Avui és el darrer diumenge d’octubre. Durant molts anys de la meua vida a aquesta hora jo estaria baixant de la Munyaneta de la Patà del Puig, camí de Bétera. Segurament acompanyat de l’Albert i els meus amics, molt probablement aturant-me per fer una última xerradeta amb gent que cada any, des de que jo no en tenia ni vint, ens hi hem anat trobant. Gent unida bàsicament al PSAN i al que aquest partit representava i representa.
Avui, però, per primer vegada, no hi haurà aplec a dalt la Muntanyeta perquè aquesta setmana mateix el PSAN, supose que esgotat, ha anunciat l’aturada de les seues activitats. No es dissolen però deixen d’imposar-se la presència pública. El fet que els pins de la Muntanyeta hagen estat talats per una malaltia supose que ja va ser massa per a ells. En aquestes condicions és evident que l’Aplec no es podia fer.
Em va estranyar molt descobrir-ho fa uns dies. Passava amb el tren quan vaig veure de sobte la creu aquella on cada any, orgullosament, hissàvem l’estelada. Ho vaig fer amb un cert desconcert perquè normalment els arbres la tapaven. Va ser aleshores que vaig descobrir el problema dels pins i ja em vaig pensar que això seria un problema. Espere que, malgrat tot, algú la hisse. L’estelada. Ni que siga en record de tants anys que ho hem fet. No sempre en condicions fàcils.
L’Aplec es feia a baix, a l’esplanada del monestir, allà on encara avui ho fan el Bloc i Compromís. En els primers anys de la transició era una cita unitària, un pèl festiva també, a la qual acudíem caminant des de València envoltats de senyeres. Enmig de la fragor de la Batalla de València l’Aplec va estar a punt de desaparèixer i el PSAN, del qual jo en formava part en aquella època, va decidir que això no podia ser. La reacció de l’estat va ser furiosa. En diverses ocasions, sobretot arran l’aparició de Terra Lliure, ens van impedir de concentrar-nos-hi. I allà que anàvem nosaltres, tan tossuts com irritants per a ells, a intentar arribar dalt la muntanyeta. Un any, particularment violent, vaig intentar pujar pel mig dels camps que envoltaven l’indret fins que em van aturar metralleta en mà un parell de guàrdies civils que em van robar la bandera que duia. Sempre recordaré que mentre ells m’insultaven i es burlaven jo veia companys que ells no veien com anaven atansant-se al cim per diverses vies amb molta prudència. Els que em retenien a mi es van emprenyar molt quan durant uns segons els vaig indicar que mentre ells perdien el temps interrogant-me l’estelada ja onejava al cim…
Em vaig fer del PSAN quan vaig entrar a la universitat, al 1978 si no em falla la memòria. Abans, al poble, havia participat de les activitats de la CNT, omnipresent i fantàstica al final del franquisme però incapaç d’adaptar-se després, i en el que eren les múltiples cares del nacionalisme. Cultural, festiva (sí, sóc jo qui va fundar les falles a Bétera!), política…
Per a tots els joves entrar a la universitat és un canvi de vida determinant. També ho va ser per a mi. La curiositat va voler que jo portara enganxada a la carpeta dels apunts una bandera estelada que havia comprat en una paradeta del PSPV de Bétera. Sense ser molt conscient del que significava, tot s’ha de dir. Aquella enganxina va cridar l’atenció d’una professora que era militant del partit i que em va ‘captar’ que es deia aleshores.
Al PSAN hi vaig ser, militant vull dir, durant uns anys. Va arribar un punt que no sabria definir bé quan va ser però a meitat dels anys vuitanta, que ho vaig deixar córrer, per moltes raons però sobretot perquè em va semblar que jo no servia per a fer aquelles coses i que seria molt més útil a la societat i al país fent-ne altres que em reclamaven sobretot tota la llibertat que un partit mai no et pot donar sense deixar de ser-ho.
Aquell període de la meua vida, però, m’ha marcat per sempre. És cert que no he tornat a militar enlloc ni que crec que ho torne a fer ja mai més. També ho és que jo no m’he considerat ni militant ni simpatitzant del PSAN des de que me’n vaig desentendre però he de dir que ells sempre han estat molt benevolents amb mi i m’han tractat amb molt respecte, com si gairebé ho fora. Cosa que agraïsc profundament tenint en compte que de vegades jo era conscient que algunes de les coses que deia o escrivia a ells els podien molestar profundament, d’una manera especial.
Del PSAN vaig aprendre alguns components bàsics de la meua personalitat. De fet segurament tots em venien ja d’abans però no tinc cap dubte que el PSAN me’ls va afermar. i de quina manera! El meu país són els Països Catalans sencers i a tot arreu sóc igual i em comporte igual perquè tot el país és el meu país, no hi ha ciutats o regions de segona i de primera, més importants que les altres. Espanya i França no són, ni ho seran mai, el meu estat sinó un estat que m’oprimeix a mi i a la meua gent –i les accions del qual mai per tant, ni una sola vegada, puc desvincular d’aquest fet. Crec que la justícia social, la igualtat d’oportunitats per a tothom, és l’aspiració màxima per la qual som tots en la terra. Que cadascú aprofite o balafie el que té dret a tenir ja és una altra cosa però d’entrada la societat ha d’oferir a tothom les mateixes oportunitats. Crec que no es pot tolerar cap injustícia o que en fer-ho esdevens un còmplice de totes. Crec que tothom té dret a viure amb dignitat els anys que ens dóna la natura i a ser respectat pel que és i sobretot pel que vol ser. Crec en la pluralitat i en la llibertat fins a l’esgotament. Sobretot en la llibertat de pensament. Situe les eines polítiques en el lloc que correspon: no tot és política però tot pot ser polític. I sobretot: res del que passa al món m’és aliè. Sóc molt més internacionalista que nacionalista i és precisament per això que sé que la meua responsabilitat és arreglar el meu país. Abans que els dels altres i amb una responsabilitat infinitament superior a la dels altres.
Vistes des d’avui crec que no caldria ni explicar que algunes de les posicions del PSAN d’aleshores no les compartisc. Entenc molt bé, a la perfecció, perquè les compartia en aquell moment aquell Vicent jovenet que jo era i assumisc amb molta calma i tranquil·litat totes les meues contradiccions. De fet sóc molt feliç de poder-me-les explicar a mi mateix. Especialment perquè m’ajuden ara que ja no sóc jove a no repetir tants errors i a mirar amb menys urgència aquelles coses que no són fonamentals i que la vida petita dels partits, i de les organitzacions socials, a voltes, converteix en massa importants, quan no ho són tant en realitat.
Però reivindique amb força aquells anys de plom i por, aquells anys insurgents en que vaig militar en el PSAN. Perquè sense ells tampoc no sé explicar qui sóc jo ni perquè sóc com sóc. I perquè sense l’exemple humà d’aquells que eren els meus companys jo no seria el que sóc. Els seus errors polítics o personals fins i tot avui per mi no tenen cap importància, ni una, al costat de tot el que em van ensenyar humanament.
Perquè a mi el PSAN em va ensenyar a ser lliure com a persona, a ser jo qui decideix el que vull ser, encara que estiga més sol que les rates i completament aïllat per una societat que no m’entén. I també em va ensenyar una cosa molt important: que ser lliure té sempre un preu. Sempre. Sempre. Un preu pel qual has de pagar sempre i del qual no escaparàs mai per més il·lusions que te’n vulgues fer. De cap manera.
I parle d’un preu real, concret, físic, palpable, constatable en la pràctica diària i que no pots deixar que et paralitze si vols ser lliure. Simplement has de triar: o no fas el que la teua consciència et defineix com a ser lliure o pagues el preu. Però no hi ha manera de ser lliure sense pagar. Jo ho vaig entendre això i ho vaig assumir. Crec que ho he assumit fins avui mateix i em sembla que puc dir que gràcies a això entenc molt millor la vida i el seu sentit. Toni és enterrat allà al cementiri de Quart de Poblet. Jordi no té cames. I jo sé que hi ha un grapat de gent, pocs, escampats per tots els Països Catalans, que encara que avui pensen distint de mi i que no ens veiem més que de tant en tant estaríem disposats a fer el que fos per l’altre. Sense dubtar ni un sol segon, sense posar cap càlcul personal pel mig. Bevent-nos la vida a glops. No tots els del PSAN eren així però els que ho eren ho seran sempre, els porte la vida on els porte.
El final del franquisme va ser molt trist. Vam veure molta gent acovardir-se davant el que ens queia a sobre. Molta. I va ser aleshores quan alguns companys del PSAN em van encendre llums mentre jo més perdut estava.
Recorde perfectament, per exemple, el cop d’estat de Tejero a València. Allà hi havia tancs a davant de ma casa. No era cap broma. Quan es va acabar la pantomima, els partits valencians van agafar per primer vegada la bandera espanyola i ens van enviar a nosaltres al final de la manifestació, amb una senyera contra la qual va carregar la policia. Aquell dia va acabar la transició i va començar una altra cosa. L’endemà es van convocar minuts de silenci multitudinaris davant els ajuntaments per a donar suport al rei que ja sabíem aleshores que era el colpista. A Massanassa va aparèixer Miquel Alonso amb una corneta i una senyera i es va plantar davant dels que fins la nit abans eren els seus companys i col·legues, embolicats des d’aquell dia en aquella bandera que ells mateixos tant havien menystingut. Quan es va donar la veu de silenci Miquel es va posar a bufar la corneta deixant en ridícul a tots aquells que la nit abans pensaven una cosa i l’endemà eren capaços d’aclamar aquest Juan Carlos que avui tots sabem qui és. Tant com ja ho sabíem aleshores, tant com ells tots ja ho sabien aleshores.
La pasta d’aquella gent del PSAN era molt sòlida. I a aquells pocs la nova Espanya de Felipe González no els podia enganyar fàcilment. Mentre per la tele ens intentaven fer veure que hi havia una nova Espanya, un nou govern, una nova democràcia, els mateixos guàrdies civils d’abans em seguien interrogant a mi i als meus, els mateixos policies nacionals em posaven una cosa a l’esquena en una cantonada d’Alzira i em deien a cau d’orella el meu nom (de fet em deien ‘Vicente’) mentre m’explicaven amb un inquietant olor a conyac a la boca que aquell dia ‘no te toca a ti’. I passàvem matins als jutjats veient això que ara tot el país veu ja. Recorde la primer vegada, als jutjats de la plaça Amèrica, en que un jutge es va inventar completament una acusació contra mi. Lletra a lletra i ratlla a ratlla. Jo estava estupefacte. Em podria haver acusat, com a mínim, d’alguna cosa que jo hagués fet. Però per a què? Si podia inventar-se les proves, els testimonis i els fets i tot? Gustau es va aixecar la camisa davant Garzón quan aquell fill de la gran puta li va preguntar si volia denunciar maltractaments. L’informe mèdic posterior no s’explicava com era que no l’havien mort en aquell calabós on va passar les pitjors hores que es poden imaginar però Garzón simplement es va burlar i es va negar a recollir la denúncia del que li havien fet. Mai no ha estat cursada.
Alerta: nosaltres no érem més bons ni més llestos que els que van optar per altres camins. Ni de bon tros. Mai no ho vam ser i seria ridícul posar-nos ara medalles. La realitat era molt més complexa del que es pot descriure des d’avui i l’anàlisi de com hem arribat ací on som reclama una distància intel·lectual que jo simplement no puc aportar. Però sí que puc explicar una cosa: que nosaltres vam tenir sort. Vam tenir la sort de veure amb uns quants anys de distància que Espanya ni podia canviar ni anava a canviar ni canviarà mai. Que tot allò era un enorme engany. Que Espanya podia dissimular davant la gran majoria de la població i convèncer-la durant uns anys, durant unes dècades, de que era una altra cosa. Però quan nosaltres ens la trobàvem cara a cara, quan baixàvem a les clavegueres que volien mantenir fora de la llum pública, cada vegada que la miràvem a un pam de distància només, el seu rostre era el mateix. I no tenia res a veure ni amb el que esperes d’un país democràtic ni d’un estat eficaç ni tan sols d’un tarannà disposat a cap diàleg. Podíem dubtar, i ho vam fer, sobre si aquells socialistes serien capaços de canviar una cosa tan massissa i dura com era aquell estat nascut de la derrota militar dels nostres avis i que és el mateix que tenim avui encara. Reconec que el dubte era raonable però va passar el que era previsible: que l’estat els va canviar a ells. Després del GAL ja no quedava res de què parlar. Només era qüestió de temps que la serp embogida tornés a fer-se visible i fes impossible la continuïtat de l’engany, com així ha estat i com així ha passat. I per això mateix, conscients d’això, resistir i denunciar no era una tasca sense sentit. No sabíem quant de temps tardaria a passar però sabíem que passaria.
El PSAN, i altra gent com ells, va tenir aquest valor, aquesta utilitat. En realitat érem quatre indigents mal comptats i acorralats. I segurament per la mateixa tensió en que vivíem cada dia i cada hora no érem capaços d’entendre el país on vivíem ni de fer-nos entendre massa bé per la gent. La duresa de les condicions en les que has de moure’t també deixa preus i tendíem a tancar-nos en nosaltres mateixos per a protegir-nos. No era sensat però era eficaç. Ara bé, netejar-me tot el dogmatisme que vam beure en aquells anys de guerra m’ha costat anys i encara avui vigile constantment perquè no queden restes amagades que no sé distingir dins meu.
Tots això és veritat. Però la contrapartida és precisament que perquè a nosaltres ens va tocar posar la pell i el cos en joc, vam entendre com ningú qui era aquell monstre que teníem al davant i què hi havia rere la disfressa. La ideologia, els conceptes, les maneres d’expressar-los, segurament no eren ni els millors ni els més adequats però l’actitud que em van ensenyar a adoptar davant la vida aquella gent m’ha fet el que sóc. I també crec, sincerament, que ha ajudat molt a salvar aquest país.
Acabaré aquest llarg text dient que tot això que he explicat no dona dret a cap medalla. Si algú llegeix aquest paper pensant que reivindique res va molt equivocat. Reivindique la gent de la qual parle i la manera en que es van portar com a éssers humans. I reivindique que van plantar quatre idees fèrtils que han donat fruits esplèndids perquè l’anàlisi sobre elles no es feia en un laboratori on podies apartar la cara sinó en un ring on podies pegar però on cada dia et pegaven amb una força inaudita. Però, dit això, si l’independentisme guanya avui és precisament perquè ha sabut desfer-se del PSAN i evolucionar. Si avui Espanya està derrotada és perquè ella no ha canviat al ritme que canvia la vida i nosaltres en canvi sí, com a país, com a moviment.
No seré jo, doncs, qui reivindique ara la heroïcitat com a argument social. L’heroïcitat és sempre darwiniana i per tant el seu pes en la història és molt relatiu. Però si que reivindique i vull reivindicar, sense fer cap escena, que hi ha valors que aquella gent tenia i que no permetré mai que siguen menystinguts per alguns que es pensen que poden riure de tot: tenien la valentia, la coherència, una força interna volcànica i sobretot la fabulosa determinació de dormir cada nit tranquils amb la seua consciència. I igual que m’irrita que alguns veterans pretenguen aprofitar avui el que van ser per a posar-se galons i viure millor també m’irrita que alguns facen burla o escarni del que va passar, de l’epopeia que van protagonitzar aquella gent del PSAN.
Per si de cas, però, posem-ho en el seu lloc tot. Tot el que vam fer ho vam fer perquè ho volíem fer cadascú de nosaltres, ningú no ens obligava ni hi havia veus interiors al·lucinògenes que ens cridaren a l’acció. No hi ha deutes per tant, cap ni un, a reclamar. Jo, com a mínim, estic en pau amb mi mateix. Però això no treu que avui vulga explicar-me, també en l’exercici de la meua llibertat. He pensat que des del que jo sóc com a persona i també des de la posició pública que ocupe simplement era correcte contar tot això per si podria interessar a algú qualsevol dia, per disculpar-me davant ells per no haver estat el que ells haurien volgut que jo fora però sobretot per a expressar-los el meu reconeixement i el meu agraïment.
