Mails per a Hipàtia

El director de Vilaweb, Vicent Partal, oferirà demà dijous una xerrada al Principat per parlar sobre les relacions que es podrien establir entre Andorra i una futura República Catalana. A més de dirigir la publicació digital més antiga d’Europa, també ha escrit dos llibres sobre el procés català: Desclassificat-9N i A un pam de la independència.
L’esdeveniment tindrà lloc a la llibreria la Puça d’Andorra la Vella a les vuit del vespre. / PER LÍDIA RAVENTÓS

–Demà oferirà una xerrada al Principat sobre una futura Catalunya independent.
–Sí. Parlaré bàsicament de les possibles formes de relació entre Andorra i una Catalunya independent. Quan vaig escriure fa uns anys el llibre A un pam de la independència ja vaig apuntar algunes de les possibilitats de com una Catalunya independent havia de relacionar-se amb els altres països catalans i a partir d’aquí des de l’ANC d’Andorra m’han demanat que expliqui la meva opinió sobre quina relació hi hauria d’haver entre ambdós estats.

–I quines relacions apunta vostè que hi hauria d’haver entre Andorra i una Catalunya independent?
–Hi ha uns punts bastant elementals. El primer és el respecte escrupolós a la independència de cada un dels països. De fet, Andorra és un estat independent des de fa molts anys i per tant seria absurd que només en base a la grandària, a la població o a la importància de Barcelona, Catalunya intentés qualsevol relació que no tingués en compte aquest fet històric. Andorra és un estat independent des de sempre i per tant, qualsevol posició que Catalunya vulgui adoptar envers el Principat ha de partir del respecte escrupolós en aquest punt.

–I la segona?
–A partir d’aquí, si això es respecta, és evident que hi ha situacions arreu del món que podrien servir de model perquè és molt clar que hi ha uns interessos comuns i que ambdós països poden sortir beneficiats d’un model de relació. No només la relació cultural que és imprescindible. Serien els dos primers estats catalanoparlants i per tant és obvi que haurien de tenir una relació cultural molt intensa, si no també la relació econòmica, la relació en matèria de turisme, la relació industrial, el tema de representació exterior. Andorra té una representació exterior limitada en nombre de delegacions i els plantejaments que fa el Consell Assessor de la Transició Nacional a Catalunya és també una representació limitada com la que pot tenir Dinamarca o Estònia. Per tant, tindria un cert sentit fer coses conjuntes. Evidentment tot això tenint en compte altres elements més complicats.

–Com ara quins?
–Ara mateix a Andorra teniu un debat molt seriós com és si heu de tenir més o menys integració a la Unió Europea amb molta discussió entre les forces polítiques andorranes. Per tant, tot això seria un marc d’alguna manera més teòric que immediatament pràctic. Tot i així, em sembla que és interessant parlar de quines possibilitats hi ha i quins exemples poden ser interessants a l’hora de mirar que es pot fer.

–Parla de les relacions un cas d’una futura Catalunya independent. Quin paper juga Andorra en el procés o quin paper els agradaria a vostès que hi jugués?
–Crec que Andorra no pot jugar cap paper. És lògic que qualsevol membre de la comunitat internacional estigui esperant que hi hagi una proclamació de la independència. No té massa sentit que un estat doni suport a un procés d’independència abans que aquesta independència es produeixi. És veritat que hi ha hagut casos xocants i impactants com la moció del Parlament de Dinamarca. Però precisament a Andorra és difícil per diverses raons. Per un costat, per aquesta relació privilegiada però d’una altra també per les seves relacions amb el copríncep francès que al mateix temps és president de la República Francesa i també en el cas espanyol per les moltes relacions i complicitats lògiques que hi ha per una qüestió de veïnatge. Per tot, jo crec que és normal que Andorra simplement s’ho miri. En el moment en què la independència es proclami crec que aleshores sí que molts catalans esperen que Andorra agafi una posició favorable i s’obrin camins de col·laboració.

–Com a periodista, quin paper creu que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Els mitjans de comunicació han canviat molt els últims vint anys i jo crec que això és molt evident. Crec que un procés com el que està vivint Catalunya avui no s’explica sense la força sobretot dels mitjans digitals i les xarxes socials i sense que el paper dels diaris tradicionals hagi caigut com ha caigut. En aquest cas, hi ha una dada rotunda en les últimes eleccions espanyoles. El candidat de La Vanguardia era Josep Antoni Duran i Lleida i va treure zero diputats. Fa vint anys el candidat de La Vanguardia tenia, només per aquest fet, una posició molt consolidada i avui en dia no serveix de res. Les coses han canviat radicalment. I una part de l’explicació del que està passant a Catalunya és que la informació circula d’una manera diferent com està passant en tants altres llocs del món.

–El seu posicionament polític és molt clar. Com influeix aquesta ideologia a la informació del seu diari?
–Nosaltres separem molt clarament el que és informació i opinió sempre com s’ha fet tradicionalment a la premsa. Són coses diferents i específicament la meva opinió personal sempre està molt clarament separada i molt clarament indicat que és opinió. Des del punt de vista personal, he conegut al llarg dels anys molts periodistes que per mi han estat autèntics herois intel·lectuals i que m’han ensenyat que en temps extraordinaris s’han de fer coses extraordinàries. I els periodistes, igual que els sabaters, que els esportistes, que els conductors d’autobús o que els empresaris, han de prendre decisions que en una època normal no prendrien. Que Catalunya està vivint una època absolutament extraordinària està fora de dubte fins i tot per qui més en contra estigui del que està passant. Aleshores, les situacions extraordinàries requereixen que com a periodista reaccionis de manera extraordinària.

–Com es pot delimitar aquesta barrera entre ideologia i informació?
–No amagant res. Això és el més important. Hi ha una tesi que jo sempre he discutit que és la de la imparcialitat. Penso que la imparcialitat és impossible. Ningú és imparcial, tothom té el cap moblat d’una manera, entén les coses d’una determinada manera, per tant la imparcialitat no existeix. Jo crec que demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi. Un periodista el que ha de ser és honrat, que és una cosa diferent i que sí que defenso a capa i espasa. I per mi l’honradesa té un límit molt clar. Jo puc destacar més o menys una cosa o donar-li més o menys importància, però si jo amago una informació que penso que pot ser rellevant pels meus lectors perquè considero que no convé a la meva ideologia aleshores estic violant els codis més bàsics del periodisme. Per tant, el límit per mi és molt clar: màxima honradesa que es tradueix en no amagar cap informació important als lectors.

–Vilaweb neix en un moment en què Internet encara no tenia la força que té ara. Com s’aventuren en aquesta idea i com ha evolucionat amb els anys?
–Quan vam néixer, fa 21 anys, pràcticament no hi havia res a Internet, era un desert. Avui en dia som la publicació més antiga a Internet que encara està viva a Europa. Ja et pots imaginar que la realitat que hi havia fa vint anys i l’actual no tenen absolutament res a veure. Nosaltres sempre expliquem que va ser una mica una bogeria. Els fundadors de Vilaweb érem periodistes que treballàvem en mitjans tradicionals i que no ens trobàvem massa a gust amb la feina que estàvem fent o pensàvem que es podia fer d’una altra manera i simplement vam decidir jugar i explorar. A Barcelona hi va haver connexió a Internet el gener del 95, nosaltres vam crear Vilaweb el març del 95. Per tant, pràcticament al mateix instant. Simplement volíem experimentar i en cap cas teníem la consciència ni la idea que això podria acabar sent el que és avui.