Mails per a Hipàtia

Al Jazeera té un cafè públic obert a Catara. Catara no és ben bé Catar. Fa servir el nom antic de la ciutat, el que tenia primer però és una àrea completament nova, com gairebé tot el que hi ha ací. Vol ser, i serà, una espècie de ciutat de la cultura, amb teatres, auditoris, museus i tota mena d’espais que de moment són un caos de construccions en marxa, de construccions acabades per arribar a les quals has de fer tota mena d’equilibris en cotxe, de grans espais buits on s’anuncien obres d’execució immediata.

Havia vist una foto de Catara que m’havia cridat l’atenció, amb dues torres com d’argila, arquitectura antiga que en realitat no ho és. Just a davant seu hi ha el cafè. Dins l’edifici hi ha el cafè pròpiament dit, un espai que és un estudi de televisió i on la gent que hi va prendre alguna cosa pot fer-se com un informatiu de record i una sala de debats on passarem el vespre en una discussió preparada només per a executius d’al Jazeera i la gent que parlarà en la News Impact Summit de demà.

Abans d’entrar-hi passege pel cafè, ple de records de la cadena. En la majoria de cadenes de televisió que visites et mostren trofeus guanyats. Ací tot són homenatges als periodistes d’al Jazeera morts. Restes de l’oficina de Bagdad que va destruir un míssil nordamericà, la roba que portava a Guantànamo un dels seus periodistes que s’hi va estar detingut anys, les coses d’un altre company assassinat a Líbia. Aquesta gent té a molt orgull la seua gent que s’ho ha jugat tot. En un vídeo que veig a l’endemà que han fet se’m veu mirant les restes de l’oficina de Bagdad. En el seu moment em va impressionar aquell atac militar directe a la premsa i supose que ara m’ha eixit la reacció, oportunament captada per un dels seus càmeres.

En la meua condició de president de l’EJC em toca inaugurar la trobada en companyia del director general d’Al Jazeera. Procure posar de relleu l’enorme feina que han fet des de que van començar a funcionar, ara fa vint anys, i la necessita de seguir empoderant la gent i ajudant a democratitzar una regió a la qual li queda molt camí per fer. El doctor Mostafà Souag parla amb un llenguatge molt directe i franc. La discussió serà tot el vespre molt informal i sincera. Apareix una vegada i una altra el problema Facebook, contra les pràctiques nefastes del qual ens manifestem gairebé tothom. Prenen la paraula companys i amics de Sky News, del Washington Post, del Berliner Morgenpost, de Reuters… A alguns d’ells ja els conec d’abans però quede realment impactat per la qualitat de la gent d’Al Jazeera. Tots ells són realment brillants i tenen un concepte del periodisme que compartisc i reconec.

Després d’unes quantes hores ens conviden a sopar allà mateix. I descobrisc que les taules són totes elles pantalles des d’on pots ordenar el menjar i llegir les notícies. Ja us podeu imaginar que la novetat ens va divertir molt.

(Aquests vídeos tenen imatges del primer dia al Cafè i també del segon, la sessió pròpiament dita i oberta a tot el públic a l’auditori de la mateixa Al Jazeera)

Sempre que viatge m’agrada emportar-me amb mi el llibre de l’Obra Completa de Josep Pla que parla sobre la zona, si és que el periodista i escriptor la va visitar. Recordava que hi havia un volum de viatges llargs, entre ells un de preciós dalt un vaixell petrolier cap al Golf. Així que el vaig posar a la maleta just abans de marxar.

L’avió va arribar molt de matinada a Catar i em va costar adormir-me. Des de la finestra de l’habitació, a la Corniche, veia els llums del enormes gratacels que poblen aquesta àrea, un espectacle realment poderós, mentre llegia. Vaig aprofitar l’insomni per devorar una bona quantitat de pàgines. I vaig comprovar que per a Pla a primers dels anys seixanta del segle passat Catar ni tan sols existia. De fet només hi ha una referència a la costa de ‘Quatar’, que no diu res.

No és estrany, però. Tot el que es veu ací és nou. Extravagantment nou. Els edificis han aparegut en les darreres dècades com per art de màgia –petromàgia diguéssem– i de forma desordenada. Pla, si és que va passar a prop, no veuria literalment res del que ara mateix estic veient jo. Una perspectiva que provoca un cert vertigen.

L’hotel on sóc, per exemple, és en un dels espais més urbanitzats de la zona amb potser una trentena d’enormes gratacels. Tots ells creats els darrers anys. Però al seu voltant encara no hi ha res. I quan dic res vull dir res de res. Esperaries trobar cases normals, de gent normal, però només hi ha un espai buid on com a molt, i passa sovint, grans obres en marxa. Només un detall per a entendre com s’entenen ací les coses: aquesta gent està creant el metro construint de cop les cinc línies que el formaran. Totes a l’hora.

Finalment tanque la llum una mica aclaparat. La lectura de Pla m’ha relaxat amb el seu ritme lent sobre el petrolier Baltimore. Era una altra època on encara el ritme podia ser lent i on simplement resultava impossible d’imaginar que en aquesta zona tan deserta i àrida del món algú pogués ni tan sols imaginar que creixeria una ciutat com aquesta, tan distinta de totes.

Embarque al Prat rumb a Catar. Un viatge llarg, prop de set hores, que em té encuriosit. Darrerament la Mediterrània és un espai especialment ple de conflictes i hi ha hagut tot de problemes amb vols sobre Egipte, el famós avió rus abatut al Sinaí, sobre Ucraïna, el vol de Malàisia, sobre Creta àdhuc, l’estrany recent accident del vol egipci.

M’assente, trec els llibres que m’he preparat per a l’ocasió i engegue el sistema de visionat de films, que generalment permet accedir al mapa de la ruta que farem. Tinc curiositat. Passarem sobre la inestable Líbia per encarar des del sud d’Egipte l’Aràbia Saudita? Rodarem per Egipte, Nil avall? Entrarem per més amunt, vorejant l’Irac o entrant al golf per Kuwait? El mapa va mostrant com anem avançant però no diu res de la ruta final. Només els quilòmetres que farem, que amb uns càlculs elementals em fan descartar la darrera de les opcions.

Finalment entrem a través d’Egipte. El vol va més o menys estable sobre el mar i enfila la ruta del Nil cap a baix sobrevolant la gran ciutat d’Alexandria, una de les més importants que la humanitat mai ha vist. Seguisc amb ulls hipnòtics una ruta que em va ensenyant noms que només pronunciar-los ja et fan remoure en la cadira. Tanta història acumulada, tanta saviesa i també tanta tensió i tant de patiment…

Just abans d’arribar a Luxor l’avió gira potent cap a la seua esquerra i entrem en l’espai aeri saudita. Medina quedarà a la meua dreta mentre encarem ja la ruta de baixada a Doha. Conforme ens hi acostem em fixe en la posició estratègica de Bahrain i recorde les enorme discussions sobre el seu caràcter persa. Impossible deixar-los ser el que voldrien, això trencaria del tot l’equilibri d’aquest golf on hi ha tot el petroli i gas que el món puga consumir en dècades.

Finalment toquem terra en Doha i l’obertura de la porta de l’aparell ho confirma: una bafarada d’aire calent inunda la cabina mentre tanque la pantalla. És ben entrada la matinada, no hi ha finguers i hem de baixar fins a un autobús. He fet una fotografia en el darrer instant, a només quatre quilòmetres de tocar terra. En els moments en que el mapa es substituït pel compàs, al llarg de tot el vol, s’hi mostra també la Kaba, el temple que els musulmans afirmen que van construir junts Abraham i el seu fill Ismael, l’home que dóna origen als àrabs mentre son germà Isaac el dóna als jueus. Pense que deu ser pràctic per als creients, que han de fer les oracions sempre mirant a Meca. M’ho havia preguntat sempre: com s’ho fan per orientar-se en l’aire? Senzill. Els ho van marcant en tot moment. Una altra pregunta, vet-ho aquí, que ja té resposta…

El director de Vilaweb, Vicent Partal, oferirà demà dijous una xerrada al Principat per parlar sobre les relacions que es podrien establir entre Andorra i una futura República Catalana. A més de dirigir la publicació digital més antiga d’Europa, també ha escrit dos llibres sobre el procés català: Desclassificat-9N i A un pam de la independència.
L’esdeveniment tindrà lloc a la llibreria la Puça d’Andorra la Vella a les vuit del vespre. / PER LÍDIA RAVENTÓS

–Demà oferirà una xerrada al Principat sobre una futura Catalunya independent.
–Sí. Parlaré bàsicament de les possibles formes de relació entre Andorra i una Catalunya independent. Quan vaig escriure fa uns anys el llibre A un pam de la independència ja vaig apuntar algunes de les possibilitats de com una Catalunya independent havia de relacionar-se amb els altres països catalans i a partir d’aquí des de l’ANC d’Andorra m’han demanat que expliqui la meva opinió sobre quina relació hi hauria d’haver entre ambdós estats.

–I quines relacions apunta vostè que hi hauria d’haver entre Andorra i una Catalunya independent?
–Hi ha uns punts bastant elementals. El primer és el respecte escrupolós a la independència de cada un dels països. De fet, Andorra és un estat independent des de fa molts anys i per tant seria absurd que només en base a la grandària, a la població o a la importància de Barcelona, Catalunya intentés qualsevol relació que no tingués en compte aquest fet històric. Andorra és un estat independent des de sempre i per tant, qualsevol posició que Catalunya vulgui adoptar envers el Principat ha de partir del respecte escrupolós en aquest punt.

–I la segona?
–A partir d’aquí, si això es respecta, és evident que hi ha situacions arreu del món que podrien servir de model perquè és molt clar que hi ha uns interessos comuns i que ambdós països poden sortir beneficiats d’un model de relació. No només la relació cultural que és imprescindible. Serien els dos primers estats catalanoparlants i per tant és obvi que haurien de tenir una relació cultural molt intensa, si no també la relació econòmica, la relació en matèria de turisme, la relació industrial, el tema de representació exterior. Andorra té una representació exterior limitada en nombre de delegacions i els plantejaments que fa el Consell Assessor de la Transició Nacional a Catalunya és també una representació limitada com la que pot tenir Dinamarca o Estònia. Per tant, tindria un cert sentit fer coses conjuntes. Evidentment tot això tenint en compte altres elements més complicats.

–Com ara quins?
–Ara mateix a Andorra teniu un debat molt seriós com és si heu de tenir més o menys integració a la Unió Europea amb molta discussió entre les forces polítiques andorranes. Per tant, tot això seria un marc d’alguna manera més teòric que immediatament pràctic. Tot i així, em sembla que és interessant parlar de quines possibilitats hi ha i quins exemples poden ser interessants a l’hora de mirar que es pot fer.

–Parla de les relacions un cas d’una futura Catalunya independent. Quin paper juga Andorra en el procés o quin paper els agradaria a vostès que hi jugués?
–Crec que Andorra no pot jugar cap paper. És lògic que qualsevol membre de la comunitat internacional estigui esperant que hi hagi una proclamació de la independència. No té massa sentit que un estat doni suport a un procés d’independència abans que aquesta independència es produeixi. És veritat que hi ha hagut casos xocants i impactants com la moció del Parlament de Dinamarca. Però precisament a Andorra és difícil per diverses raons. Per un costat, per aquesta relació privilegiada però d’una altra també per les seves relacions amb el copríncep francès que al mateix temps és president de la República Francesa i també en el cas espanyol per les moltes relacions i complicitats lògiques que hi ha per una qüestió de veïnatge. Per tot, jo crec que és normal que Andorra simplement s’ho miri. En el moment en què la independència es proclami crec que aleshores sí que molts catalans esperen que Andorra agafi una posició favorable i s’obrin camins de col·laboració.

–Com a periodista, quin paper creu que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Els mitjans de comunicació han canviat molt els últims vint anys i jo crec que això és molt evident. Crec que un procés com el que està vivint Catalunya avui no s’explica sense la força sobretot dels mitjans digitals i les xarxes socials i sense que el paper dels diaris tradicionals hagi caigut com ha caigut. En aquest cas, hi ha una dada rotunda en les últimes eleccions espanyoles. El candidat de La Vanguardia era Josep Antoni Duran i Lleida i va treure zero diputats. Fa vint anys el candidat de La Vanguardia tenia, només per aquest fet, una posició molt consolidada i avui en dia no serveix de res. Les coses han canviat radicalment. I una part de l’explicació del que està passant a Catalunya és que la informació circula d’una manera diferent com està passant en tants altres llocs del món.

–El seu posicionament polític és molt clar. Com influeix aquesta ideologia a la informació del seu diari?
–Nosaltres separem molt clarament el que és informació i opinió sempre com s’ha fet tradicionalment a la premsa. Són coses diferents i específicament la meva opinió personal sempre està molt clarament separada i molt clarament indicat que és opinió. Des del punt de vista personal, he conegut al llarg dels anys molts periodistes que per mi han estat autèntics herois intel·lectuals i que m’han ensenyat que en temps extraordinaris s’han de fer coses extraordinàries. I els periodistes, igual que els sabaters, que els esportistes, que els conductors d’autobús o que els empresaris, han de prendre decisions que en una època normal no prendrien. Que Catalunya està vivint una època absolutament extraordinària està fora de dubte fins i tot per qui més en contra estigui del que està passant. Aleshores, les situacions extraordinàries requereixen que com a periodista reaccionis de manera extraordinària.

–Com es pot delimitar aquesta barrera entre ideologia i informació?
–No amagant res. Això és el més important. Hi ha una tesi que jo sempre he discutit que és la de la imparcialitat. Penso que la imparcialitat és impossible. Ningú és imparcial, tothom té el cap moblat d’una manera, entén les coses d’una determinada manera, per tant la imparcialitat no existeix. Jo crec que demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi. Un periodista el que ha de ser és honrat, que és una cosa diferent i que sí que defenso a capa i espasa. I per mi l’honradesa té un límit molt clar. Jo puc destacar més o menys una cosa o donar-li més o menys importància, però si jo amago una informació que penso que pot ser rellevant pels meus lectors perquè considero que no convé a la meva ideologia aleshores estic violant els codis més bàsics del periodisme. Per tant, el límit per mi és molt clar: màxima honradesa que es tradueix en no amagar cap informació important als lectors.

–Vilaweb neix en un moment en què Internet encara no tenia la força que té ara. Com s’aventuren en aquesta idea i com ha evolucionat amb els anys?
–Quan vam néixer, fa 21 anys, pràcticament no hi havia res a Internet, era un desert. Avui en dia som la publicació més antiga a Internet que encara està viva a Europa. Ja et pots imaginar que la realitat que hi havia fa vint anys i l’actual no tenen absolutament res a veure. Nosaltres sempre expliquem que va ser una mica una bogeria. Els fundadors de Vilaweb érem periodistes que treballàvem en mitjans tradicionals i que no ens trobàvem massa a gust amb la feina que estàvem fent o pensàvem que es podia fer d’una altra manera i simplement vam decidir jugar i explorar. A Barcelona hi va haver connexió a Internet el gener del 95, nosaltres vam crear Vilaweb el març del 95. Per tant, pràcticament al mateix instant. Simplement volíem experimentar i en cap cas teníem la consciència ni la idea que això podria acabar sent el que és avui.

Sempre em passa que de sobte em veig embolicat en unes setmanes tan atrafegades que no tinc temps de fer res que no siga seguir amb la llengua fora els horaris que tinc al calendari. Sempre intente evitar-ho però no hi ha manera. Arriba el moment que caic en la incongruència de posar-me massa coses alhora.

M’ha passat aquests darrers dies. El dia 10 vaig fer una xerrada a Matadepera al vespre i l’11 al matí em va tocar seguir la mateixa carretera per a participar en una interessant jornada sobre com es crea un estat, organitzada pels amics de Regió 7. Això dimecres. Al vespre tele, com cada dimecres més o menys i dijous al matí avió cap a Palma. A Mallorca  vaig fer una conferència, la primera sessió de l’Assemblea de Lectors i una entrevista pel diari Última Hora, a banda de passar una bona estona parlant amb els amics del Diari de Balears i Ona Mediterrània sobre periodisme, la nostra passió compartida. Divendres a les cinc del matí dempeus i cap a l’avió perquè tenia molta feina a Barcelona. Per cert que l’home de l’hotel es va enfadar perquè vaig baixar de l’habitació abans que sonara el despertador que havia demanat. Coses estranyes que passen…

Sort que dilluns 16 era festa i encara vaig poder dormir un poc perquè dimarts va començar trepidant. Com que dilluns era festa la tele la vaig canviar a dimarts i quan va acabar encara vaig córrer a saludar Arnaldo Otegi, en un sopar que li havien organitzat uns amics en ocasió de la seua vinguda a Barcelona. Ell venia i jo me n’anava a Azpeitia, on dimecres havia de ser-hi amb el Martxelo Otamendi per fer una xerrada en aquesta població basca que fa una consulta popular sobre la independència el dia cinc. De nou matinada monumental per agafar l’avió. Dijous arribaven els meus companys del secretariat del Centre Europeu de Periodisme que fèiem la reunió aquesta vegada a Barcelona, concretament a VilaWeb. La reunió va durar fins divendres al vespre i quan va acabar en cotxe cap a Pineda per fer una xerrada amb l’ANC local…

I no vos explique la setmana vinent perquè és pitjor encara… redéu!

Ahir va ser un dia de gols importants com els de Suárez i de resultats claus, determinants per a guanyar una lliga. Però no tots els gols decisius es van fer a la península ibèrica. Com a mínim dos, de ben transcendentals, van ser marcats a la Ciutat de Mèxic. Perquè allà la FIFA va acceptar com a membres de ple dret amb el número 210 i 211 a Kossove i a Gibraltar, les dues bèsties negres de la diplomàcia espanyola. El mateix dia. En el cas de Gibraltar a favor dels llanitos van votar 172 països a favor i només 12 en contra. En el cas de Kossove no és que hi hagués tampoc massa problemes però la cosa va estar més equilibrada: 141 vots a favor i 23 en contra. En tots dos casos Espanya es va alinear amb la minoria.

Tots dos països podran, doncs, a partir d’ara participar en la Copa del Món, a partir de les pròximes eliminatòries. Una possibilitat que podria donar molt de joc polític si les seleccions de Kossove i Espanya quedaren enquadrades en un mateix grup. Espanya no reconeix l’existència d’aquest estat balcànic i ves a saber, doncs, què passaria amb el partit. Supose que acabarien per jugar-lo, acceptant viatjar a un país que diuen ells que no existeix però sens dubte que n’hi hauria una polèmica important, vista la virulència amb la qual el govern espanyol tracta qualsevol cosa relacionada amb Kossove.

Amb aquestes dues noves incorporacions la FIFA esdevé actualment l’organisme internacional amb més estats membres. A l’ONU n’hi ha 193  estats reconeguts i la FIFA en té 211, que no són divuit més perquè hi ha uns quants estats membres de l’ONU, com és el cas de Mònaco, que no tenen selecció de futbol.  Els que no formen part de l’ONU i sí que formen part de la FIFA són en set casos països europeus: Anglaterra, les Illes Faroé, Escòcia, Gal·les, Gibraltar, Irlanda del Nord i Kossove. Una barreja de velles federacions britàniques, de territoris autònoms i de països unilateralment independents. Un malson, en definitiva, per Espanya.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

Ara que s’han commemorat els trenta anys del terrible accident de la central nuclear de Txernòbil potser resultarà apropiat recordar la història paral·lela del FC Stroitel Pripiat, l’equip local que va ser també una de les víctimes d’aquell desastre.

Com és conegut de tothom la central va explotar el 26 d’abril del 1986 provocant la pitjor catàstrofe en la història de l’energia nuclear. Cinc dies després, el primer de maig, l’equip local havia d’estrenar el seu nou estadi, l’Estadi Avanhard, amb una semifinal de la Copa de Kiev, contra el Borodyanka. El club jugava aleshores la segona divisió amateur soviètica, és a dir el que ací seria la regional preferent. L’estadi nou, però, era el gran al·licient per aconseguir pujar a les categories professionals i fer-se un nom primer a Ucraïna i que si sap si després en el conjunt de l’URSS. Era un estadi modern, amb gespa i llum artificial i amb una espectacular, per l’època almenys, tribuna coberta. Tanmateix el partit inaugural no es va jugar mai perquè trenta sis hores després de l’explosió del famós reactor número quatre Pripiat, la ciutat que es va construir al voltant del reactor nuclear de Txernòbil, va ser completament desallotjada i tots els seus habitants van ser reinstal·lats a Slavutich.

Possiblement aquest estadi siga l’únic del món on mai s’ha marcat cap gol. Es veu que per preservar la gespa pel partit inaugural van decidir que l’equip no s’entrenés en la nova casa fins el dia de l’estrena. Que mai no va tenir lloc. L’estadi va quedar així sense inaugurar i el club es va desfer. M’expliquen que avui el camp és una de les visites obligades d’aquests peculiars tours turístics que organitza alguna gent a la ciutat fantasma, on ara només viuen i treballen els encarregats d’intentar mantenir a ratlla la radioactivitat. Els arbres han crescut en el rectangle de joc i sembla que veus com un bosc fantasmagòric, tot envoltat de grades…

(El meu article a L’Esportiu, d’aquest diumenge)

Lectura extremadament agradable d”Alpha Beta’, un llibre de John Man que analitza com es va desenvolupar l’alfabet i que considera que això, l’alfabet, és una de les grans realitzacions de la humanitat. D’ací el subtítol ‘How Our Alphabet shaped the Western World’.

El llibre és molt interessant, en primer lloc perquè no enganya. Ben bé no sabem com s’origina l’alfabet, el nostre. Sembla, per les troballes arqueològiques, que té l’origen a Egipte, però no sé sap ben bé si va arribar a l’Egipte des d’alguna altra banda o si va aparèixer allà. I que des de Grècia es trasllada a Roma, on es perfecciona fins fer-lo tan útil com és avui. Però va ser una cosa que va anar a poc a poc? va ser algun geni desconegut qui va entendre que això es podia fer?

Man posa molt èmfasi en Grècia. Realment sense Grècia no seríem res. I matisa molt be la importància de l’alfabet romà respecte als alfabets sil·làbics o simbòlics. Com ha ajudat a definir el que som i com pensem. Un viatge realment apassionant.

I una dada que m’ha deixat mocat sobre l’acceleració del temps. A l’any 1500 Europa produïa 200.000 llibres per any (la Xina 800.000 des de molt abans) i l’any 2000 el món va produir cinquanta mil milions de llibres. Que posat en context encara és més impressionant. Avui els humans consumim de mitjana  vint mil voltes més material escrit que fa cinc cents anys.

Fa molts anys recorde que m’havia explicat una cosa així en Sebastià Serrano però havia oblidat els detalls i les xifres…

En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l’essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans, o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platiní, el Corinthians de Sócrates, l’Arsenal d’Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kaisser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dínamo de l’aranya Yashin…

No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, travessant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els qui corren cap a ella. El futbol és acció, esport.

Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món que, amb alguna que altra inevitable excepció, s’han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que els encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l’espectacularitat del joc.

D’entre ells Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l’speaker del camp i que a més sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me’n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D’una forma impressionant.

Ahir, quan vam saber de la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell ‘bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi’ mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc aparent però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per a ser del Barça.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)