Mails per a Hipàtia

Entrevista amb Xavier Carmaniu, a Ràdio Barcelona-Cadena SER, sobre on m’agradaria viatjar al passat. He triat els anys vint. Si l’escolteu, en aquesta pàgina, sabreu el perquè…

Divendres la meua menuda i jo vam anar a veure el concert de Tony Bennett i Lady Gaga a Cap Roig. Fa temps que ens ensenyem música l’un a l’altre. Ella m’ensenya la gent i les músiques que li agraden i jo ho faig a l’inrevés. Lògicament com que jo tinc més edat que ella un munt de vegades li faig veure que la seua gent fa covers de grans músics del passat. Així va descobrir Tony Bennett, quan m’ensenyava algunes de les cançons versionades per Glee.

La vetlada va ser fantàstica, malgrat les fans de Lady Gaga. Gaga em va sorprendre molt. Canta molt i molt bé, amb un sentiment jazzístic més que remarcable. Em va semblar una gran artista. Però els seus fans són insuportables. Especialment perquè els qui estaven allà volien ‘l’altra’ Lady Gaga. Fins al punt que ella va haver de fer un discurs explicant per quina raó ara canta jazz amb aquest home que va definir com ‘el meu àngel de la guarda’.

Sobre Tony Bennett què voleu que us diga? Té prop de noranta anys i sembla impossible que algú tinga aquesta vitalitat a eixa edat. Té una veu envejable, tot i que alguns registres se li resisteixen ja. Normal. Ningú no pot esperar una altra cosa i ningú no li ho tirarà en cara això. En canvi la seua expressivitat ha arribat amb la maduresa a uns límits insuperables. Quina manera de dir les coses! Les peces que feia xiuxiuejant amb el piano, especialment dues amb que va homenatjar Sinatra, gairebé em van fer plorar. A mi i a ella. La música uneix com poques coses en aquest món i van haver moments que estic segur que tots dos recordarem sempre.

Llàstima que en aquests llocs no et deixen ballar perquè això sí hauria estat fantàstic del tot…

Presentació la vesprada de dimarts del llibre al bar del Tradicionàrius a Gràcia. Ple de gom a gom. I entusiasmat. Feia unes hores només de l’anunci del pacte i la sensació, les vibracions, eren totes unes altres. No tinc clar encara si això era perquè és Gràcia o si era perquè l’acord, efectivament, ho ha reactivat tot. I això que encara no sabíem la configuració del pòquer de la candidatura per Barcelona, que arribaria unes hores després tot just.

La conversa, la tertúlia, va ser molt animada i efectivament em va semblar que ja s’havien esvaït totes o la majoria de les pors de la gent. A voltes un gest té un efecte balsàmic molt difícil d’avaluar en termes polítics però d’una enorme contundència. És el que ha passat aquesta setmana. Allà on en xerrades anteriors detectaves dubtes en aquesta tot eren certeses i els qui encara expressaven algun dubte la veritat és que es deixaven convèncer molt fàcil.

Després encara vam sopar al voltant d’una taula enorme, amb aquella sensació que queda poc temps però que el més difícil és fet. Tornen els somriures i això és el millor que ens podria passar.

(M’arriba el vídeo, que l’ha fet l’Assemblea. Ací el teniu).

Sembla que estic eixint del túnel. Des del passat febrer he viscut un episodi de salut molt dolorós que m’ha provocat una gran quantitat de problemes. He procurat que la feina i les meues responsabilitats públiques se’n ressentiren el mínim possible però han estat uns mesos molt complicats per a mi. Ara, feliçment, sembla que la cosa comença a encarrilar-se i estic en condicions ja de recuperar una certa normalitat. Això ha estat el fruit de llargs tractaments, de la paciència dels metges començant pel meu cunyat i d’un parell de passos fugaços per aquest gran invent que és la cirurgia ambulatòria. La doctora Ortíz diria que fa miracles allà dins. Ho diria si no fos tan poc científic parlar en aquests termes.

Van haver dies, setmanes llargues, d’un dolor literalment insuportable. Que em paralitzava del tot i em feia impossible el caminar. És una sensació que no desitge a ningú, absolutament a ningú. Quedar-te al mig del carrer amb la sensació que no tens cames i sense saber què fer per a poder donar un simple pas és realment angoixant. I provoca un malestar mental notabílissim que els que viuen més a prop teu, per desgràcia, acaben pagant a vegades de forma innecessària i sempre injusta. La seua paciència i el seu suport et salven, literalment.

El dolor és una de les sensacions més difícils d’explicar. Evidentment perquè cadascú tolera el dolor a un nivell diferent i mesurar-lo no és senzill. Això no és com la temperatura, que la pots mesurar o com les angines que les pots veure. Els doctors que t’atenen depenen molt de tu i del que tu els expliques. I supose que és molt difícil saber de la fiabilitat del que estan escoltant. És clar que hi ha mesures que ells poden valorar, preguntes trampa a les quals has de respondre i que els indiquen fins a quin punt exageres o no. Però resulta admirable l’empatia amb que et tracten, parle de la meua experiència. En les dues ocasions que he requerit les urgències sempre m’ha impressionat la diligència amb la qual intentaven millorar el teu estat físic per damunt de tot. Expeditivament, pensant en treure’t de sobre el malson que estàs patint. He tingut, literalment, la sensació que allò era l’aero transportada de Fort Bragg, la força bruta posada al teu servei. Arribaven a casa amb recursos immediats i no perdien ni un minut en actuar contundentment. Gràcies.

Finalment la setmana passada, per primer cop en mesos, em vaig atrevir a passejar i més enllà de l’emoció de veure que podia caminar durant hores vaig entendre també que tot plegat, el dolor físic, té una afectació notable sobre el cap. Em va fer tant de bé el simple fet de passejar…

Els gal·lens grecs de l’antiguitat ja en parlaven, savis com eren, del binomi cos-ment i de la seua unitat íntima. Quan ho experimentes, però, en la pròpia pell això és tota una altra cosa i la vella teoria pren una transcendència que no sé ni explicar. Tot plegat és una lliçó que promet aprendre ben apresa i retenir; ara que sembla que es veu ja la llum al final del túnel.

Presentació del llibre a Artés. Fa una calor africana però ens encabim en una sala amb aire condicionat que ens deixa un respir per a xerrar de forma animada. Com sempre explique en deu minuts el perquè del llibre i obrim un llarg debat sobre l’actualitat política, que inevitablement gira al voltant de les llistes, o de la llista.

La gent està a mig camí entre emprenyada i il·lusionada. Per una banda es veu una escletxa però per una altra el debat de les darreres hores sobre si amb polítics o no  molts dels assistents ho veuen com el retorn imminent de la batalla. Ho resumeix gràficament una xicota de les darreres files: ‘tant que ha costat que deixaren de dir que per separat sumem més i ja han trobat una altra manera de fer lo mateix…’

Demane calma. Til·la, ioga i tot el que la gent sàpiga fer per a calmar-se. Recorde que hi ha temps per a parlar de sobres i que les negociacions van bé. Crec que l’ANC està fent molt bé la feina, una feina que vol discreció i pocs crits.

Ahir just feia cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut, organitzada per Òmnium, el famós 10J del ‘Som una nació, nosaltres decidim’. (Aci teniu tots els vídeos d’aquella dia, el meu editorial d’aleshores i uns quants articles més).

Ho aprofite per a intentar explicar dues obvietats. La primera és que fa cinc anys que vam començar aquesta batalla. Són molts anys, més del que caldria en unes altres circumstàncies, però l’avanç que ha fet aquest país no es pot qüestionar.

I la segona obvietat és que els polítics són com són. I refresque la memòria de la gent amb la polèmica sobre la pancarta. Ja s’ha oblidat però recordeu que fa cinc anys durant setmanes vam estar discutint com havia de ser la pancarta de l’inici de la manifestació, què havia de dir, quines banderes hi hauria… L’aleshores president Montilla va amenaçar amb no acudir-hi si no posava el que ell volia. Van haver estira-i-arronses, fins i tot en un moment determinat Òmnium va amenaçar amb no fer la manifestació per la impossibilitat de posar d’acord els partits. (Si voleu recordar la polèmica punxeu ací i ací)

Evidentment vist des d’ara la polèmica fa riure però aleshores va generar una tensió immensa i efectivament va estar a punt de carregar-se la manifestació. Ara som al mateix lloc, si fa no fa, però amb altres protagonistes i evidentment amb elements molt més substancials sobre la taula.

Els polítics no canviaran. No són tots iguals, això és cert. Però per a tots ells el món és més complicat que per a nosaltres i això cal entendre-ho. Encara que quan observem aquests jocs que fan per a fer-nos creure que estan preocupats per una cosa quan ho estan per una altra és normal que nosaltres ens posem nerviosos, com ahir ho estava la gent d’Artés.

Però també hauríem d’aprendre del passat. La polèmica de la pancarta la vam superar. No sé com superarem aquesta de la llista sense polítics, que evidentment en realitat per als qui insisteixen tant només vol dir, en realitat, la llista sense Mas. Però la superarem, n’estic segur. Segurament al final no hi haurà polítics a la llista perquè és veritat que sempre és més difícil convèncer als intransigents, als qui estan disposats a trencar-ho tot si les coses no es fan com ells volen. I la política amb majúscules consisteix precisament en esquivar les intransigències dels uns i dels altres per a seguir avançant com un tot. Igual d’ací a cinc anys mirarem enrere i somriurem quan recordarem la polèmica d’aquests dies. Espere. Seria el senyal més evident de que no ho hem engegat tot a rodar…

Tour una miqueta diferent la setmana passada. Dimarts vaig ser a Navàs presentant el llibre i dimecres i dijous a Florència, on vaig parlar en la conferència sobre ‘llibertat d’expressió i llenguatge de l’odi’ que organitzava la Unió Europea a la seu de la Fundació Robert Kennedy.

A Navàs el debat encara es va centrar en com fer les llistes. I dic ‘encara’ perquè poques hores després el debat s’ha desfet com el sucre quan tothom ha acceptat la idea de la llista amb independents com a solució al problema. Vist des de dimarts de la setmana passada a la nit semblava molt poc probable però en les revolucions hi ha miracles inexplicables i aquest en va ser un.

Ja he explicat en altres ocasions que gaudisc molt de l’estona del viatge, quan m’acompanya algú. En aquesta ocasió el xofer era un gran expert en mineria i vaig aprendre més sobre mines del que mai no havia sabut fins ara. Un món certament interessant i desconegut, ple de tòpics que jo no parava d’anar-li soltant per a que ells els desmuntara un a un.

L’endemà vaig volar a Florència, on parlava dijous al matí. Per la vesprada vaig tindre la sort de quedar amb la meua menuda que estava de viatge per Itàlia i just aquell dia coincidia a Florència i amb el Jofre Capdevila i la seua nòvia. Ens van portar a una terrassa impressionant i poc coneguda que hi ha al damunt de la Biblioteca Pública, on ens vam fer un gran cafè i vam poder xerrar una bona estona.

Durant la conferència, l’endemà, va eixir el tema dels comentaris als diaris –precisament a mi m’havien convidat perquè a VilaWeb no en publiquem. Vaig insistir en que les empreses tenim una responsabilitat també sobre el que publiquem i que els comentaris a les notícies i la recerca permanent de la confrontació no són bones pel periodisme.

Per cert: la calor impossible. Vaig eixir a passeig una estona i me’n vaig haver de tornar a l’ombra ràpidament…

(Alguns comentaris a mitjans italians:

-Antimafia Duemilla: “Una nuova etica giornalistica inizia dal contrasto all’incitamento all’odio”

-Articolo21: Media e hate speech online: il 2 luglio a Firenze un seminario internazionale )