologia com Akihabara o el centre més juvenil, un barri del qual he oblidat el nom però que les meues filles van visitar amb moltes ganes.

Contrastos, efectivament, és la paraula. El contrast és bàrbar entre un lloc i un altre. Entre les llums, els neons, els cartells gegants i la pau i la quietud dels jardins. Hi he vist joves que jugaven amb màquines com si els anés la vida, cafès plens de gent tan minúsculs que no et podies ni moure, restaurants on els cambrers eren robots o com a mínim semblava que ho eren (era tan car només entrar-hi que no m’ho vaig ni plantejar), pantalles de les més grans i amb millor definició que he vist mai i edificis, especialment a Ginza, amb formes que desafiaven el sentit comú.

Una cosa que crida molt l’atenció és la gran quantitat de joves que hi ha. Els trobes per tot arreu, sempre amb un posat de tenir pressa. Supose que, com a tot el món, el tant per cent de població que representen serà proporcional dins la piràmide d’edat però ací sembla que n’hi hagen molts. Vull dir més.

Havia escoltat parlar d’aquest tipus de lloc però no els havia vist mai. És un centre comercial, dins un edifici, que quan entres imita una ciutat, amb cel i tot. En el cas concret d’aquest de Tòquio imita Venècia. A fora, en la ciutat real, és de nit però quan entres ací dins s’ha fet de dia i hi ha un excel·lent i ben realista cel italià dalt el teu cap. La veritat és que és xocant i desconcertant. Els edificis, les fonts, hi ha una església, banderes italianes, pizzeries i vinga tendes de roba. I el cel, dins un edifici. Mare meua…

Tothom ens havia recomanat d’anar al mercat del peix de Tòquio, el conegut Tsukiji. La consigna és que has d’anar-hi molt matí. Mentre estan fent feina no deixen entrar més que uns pocs turistes. Fins ben bé les deu, quan ja ha acabat la frenètica tasca de vendre tot el peix, els turistes no poden accedir-hi amb plena llibertat. No ens vam esforçar per ser dels pocs escollits i la veritat és que només de veure el que vam veure mentre replegaven ja vam sentir prou el frenesí i la bogeria que es deu apoderar d’aquest indret cada matinada.

Com tantes coses a Tòquio Tsukiji és el més gran del món. És el mercat majorista de peix més gran del món, és el mercat de marisc més gran del món i és el mercat més gran del Japó, de qualsevol cosa.

Arribar-hi no és del tot fàcil. El mercat són uns edificis molts rònecs i per tot arreu s’hi mouen treballadors del mercat conduint una mena de vehicles que no havia vist mai abans. Com unes camionetes, sembla que propulsades per gas que es condueixen dempeus. Has d’anar esquivant-los i vigilant sempre que les parades no tiren aigua pel terra i ho pagues tu.

El mercat és laberíntic, ple de racons i raconets. Les caixes que hores abans portaven el peix s’amunteguen les unes sobre les altres mentre les parades que van amb un cert retard continuen tallant grans peces de peixos de tot tipus i variants. I quan dic tallant vull dir tallant amb serres peixos de dimensions col·losals.

Prop del mercat hi ha uns carrerons que serveix menjar de forma caòtica. En qualsevol racó algú posa una cuineta i fa el peix que acaba de comprar en el mateix mercat. És per tant un indret privilegiat per a menjar bon sushi i totes les delicatessen que es puguen imaginar. Vam seure en un d’ells i realment l’àpat va ser digne de ser recordat.

A l’eixida ens esperava una petita sorpresa més. Al costat mateix d’aquests barets hi ha un temple xintoista, on vam poder assistir respectuosament al que semblava un funeral. Va ser una cerimònia molt digna, amb un ritual interessant fins on el vam poder entendre. El xintoisme és una religió, o més aviat un conjunt de creences tradicionals, del Japó, que molta gent confon amb el budisme. La relació entre els dos cultes és òbvia i de fet la majoria dels japonesos practiquen a la vegada el budisme i el xintoisme però les diferències són també molt clares, especialment pel fet que el xintoisme es podria considerar una ‘religió ètnica’ ja que és practicada només pels japonesos.

Viatjar pel Japó és molt fàcil gràcies a l’existència d’una xarxa de trens sensacionals. Arriben a tot arreu, arriben a totes hores del dia i de la nit i arriben sempre a temps. En tots els dies que portem ací només un tren no ha arribat a l’estació a l’hora i això va ser acompanyat de la desolació del personal de la Japan Railways i de tot de disculpes i informació remarcada una vegada i una altre sobre que el comboi portava un retard de cinc minuts exactes, com així va ser.

Hi ha tres de tot tipus i aquests dies hem pujat a trens de tot tipus, inclòs el famós tren bala que des de que jo era xiquet havia estat un mite per a mi. He pujat amb molta il·lusió per fer el trajecte que separa Tòquio de Kioto i realment quan accelera aquesta és una màquina impressionant. No fa tot el trajecte a tota velocitat però quan el posen al màxim fins i tot mirar per la finestra és difícil, de tan ràpid com va.

Les estacions, a més, són en les grans ciutats els monuments civils principals. Tant a Tòquio, com a Osaka i Kioto he quedat impressionat amb elles. D’una banda pel formigueig humà que hi transita en totes direccions i en tot moment. Per una altra, però, també per la seua arquitectura. La de Kioto, per exemple, té una espectacular escala que s’encén amb imatges i missatges diversos i un jardí obert a dalt del tot, des del qual es divisa la ciutat completa.

L’única cosa que no acabe d’entendre és el fet que hi ha trens de diferents companyies i que els bitllets no valen per als trajectes de totes. Cadascuna va a la seua, segurament perquè totes són companyies privades i aquest és l’únic però que li resta eficàcia al sistema. Amb tot hi ha un grup de companyies, JR, que clarament dominen el mercat i que pels estrangers ofereixen un passe que és una autèntica ganga. T’hi pots moure per totes les seues línies, locals, metropolitanes i nacionals només ensenyant-lo, sense pagar cap preu addicional al que pagues en adquirir-lo (i és francament barat) i sense necessitat ni de reservar bitllet.

Vist des de la perspectiva del nostre pobre país el sistema fa una enveja descomunal. Ahir a Kioto es va posar a ploure i vam pensar en anar a Osaka, que és més urbana. Pensat i fet. Tren ràpid i puntual cap allà i retorn ben entrada la nit sense cap problema i després d’haver recorregut mitja ciutat perquè volíem anar a un barri que les meues filles sabien que té un menjar típic especial, una espècia d’arrebossats que estaven realment deliciosos. Tren ràpid a l’estació d’Osaka, tren intern per Osaka després i tornada tot ben ràpid i ben eficaç. Com si pogueres decidir a mitja vesprada que vas a sopar a Xàtiva des de València, pogueres anar segur i ràpid, sense por a què res no fallara. sopar i tornar després sense problemes. En fi…

(Em fa gràcia que els revisors dels trens quan entren i ixen del vagó fan una reverència al viatgers. Compareu-ho amb els de la Renfe…)

Entrem al Museu Nacional de Tòquio. El museu allotja una col·lecció curta però molt ben seleccionada del millor art del país, fins arribar al període Edo, quan té lloc la modernització. El concepte d’art ací és ben diferent del que tenim allà. No hi ha escultura ni pintura en quadre, tal i com és normal a occident. En canvi hi ha roba, vestits simplement meravellosos, hi ha portes pintades, hi ha cal·ligrafia, hi ha dibuix a tinta, hi ha espases àdhuc.

Alguns dels objectes penjats en aquestes sales són literalment sublims. Ara quan escric em penedisc de no haver-me apuntat els noms dels seus autors perquè els faria entrar directament a l’olimp de l’art que he vist en la meua vida. M’impressiona la tècnica d’un gravat que retrata un tros de bambú, d’un nus a un altre. El de sota és fosc i negre i el de dalt és gairebé transparent. La delicadesa amb que l’autor passa d’un punt a l’altre requereix tanta qualitat en el traç que em sembla impossible que una cosa així puga existir. En la mateixa sala hi ha grans portes dibuixades amb escenes de la vida quotidiana que em deixen també bocabadat pel detallisme a l’hora de retratar una onada o el passeig de dues persones per una muntanya.

Com ja esperava, però, quede bocabadat en la sala dedicada sobretot a la cal·ligrafia. Hi ha un recorregut molt precís des de la cal·ligrafia més formal a la més creativa i alguns dels panells reclamen que segues durant una bona estona i et deixes dur per aquesta combinació màgica de negres i blancs que tant va inspirar Antoni Tàpies. De fet en un dels panells més grans, que representa el primer on el cal·ligraf es deixa dur per l’emoció i abandona el formalisme previ, reconec traços del propi Tàpies, copiats i mimetitzats amb l’encert d’un gran mestre segles després.

Visitar aquest museu, però, m’ha fet adonar-me’n de la meua imperdonable ignorància sobre l’art japonès, tanta que ni tan sols sé identificar els autors d’aquestes obres excelses. Ací a Tòquio, curiosament, al costat del Museu Nacional hi ha un museu nacional de l’art occidental, que ara precisament presentava una gran exposició sobre Le Corbusier. I això m’ha fet pensar que hauria d’interessar-me més i millor per aquesta cultura artística, posant-la en el peu d’igualtat que la seua qualitat i emoció crec que reclama.

Cada matí esmorze llegint el Japan Times, un diari que ja seguia online des de casa i que ara és un plaer trobar-me en paper, amb el New York Times literalment grapat al seu costat. Hi veig una notícia que em crida molt l’atenció. El Partit Demòcrata, principal partit de l’oposició, ha elegit una dona, Renhō Murata. com a líder, una gran novetat al país, però a més és una dona que té la ‘nacionalitat’ de Taiwan. I per problemes legals derivats d’aquest fet el ministre de justícia ha hagut d’aclarir que les lleis de la Xina no s’apliquen als ciutadans de Taiwan, una declaració extremadament interessant.

Interessant perquè, com és ben sabut, diplomàticament el Japó no reconeix Taiwan sinó que considera que és part integral de la República Popular de la Xina. Com que Taiwan no es decideix a ser independent i continua reclamant el seu gens creïble estatus de govern legítim de tota la Xina és normal que els països opten pel govern que efectivament governa la Xina continental. Però quan passa un cas com aquest aleshores es veu el forat que les independències de fet provoquen. Perquè com pots aplicar les lleis de la Xina a un país que és independent de fet i les desafia?

Són moltes les coses que corprenen en aquest país però jo, personalment, he quedat molt impressionat amb els jardins. A Tòquio n’hem visitat tres i cadascun era més impressionant que l’altre: Ueno, Koishikawa Korakuen i Hamarikyu.

Ueno, al final, era el més semblant al que seria un dels nostres grans parcs, tipus els Vivers o la Ciutadella. Gran, ple de gent, amb tot de coses a dins, vam visitar el molt interessant Museu Nacional. No és una cosa que cride massa l’atenció però en un racó té un llac enorme colgat per uns nenúfars d’una dimensió col·losal. Crida molt l’atenció perquè l’aigua ni tan sols l’arribes a veure, de tant espeses com són les plantes.

Koishikawa Korakuen és una meravella pròxima al Tokyo Dome, que és l’únic problema que té. El soroll del gran estadi molesta molt en un jardí tan preciós com aquest. El paisatgisme és espectacular ja que reprodueix diverses zones del Japó, creant rutes i passejades que et porten des de camps d’arròs amb espantalls fins a gorges, ponts o platges de pedretes. Es tracta d’un dels parcs més antics de la ciutat, creat en l’època Edo per un senyor feudal que volia reproduir els llocs que li agradaven del país per passejar-hi cada dia.

Però el jardí per excel·lència, una de les coses més impressionants que he vist en la meua vida, és el de Hamarikyu, un espai màgic acorralat entre les autopistes que eixen de la ciutat cap al sud i el mar. Es tracta d’un jardí mínim on tota l’enorme qualitat del disseny tradicional japonès s’expressa en detalls admirables. Hi ha una casa del te al mig d’un llac que si mai la va veure Frank Lloyd Wright devia pensar en retirar-se immediatament de l’arquitectura, perquè no es pot fer una cosa més perfecta amb menys materials. Inclosa la pasarel·la per arribar-hi, que quan vaig descobrir que era del 1700 no m’ho podia creure, de tant moderna i minimalista com és.

Plovia lleugerament al defora i ens hi vam seure per gaudir d’un te a la manera tradicional. Ens el van servir amb tot d’explicacions sobre com havíem de tallar l’espècia de massapà que has de tastar primer i sobre de quina manera cal agafar la tassa. Aquest te, per cert, té molt poc a veure amb el té que coneixem nosaltres. Més aviat té una textura com de sopa de carabassó però en canvi té un sabor molt durador i que creix uns minuts després d’haver-lo begut.

Després vam passejar una bona estona apreciant com aquesta gent fa tant amb tant poca cosa. En el jardí hi ha pocs arbres però cada arbre està posat exactament en el lloc que cal i hi ha zones d’herbes altes que es mouen amb el vent generant unes ondulacions d’un gran contingut plàstic. Llàstima dels inevitables gratacels que l’envolten i l’embruten en l’horitzó, perquè realment la delicadesa i la bellesa d’aquest petit espai em sembla molt difícil de superar. Emocionant i tot.

La meua major m’ho va dir ja el primer dia: ‘si em preguntes què em sembla tot això et diré que contrastos és la paraula’. I té raó. Volíem començar la visita a Tòquio per un temple i ens havien recomanat el de Senso-ji. Hi vam anar. Però com vam descobrir que una de les torres de Tòquio, l’Sky Tree, era allà mateix, allà mateix a Tòquio sempre és un dir…, ens hi vam allargar. I el contrast era enorme.

Senso-ji és un temple budista molt important que els locals tenen en gran estima. Després de passar una porta decorada amb un fanalet enorme et trobes una gran avinguda de tendetes a banda i banda que venen de tot. Molt de menjar, records però també coses relacionades amb el temple mateix, com ara amulets per a demanar sort i coses així.

L’ambient és molt agradable i colorista. La gent mira i remira les parades, menja alguna coseta i es fan vinga fotografies, sobretot amb la porta que emmarca l’entrada del temple mateix, al final de l’avinguda de les botiguetes. Allà hi ha a banda i banda unes espardenyes gegants que afirmen que són les de Buda i que deixen pas a una mena de gran plaça oberta que ja és el temple pròpiament dit. La tradició diu que t’has de rentar les mans amb una caçoleta especial que hi ha per a tota la gent. Primer la mà esquerra, després la dreta, després tirar un poc d’aigua a la mà esquerra i posar-te-la a la boca i finalment escopir-la amb discreció a la base externa de la font. També hi ha el ritual de l’incens, que l’encens i amb els mans te’l poses sobre el cap per tal que t’aporte sort. I unes curioses carraques de les quals treus un palet amb un numeret que després és una calaixera on hi ha un text que et diu si tindràs sort o no. Si en tens fantàstic i si no enganxes el paper a unes cordes i els monjos a la nit ho repleguen i ho cremen tot per tal que no t’afecte.

L’única llàstima de la visita va ser que la pagoda de diversos pisos està sent reparada i l’han tapat per complet. El temps en si, però, era bonic de veure, especialment observant el ritual dels fidels –que no sé si es pot o s’ha de dir així. El Vaticà defensa que el budisme no és una religió sinó una forma de vida i jo no sé què dir al respecte.

Després d’una bona estona passejant pel temple i els seus jardins i veient què hi fa la gent vam decidir de caminar fins la torre, tot travessant el riu. Com tantes i tantes coses al Japó aquesta torre és la més alguna cosa. En aquest cas, amb 634 metres d’alçada és la torre (no l’edifici) més alta del món, l’estructura més alta en una illa i el segon edifici més alt del món, després del Burj Khalifa.

Des de dalt el contrast del qual parlava la meua major és evident. Fins allà on arriba la vista, i la vista arriba lluny des d’ací dalt, tot són edificis. Hi veus alguns dels grans parcs amb arbres però fent la volta completa gairebé tot el que veus són edificis i més edificis, autopistes i línies de tres que aviat aprendrem que són la clau que fa funcionar aquesta cosa.

L’àrea metropolitana de Tòquio, amb 36 milions d’habitants és, de nou, la més gran del món. La ciutat estricta té 13 milions d’habitants però resulta impossible, com a mínim per a mi, saber on acaba i on comença. L’urbanització és completa i mires on mires no veus res més que cases i gent.

Des de dalt de l’SkyTree hi ha, finalment, una altra cosa que m’ha cridat l’atenció. A diferència del que passa quan puges a edificis com aquests de Nova York o de Toronto, per exemple, crida l’atenció que de gratacels n’hi ha pocs. N’hi ha molts. Però n’hi ha pocs tenint en compte l’àrea tan enorme que és. Veus com unes illes de gratacels ací i allà però no hi ha aquella sensació americana de que tot són gratacels. La resposta té que veure, òbviament, amb els terratrèmols. Ací hi ha terratrèmols cada dia, que ni tan sols notem, però de tant en tant els hi ha de ben grans. I quan això passa sembla ser que els edificis es vinclen entre ells de manera espectacular. Aquesta és la raó també per la qual sempre hi ha un espai entre edifici i edifici, cosa que em va cridar molt l’atenció ja el primer dia. Per deixar-los ballar si ve el terratrèmol. Perspectiva que, com és fàcil d’imaginar, em va impressionar mentre mirava des de dalt de la torre. Com caram deu ballar aquesta mole?

(En la foto es veu el Mont Fuji al fons, però nosaltres no vam tenir sort perquè la seua zona estava ennuvolada i no es podia veure).

Aquesta és la primer vegada que viatge al Japó i tenia una mica de respecte per l’arribada. Vens d’un vol molt llarg, lògicament cansat, has de passar tots els controls, replegar les maletes, buscar el tren, baixar a Tòquio, encertar l’estació i l’eixida de l’estació i localitzar l’hotel, amb un sistema de direccions que tenen que no resulta gens senzill de controlar.

M’ho havia estudiat per això. Avui en dia pots fer coses molt sorprenents com veure un tutorial de YouTube sobre com és l’arribada a l’aeroport de Narita o recórrer amb el Google Maps els carrers als voltant del teu hotel per tal de familiaritzar-te amb el que trobaràs.

Portava tot molt estudiat però la veritat és que no ha calgut perquè la primera impressió és que en aquest país tot funciona amb una eficàcia remarcable. Parlen poc anglès però tenen una senyalització excel·lent i una amabilitat impressionant –es desviuen per intentar ajudar-te si et veuen en problemes.

A l’aeroport tot va anar com una seda i l’única preocupació per a mi era a l’arribar encertar la porta d’eixida adequada. Sabia que havia d’anar a l’estació de Shimbasi i que aquesta té una barbaritat de portes. La sort va ser que només baixar de l’andana la porta que hi havia era la que tocava. En els dies posteriors hem vist entrades i eixides d’aquesta estació que jo diria que estan a centenars de metres de distància en totes direccions. Probablement si no l’haguérem encertat hauríem tingut un bon problema.

A l’andana ja vam copsar al primer cop d’ull el que ens esperava. Un riu de gent amunt i avall, anuncis lluminosos gegants per tots arreu i altaveus que van cridant coses. Una mica Blade Runner, com si diguéssem. Ens va costar una mica més trobar l’hotel però preguntant vam aconseguir arribar-hi finalment. I després de descarregar encara vam anar a fer un volt per Ginza, el barri on som, que és un dels més coneguts de la capital.

El problema va ser després dormir, amb el jetlag. Però eixa ja és una altra historia.

No havia viatjat mai encara en un Airbus 380, aquesta meravella de l’enginyeria, que ha deixat clar que la indústria europea pot ser altament competitiva i innovadora. Així que un dels al·licients del viatge era entrar-hi. I no m’ha decebut gens. Aquest avió supera de llarg les expectatives del que esperava. I això viatjant en classe turista. Em puc imaginar que en les altres deu ser una cosa excepcional –també pel preu, però.

El que sorprèn més és com de suau és una volta estàs a dins. Embarcar-hi ja sorprèn perquè hi ha tot de fingers que carreguen al mateix temps els seus dos pisos i perquè quan el veus de prop i veus al costat un avió normal sembla impossible que aquesta cosa puga volar. Però volar i amb una suavitat excepcional.

Ho vam comprovar ja en l’enlairament. Al seient tens tres càmeres exteriors que et permeten veure el que passa a fora. Quan anava a enlairar-se a mi em feia la impressió que no corria prou i tanmateix es va alçar amb una naturalitat i comoditat com no he vist mai abans. Aquella sensació que et tiren el cos cap enrere ací, simplement, no existeix. I després ni una turbulència ni cap moviment brusc. I diria que, fins i tot, menys soroll del que seria d’esperar.

L’avió és tan gran, a més, que pots fer un llarg passeig de punta a punta, passeig en el qual es veuen les dues escales que porten al pis de dalt, el pis dels rics convenient vigilat per tal que els normalets com nosaltres no ens colem… En fi. No tot pot ser perfecte.