Mails per a Hipàtia

Per desgràcia cada generació té una ciutat màrtir. Gernika, Hiroshima… Per a molts de nosaltres Sarajevo va ser la nostra ciutat màrtir. Assetjada durant quatre inacabables anys per les tropes iugoslaves i sèrbies, Sarajevo va patir una de les situacions més dramàtiques que Europa ha vist des de la segona guerra mundial.

Quan he agafat a Zagreb l’avió d’hèlices que em portava ací el meu cap estava ple d’imatges, de la ciutat destrossada, les torres d’edificis en flames, la gent corrent pels carrers per escapar dels snippers, els perillosos franctiradores serbis especialistes a fer morir lentament la gent. A voltes disparaven a les cames per a que perderen la sang lentament mentre ningú s’atrevia a córrer a socórrer-los, impotents davant l’enorme violència que intentava sotmetre la capital de Bòsnia.

No van poder amb ells ni llençant-los bombes cada dia però les imatges i els records són molt difícils d’escampar i quan baixem per l’escala de l’avió i trepitge el terra no puc evitar pensar que en algun lloc, sota aquella pista que controlava l’ONU, hi ha el túnel, excavat gairebé amb les mans que va permetre a la ciutat resistir als canons i les bateries que la destrossaven des de les carenes que la tanquen per tot arreu.

He arribat molt tard, ja ben entrada la nit, i hem anat en silenci cap a l’hotel, intentant observar des del cotxe si quedaven rastres d’aquella Sarajevo màrtir. Els hi ha. Edificis foradats que encara conserven la metralla en les parets. Cases destrossades que ningú no s’ha atrevit a refer. Però al costat d’això he vist una Sarajevo nova i vibrant, que no m’esperava i que m’ha il·lusionat. Serà un plaer recórrer els seus carrers plens de vida, quan jo la recorde tota plena de mort.

El tomicus, una plaga, està acabant ràpidament amb el Pi de la Bassa. És un pi molt especial per la meua família, al terme de Serra, prop de l’entrada a la Vall de Lullén, allà on cada any anem a fer la Pasqua.

El pi és, o era, un arbre imponent, amb unes arrels on podem seure tots junts, de prop de dos cents anys d’edat. Un exemplar magnífic que ma mare ja coneixia de quan era menuda i tenia aigua al costat, la bassa que ha acompanyat el seu nom.

No sé des de fa quants anys, però des de fa molts la meua família puja el diumenge de Pasqua a aquest pi. L’arbre està passada la zona on la serra s’omple de gent i el seu espai ens ha permès passar vesprades magnífiques sota les seues branques que ara sembla que s’acabaran.

Llàstima perquè aquest any havíem decidit inaugurar una nova tradició que era tornar a peu al poble. Ma germana, la meua major i jo vam fer a peu els nou quilòmetres que separen el pi de Bétera, tot comentant que ho faríem cada any mentre les forces aguantaren. No teníem ni idea que aquest arbre al qual tan agraït estic no duraria ni un any més…

Avui he trencat el meu costum de refugiar-me en els gran periodistes francesos, aquelles nits, com avui, en que per un segon, quan arribe a casa i em tombe al sofà, em venen les ganes de deixar-ho córrer tot. Avui la inspiració i el coratge per alçar-me demà i anar a treballar encara amb més ganes m’arriben dels Estats Units. Sort que ningú de nosaltres no som ja originals…

‘Això és el que la gent fa ara quan no els agrada alguna cosa: assenyalen i criden. I qüestionen les teues opinions, la teua objectivitat, tota la teua forma de ser. I preguen a Déu perquè la veritat es perda pel camí. I quan tot acaba, després dels cops de coça i els planys eixordadors, el que passa és que aleshores ja ningú no recorda de què anava la notícia que tu has escrit’.
Mary Mapes (CBS News)

Avui he tornat a l’aeroport de Brussel·les per primer cop des dels atemptats. Les mesures de seguretat són massa impressionants i tot, amb desplegament de l’exèrcit inclòs. I la realitat és estranya. Quan caminava per fora de la terminal, després de travessar el primer control, anava pensant en què trobaria a dins. I el que he trobat és bàsicament el mateix que hi havia.

La sensació ha estat estrany. Recorde molt les imatges del dia de l’atemptat. Reconeixia una multitud de detalls de l’indret. Les làmpades roges de Brussels Airlines, el bar on fan tan bon cafè a l’entrada, el quiosc on m’agrada aturar-me a comprar ara. Avui pensava que res d’això no seguiria en el lloc però m’he equivocat. Es nota que ho han refet bastant. El quiosc és molt més gran i el cafè més menut però la sensació és que estàs allà mateix. I això m’ha colpit. A fora els militars i els nous tendals de seguretat i el tràfic desviat i a dins la normalitat més absoluta…

M’he aturat un moment en silenci, només per assumir el que estava mirant i recordar tot el que hi va passar. Trist.

Ahir vam presentar als treballadors de l’EJC el qui serà el seu nou director, a partir del gener del 2017. Després d’un llarg i angoixant procés de selecció finalment hem triat Adam Thomas. He dit angoixant perquè vam haver de fer dues rondes d’entrevistes per a poder baixar de 40 candidats a nou i finalment a tres, entre els quals vam triar l’Adam. La veritat és que capacitat i la qualitat de molts dels qui es van presentar a les entrevistes era tan bona que en alguns moments em sentia literalment incapaç de triar entre ells. És un bon senyal que gent tant preparada vulga venir a dirigir el nostre Centre, que està esdevenint a poc a poc un focus d’innovació periodística impossible d’esquivar a Europa.

El centre ha canviat recentment de local, ací a Maastricht i la visita també m’ha servit per a conèixer la nova casa. La primer vegada que vaig contactar amb ells era el 1996 i des d’aleshores he vist tres seues diferents. Aquesta d’ara encara necessita ser ocupada, assumida, per la gent però fa una molt bona impressió. Està situada en un indret allunyat del centre que ara està en obres però que serà un parc urbà quan aquestes acaben, diuen que pel cap d’any. Aleshores segurament se li podrà treure més profit encara —quan desaparega aquest soroll de les obres que m’ha acompanyat tots dos dies.

Al cap d’any precisament és quan Adam prendrà possessió del càrrec. Si teniu interès en saber-ne més sobre ell podeu seguir-lo a twitter o llegir els seus textos a Medium. Estic convençut que sota la seua direcció l’EJC assumirà encara un paper més rellevant en el debat sobre aquesta intersecció que el mateix Adam marca com la decisiva per entendre on som avui: periodisme, ètica, tecnologia. Va ser per aquesta claredat a l’hora de situar on hi ha els debats claus del periodisme que el vam contractar. I també per la seua experiència dirigint alguna de les experiències més interessants de nou periodisme a la xarxa, sobretot Storyful.

El comunicat oficial sobre la seua incorporació el podeu trobar ací.

Fa bastant temps vaig descobrir ‘The Singing Revolution‘, un film molt interessant sobre el procés d’independència d’Estònia. De seguida em va semblar que calia que fos vist en el nostre país. Encara que les situacions són evidentment diferents al final hi ha tantes concomitàncies i situacions paral·leles a les que estem vivint avui nosaltres ací que el seu visionat paga la pena. Obre els ulls, posa en context, inspira… El film està molt ben fet encara que passa bastant de puntetes sobre les divergències que hi havia a Estònia entre els partidaris de la independència i deixa de banda protagonistes rellevants. Insistisc: malgrat això és una gran pel·lícula, que els cinemes Texas posaran a disposició del públic barceloní a partir del setembre.

Dimarts, però, l’ANC em va convidar a participar en un passi primer del film subtitulat al català, que es va fer als mateixos Texas, amb la presència i la participació també de l’amo dels cinemes Ventura Pons, de Jordi Sànchez i del president Puigdemont.

Havíem de parlar poc perquè la gent esperava el film i per tant em vaig limitar a dir dues coses. Que aquest film es pot veure com un film sobre nosaltres mateixos i que és la prova de com aconseguir un estat canvia per a bé la vida de les persones. Recorde molt bé la Tallin del 1989, quan hi vaig arribar per primer vegada i no té res a veure, res de res, amb la Tallin d’avui. La Tallin d’avui és infinitament millor, més decent i molt més atractiva i aquest és el fruit principal de la lluita de tots els qui apareixen en el film i de molta més gent que no hi és però que es va esforçar com el primer per guanyar la revolució que els estonians atribueixen a la música i les cançons.

(Foto d’Albert Salamé)

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de veure ‘Thruth‘, una magnífica pel·lícula de James Vanderbilt sobre la investigació de la CBS respecte a com George W. Bush va esquivar la guerra del Vietnam. El film és protagonitzat per Cate Blanchett i un extraordinari Robert Redford, que s’encaren a la prova de fer creïbles els papers de Mary Mapes i Dan Rather, cosa que ha de ser qualsevol cosa excepte senzilla.

El film explica com la investigació que va fer l’equip dirigit per ells dos va aconseguir explicar la veritat, que Bush va esquivar el Vietnam gràcies a favors de gent molt poderosa. El problema, però, va ser que algunes de les proves escrites que van presentar eren, diguem-ho així, atacables. L’entorn del president i del Partit Republicà s’hi van agafar a això per aconseguir destruir per complet l’equip que va fer la investigació, una destrucció que va comportar fins i tot la retirada de l’admirat Dan Rather de la conducció del principal informatiu de la cadena.

El film és extraordinari i el recomane molt a qui vulga entendre com es fa el periodisme. S’hi veuen els errors en els quals caiguem en algunes ocasions per factors tan estúpids com la pressa però també s’hi veu la lluita tenaç d’alguna gent honrada que vol fer arribar als ciutadans veritats que no interessen. I sobretot s’hi veu com guanyen els dolents. Com són capaços d’aprofitar el més mínim error teu per destruir-te. L’equip de la CBS va explicar la veritat però aquesta veritat va quedar tapada per un error en la presentació dels fets.

Fa unes setmanes vaig escriure un text com aquest sobre ‘Spotlight’, un altre film interessant però que personalment em sembla menor després d’haver vist aquest ‘Truth’. Ja ho sé que les històries amb final feliç són sempre millors de pair però és precisament la duresa i la versemblança de ‘Truth’ allò que la fa imprescindible. Pots fer un treball extraordinari i arriscat, equivocar-te en un detall només i ser completament destruït per això. Aquesta és una contradicció a la qual ens enfrontem cada dia els periodistes i poques vegades ho havia vist explicat d’una manera tan ben estructurada.

(En aquest debat posterior sobre el film, on participen els dos actors i els dos periodistes, hi ha algunes claus importants per entendre on som. Com a complement al visionat del film, crec que és imprescindible.)

Dimecres vam fer a l’auditori de l’ONCE un més dels diàlegs de VilaWeb, en aquest cas amb el president Carles Puigdemont i amb Lluís Llach.

-Si voleu veure el vídeo sencer el trobareu ací

-El fotògraf Lluís Brunet va fer aquest fantàstic reportatge

-Articles en altres mitjans parlant-ne: El Punt Avui, Nació Digital, Público…

-Referència a la web del president

Per TV3 feien ahir una obra, ‘La Xirgu’, basada en la vida de la gran actriu i en la seua relació amb Valle Inclan i Lorca.  A la mitja part he anat a cercar una antologia de poetes espanyols que conserve amb mi des del dia que la vaig comprar, aquella on, entre altres, vaig descobrir Lorca. Com que el llibre porta data, 20 d’abril de 1977, sé que me’l vaig comprar amb setze anys. L’edició, però, és d’un parell d’anys abans, amb Franco encara viu.

És una antologia d’onze poetes, que inclou gent com Salinas o Guillen, Cernuda, Aleixandre o Albertí. Un llibre, que junt amb els versos d’Estellés i aquella edició de Salvat Papasseit feta a París em van obrir molt el meu univers mental. M’ha encuriosit trobar-me un apunt en una pàgina amb el llistat dels dotze poemes que m’agradaven més aleshores. Assenyale el ‘No decia palabras’ de Luís Cernuda com el meu preferit i en la pàgina on hi ha el poema veig que vaig deixar unes anotacions que per desgràcia avui sóc incapaç d’entendre.

M’ha impressionat, però, llegir la biografia de Lorca. Ho he fet de forma distreta, mirant de comprovar una cosa que deien en la tele. Cada selecció portava una introducció que posava el poeta en el context literari i una curta biografia. La de Lorca, però, no diu res de la seua mort. Diu que va néixer a Fuentevaqueros Granada el 1898 i acaba explicant que ‘En 1933-34 hizo un viaje a Argentina y Uruguay. Conocía también Francia e Inglaterra’. El temps es congela ací. Ni una referència al seu assassinat, ni tan sols a la mort. Com si visquera eternament. Com si la sola mort ja fos l’acusació, que evidentment ho era.

Quan me n’he adonat del que passava m’he quedat inquiet. Inquiet i trasbalsat, intentant entendre com aquell xiquets de setze anys que vaig ser jo devia llegir aquella biografia tan evidentment estranya. I què devia pensar.