Etziba Balutxo...

Venim d’un silenci?

Els de la meva generació, fins no fa gaire, només havíem pogut espipellar les reminiscències d’un tret distintiu de la nostra cultura: la glosa de combat. La reconeixíem més en la literatura escrita que no en l’expressió oral, i molt més a les illes Balears i Pitiüses que no a la Catalunya continental, on romania gairebé esvaïda. No és aquí l’espai ni el moment de fer l’elogi de la funció vindicativa, informativa, formativa i de denúncia social dels glosadors, però sí que vull fer un petit apunt per esvair el tòpic que, durant molts d’anys, els declarava en perill d’extinció¹. És fals. L’eclipsi o, millor encara en plural, els eclipsis que cíclicament s’han produït estan en relació directa amb els períodes negres i sinistres de la nostra història, quan la figura del glosador, lluny de ser la imatge de la llibertat d’expressió, ha esdevingut la del bufó reial; la del llepaculs. La prova més evident és verificar com les dates de més intensa activitat, de major producció i, sobretot, d’un nivell més alt de qualitat, van en proporció directa al nivell de crítica social que, com a creadors d’opinió, han sabut i pogut practicar. En canvi, quan han viscut “subvencionats” per qualsevol poder oficial, d’una manera directa o indirecta s’han subordinat als patrocinadors i han esdevingut unes patètiques teresetes. Res de nou, tanmateix. La glosa és una expressió més de la Literatura i, per tant, quan ha passat això (i ha passat i passa), els glosadors han fet un paperot idèntic al d’en Llorenç Villalonga o al de na Maria Antònia Salvà: còmplices de l’anorreament del nostre poble. Ni més ni pus!

A l’imaginari popular mitològic, encara que mai en la justa mesura, s’ha divulgat el coneixement i part de l’obra d’alguns noms claus de referència: Pere Antoni Jusama i Barceló (1837-1916), Serral, Bernat Rigo Rubí (1870-1936), el Cabo Loco, Llorenç Ferragut i Munar (1880-1954), Cartutxo, Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, Sebastià Vidal (1888-1966), Sostre, Pere Capellà i Roca (1907-1954), Mingo Revulgo… A aquests noms, de la primera meitat del s. XX, als qui s’han dedicat llibres, cal afegir els de dos sollerics del s. XIX: Pau Noguera Ripoll (1781-1868), Cerol, i Andreu Coll Bernat (1794-1872), Tambor. Per descomptat, és imprescindible la referència a un nom encara més antic i més idealitzat: Sebastià Gelabert Riera (1715-1768), Tià de Sa Real, nascut el mateix any de la usurpació de l’autogovern i de les institucions de la Nació Catalana. La seva figura i la seva obra ens han arribat, certament mediatitzades, des de la radiografia que en va fer aquella puta bèstia d’Antoni Maria Alcover (perdonau, però no he trobat definició més científica possible d’aquell homenarro). A una de les rondalles, com a Jordi des Racó, va descriure aquell glosador del s. XVIII així: “Era d’una casta d’homo que com ell només en neix un cada cent anys, i casi mai sura.” I hi afegia: “Si hagués sembrat damunt pedres hauria coïda bona anyada.” De tots els noms esmentats, però, no hi ha documentació viva que permeti escoltar i veure en directe alguns dels combats que varen mantenir. Les escomeses ens han arribat per tradició oral i, sovint, amb exotismes llegendaris, inexactituds manifestes i descripcions de dubtosa fiabilitat. Roman, en positiu, la certesa del seu enginy i l’acceptació popular que els acompanyà. En negatiu, per a la majoria d’ells, se sap que patiren greus problemes quan tocaven el voraviu dels mecanismes del poder dels tirans. Els casos d’en Sostre de Cas Concos, d’en Mingo Revulgo d’Algaida o d’en Cartutxo de Sencelles només són tres exemples de víctimes de la repressió feixista.

Personalment, he tingut ocasió d’escoltar en viu Jaume Calafat i Pons (1901-1982), En Calafat de Son Servera, Joana Serra López (1908-1991), Cartera, Antoni Socias Simonet (1929-2011), En Socies (i Tauler), Esteve Barceló (Ciutadella, 1925), Verderol, Joan Planissi Massanet (Manacor, 1928), Rafel Roig Maimó (Es Carritxó, 1933), Miquel Ametller (Ciutadella, 1937) i gairebé tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de les generacions posteriors (Xisco Bufi, Joan Escandell, Llorenç Cloquell, Pilar Pons, Jordi Cloquell…) fins arribar a les darreres esperançadores i prometedores fornades: Macià Ferrer, Noto, Maribel Servera, Figona, i tants i tants de jovençans i jovençanes que brollen a les totes d’arreu dels pobles de les nostres illes. Això, a banda dels nous moviments del Principat (Carles Belda, Caterina Canyelles, Ferriol Macip…), amb la gent de Cor de Carxofa. La cosa funciona. Cada vegada hi ha més trobades, cada vegada la participació augmenta i cada vegada el nivell qualitatiu és més alt. No només creixen les nòmines de glosadors, sinó també el públic a qui els agrada la glosa.

Vindicació de l’arma de la glosa

De tota la vida, sempre he procurat, a les presentacions dels meus llibres, fer-me el present i l’honor de brindar als assistents la veu dels qui entenc com els millors il·lustradors de les paraules: els poetes i els glosadors². Vull dir que, en el camp de la glosa i sigui dit metafòricament, sense saber “música” puc presumir de tenir prou “oïda” per estimar-la i per valorar els qui la practiquen. La meva padrina paterna, Maria Mestre Gelabert, Vica, feia gloses i, fins i tot, en va publicar algunes. Potser per això, el món de la glosa m’acompanya d’ençà de fa molts d’anys i a ell i als seus protagonistes he dedicat temps i paraules. De fet, La Identitat Reeixida explica a la sinopsi com “en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia empeltades per la força de les armes s’han vist esbaldregades per la veu popular dels glosadors”³. Sempre he arrufat el nas davant dels il·lustrats i he explicat la gran diferència entre aquests i els intel·lectuals. Una diferència consemblant a la que hi ha entre erudició i cultura. Els il·lustrats, en una immensa majoria, fan part del discurs dominant (per això els conviden a fer els “pregons oficials” de les institucions públiques). Els vertaders intel·lectuals, en canvi, defensen la crítica i el debat; és a dir, allò que representa el món de la glosa.

L’amic Guillem d’Efak (1930-1995) també va practicar amb esma, entre molts d’altres papers de l’auca cultural que va representar, l’ofici de glosador. Ell, a qui quan cantava solien presentar sempre com “la veu de Mallorca”, estava absolutament convençut que el poble que canta no morirà. Per això es queixava l’any 1980 en veure com la gent de Mallorca ja no cantava com quan ell era infant, durant el temps de la República. Tenia ànsia que el poble hagués perdut “el remuc”, una expressió eloqüent de perdre la capacitat de protesta. En parlàrem més d’una vegada. Es consolava pensant que els pagesos, tot i llaurar amb un tractor en comptes de fer-ho amb muls, no s’havien aturat de cantar. Era taxatiu: “Les feines de la terra, necessiten cançons”⁴. Quan més negre ho veia, pegava revinclada als seus recursos pràctics de reanimació i sentenciava: “Els joves, seran els joves els qui tornaran a recobrar-nos la veu!”. Així ho va expressar a una de les darreres converses, quan l’anàrem a veure a la clínica amb Biel Majoral, amb qui coincidia que era la nostra, la generació estafada i atupada per l’escola, la que havia emmudit. Sabia que l’educació nacional-catolicista havia pervertit i, en gran part, tudat tota una generació. Assegurava que, en tancar-se aquest parèntesi de domini fosc, des d’una creixent normalitat la cosa reprendria per poder reeixir el nostre poble en plenitud. Acabava la conversa amb una conclusió que sonava un poc messiànica: “Tanmateix recobrarem la veu del poble. Només cal esperar els cantadors nascuts després del franquisme. ” Guillem d’Efak deia això el gener de 1995, just un mes abans de morir.

Estació d’enllaç

El divendres 24 d’octubre de 2014, al Teatre de Petra, ple com un ou, amb l’acompanyament musical de Delfí Mulet i dels germans Manel i Pere Martorell, s’escenificà un espectacle del tot original. La cosa anava d’una transmissió de poders; d’un relleu generacional. D’una banda, Gabriel Oliver i Oliver (Algaida, 1950), Biel Majoral, s’encarnà en la figura de Mestre Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, per establir un combat amb el jove Mateu Mates Ordines, (Santa Margalida, 1982), Xurí. Certament, entre el Mestre Llorenç Batle i el jove Mestre Mateu Xurí hi ha més d’una generació. Podríem parlar (recordant la premonició d’en Guillem d’Efak) d’una baula perduda, d’una connexió interrompuda, d’un salt a la història. No és exactament així, perquè aquest enllaç existeix i no és virtual ni metafòric. A l’acte comentat, era Biel Majoral qui oficiava el relleu entre dos glosadors. Les figures de la cerimònia no eren escollides a l’atzar. Ambdues, eren molt més que un símbol.

L’acte va ser una exhibició del potencial que hauria pogut verificar-se, de manera no virtual, en el cas d’haver coincidit en el temps els dos glosadors. En Majoral cantava algunes de les gloses que, al llarg dels anys, ha pogut recollir d’en Capellà i, d’immediat, en Xurí les replicava. Algú pot objectar que no hi havia la possibilitat del contraatac, però no minva la força que, com un salt d’aigües cristal·lines, deixava entreveure aquell joc de paraules i de versos

En Xurí i la veu d’un poble

L’espectacle de Petra va ser un, entre tants i tants, on la gent va gaudir de l’art de la glosa que exhibeix, des de fa ja molts d’anys, el Mestre Mateu Xurí. Tot i això, tenia la significació especial, descrita anteriorment, de traspàs de funcions. I és que, malgrat la joventut, en Xurí ja és un líder. Representa la conjunció cultural perfecta del seny i de la rauxa. Arrela, a peu ferm inamovible, per enfilar millor la soca. Si el món de la glosa viu avui un moment esplèndid, tant en l’ordre quantitatiu com en el qualitatiu, era lògic que n’emergís un primer gran mestre que, per pura definició del terme i per raons biològiques, generarà la formació de nous mestres. De fet, ja hi ha altres noms que demostren un altíssim nivell de qualitat (i que em perdonin tots si esment de nou na Servera).

El cas d’en Xurí és molt especial. No fa part del grup dels glosadors analfabets (ep, sigui dit sense desmerèixer la qualitat), ni tampoc dels glosadors “de camilla” (dit també sense suprimir el valor de les composicions en fred). Ell té una alta formació filològica, lingüística i lexicològica que el fa millorar sensiblement la riquesa de vocabulari que passeja, amb un bon català vilero de la Part Forana de Mallorca, menys contaminat que el de les grans ciutats. Té, potser per haver-s’hi posat de ben jove, un gran domini de la composició. És destre, hàbil fins a la filigrana més minuciosa, amb una agilitat que l’acosta a la immediatesa, amb un enginy i una ocurrència fora mides… Tot això, però, no és més que el paper d’embolicar; la forma.

Indubtablement la manera d’entrunyellar la glosa té una gran importància, perquè abelleix la presentació i hi posa “la música” que complau els escoltadors més exigents. No obstant, allò que més el caracteritza, allò que millor comunica d’ell, allò que més força li fa emetre i transmetre, no és la gràcia de la rima ni la gamma intensa i immensa del seu llenguatge. Per no ser el tret més distintiu, no ho és la ironia que domina i escampa; els jocs de paraules ni tan sols. Ni ho és la farsa i la fressa del doble llenguatge que s’activa tant en parlar dels poders més alts com dels instints més baixos (ei, i més divertits). Tampoc no són les tonades que usa, dins d’un ventall heterogeni que s’apropia de la tradició del romancer i de la cançó popular, ni el seu to de veu, ni l’èmfasi que hi posa, ni la mirada deixondida i viva que hi aboca, ni tan sols l’entenedora vocalització que en fa.

El conjunt anterior descrit, que podríem definir com a formal, excel·leix al més alt nivell. Però per a mi, i crec que per a una bona part dels seus admiradors, allò més destacable és el discurs que conté. En Xurí és un creador d’opinió, un magnífic comunicador i, encara que no en faci bandera, també és un ideòleg. El seu major actiu no és l’habilitat de correspondre la intel·ligència (que té) amb la independència (que ha de servar) i la insolència (que ha de servir) per fer-ne una dècima o un llarg romanç. El seu potencial reneix des dels continguts i pren fua en el sentit d’allò que proclama. Aquí rau, al meu entendre, la garantia de projecció futura d’aquest gran mestre de la glosa. Difícilment es desviarà. Em sembla impossible que, fins i tot en les pitjors circumstàncies, reculi una passa per agafar embranzida ni que sigui. És evident que si hom es dedica a conservar les dècimes que, en el seu dia, en Xurí publicava en el Diari de Balears o les que, actualment, emet en vídeo des de la plana digital d’Ara Balears, veurà amb els anys com l’actualitat dels temes que comenta, per l’efecte imparable de la temporalitat, prescriu o decau. Això, però, no passa amb el rerefons, amb allò que hi ha en el fons de cada un dels “comentaris del dia”, és a dir, això no passa amb el discurs que amaren els seus versos. Hi ha suc i substància. Hi ha, destil·lada i nítida, l’exposició pública d’un enaltidor de les llibertats individuals i col·lectives. Hi ha un acte de revolució permanent contra l’oprobi i la cadena. Hi ha la tasca, tenaç i perseverant, d’un defensor de la terra. Ho he escrit abans: el Mestre Xurí representa la síntesi de la nostra cultura matriarcal del seny i de la rauxa. És Mateu Mates aquella “veu del poble” profetitzada (vaticinada, si més no) fa vint anys per Guillem d’Efak? El temps ho confirmarà, però jo crec que té les habilitats i condicions necessàries. De moment, gaudim d’un gran mestre glosador que ens diu coses i, a més, les diu molt bé. Que així sia per molts d’anys!

Coda et Da Capo

Per cloure aquest escrit de gratitud i de reconeixement, he trobat oportú adreçar-vos a la darrera intervenció de Mateu Mates al concert esmentat de Petra. Sobre l’himne encara no oficial de la Nació Catalana, La Muixeranga, interpretada per Delfí Mulet i els Germans Martorell, en Xurí expressa una declaració de principis, un manifest que ha de constar en acta, una manera de viure, una raó de ser, una identificació del sentit que representa un glosador. Si voleu entendre millor en la seva síntesi allò que he volgut explicar-vos amb la meva anàlisi, només heu de clicar sobre aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=58bI-MYW-I0&feature=em-upload_owner

PER A COMPLETAR I COMPLEMENTAR LA INFORMACIÓ:

1. ALTRES SIS FRAGMENTS DEL CONCERT DE PETRA:

És a l’esperit del poble, on habita el glosador: https://www.facebook.com/video.php?v=858062567560066&l=53186482440446757

Volem viure en llibertat: https://www.facebook.com/video.php?v=858092237557099&l=8562882916639202743

Els havanneros: https://www.facebook.com/video.php?v=858082967558026&l=4281877948052897953

Un collonera?: https://www.facebook.com/video.php?v=858069397559383&l=8176144162017521140

Sa Madona: https://www.facebook.com/video.php?v=858057510893905&l=7876809012175111886

No ens fareu callar: https://www.facebook.com/video.php?v=858092974223692&l=7221731876957521793

2. ALTRES DUES PETITES (però significatives) MOSTRES:

En Macià Ferrer, Noto, i en Mateu Mates, Xurí, a unes matances es toparen amb na Catherine Deneuve: https://www.facebook.com/video.php?v=166706680028995&l=6373967267590107840

Pregó de La Real (16-VIII-2011): https://www.youtube.com/watch?v=wlymWs77WT8

3. NOTES

3 A la presentació del llibre (18-VII-2002), vaig voler retre un homenatge als glosadors que vaig personalitzar en Llorenç Antich (1933-2004), Mora Vg.: https://www.youtube.com/watch?v=yvdRsGxJ4kc

La globalització, per sort, encara delata graus mancances. L’aïllament, també per sort, encara manté alçades les murades vives que dificulten la immediatesa de les connexions. Poc es pot fer contra una allau uniformitzadora que permet de menjar al Japó ensaïmades del dia a canvi d’haver d’assumir, com a propi del país, el desembarcament del trick or treat d’una diada de Tots Sants (ara ja Halloween) que embadaleix els joves menors de 18 anys, perquè l’han vista tota la vida. L’aïllament és un reducte de protecció que, en certa mesura, ens empara de la velocitat. No tot, però, és bo. N’he viscut l’exemple amb la recepció d’un llibre publicat el desembre de 2013 que, per rocambolesques circumstàncies, no m’ha arribat fins aquesta setmana. Si afegim que som davant d’un doble aïllament, ja que el llibre és editat a Mallorca i jo visc a Mallorca, on com creuen els Principatins “hi podem anar nedant”, encara la cosa té més llunyania. Això no obstant, el temps transcorregut d’ençà de la presentació no m’impedeix de parlar-ne per l’interès que té i, sobretot, perquè em ve de gust recomanar-ne la lectura altament pedagògica.

Vaig conèixer l’autor la primeria dels anys 90 del segle passat. Era un jove batxiller menorquí inquiet i deixondit, afeccionat al bàsquet, carregat d’il·lusions, compromès amb la llengua i el territori, militant de l’esquerra independentista, àvid en aprendre coses i, per tant, un bon escoltador. Ell va tenir la iniciativa d’organitzar (crec que el 1993) una conferència d’Àngel Colom a l’Ateneu Maonès. També aquell any compartírem, ell des de Menorca i jo des de Mallorca, unes eleccions que permeteren recobrar la perduda presència d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol. La fita, feta eslògan de campanya, era ben senzilla: Cap a la Independència! Era la primera vegada que un partit polític competia electoralment amb una proposta de ruptura del model d’estat sense dobles llenguatges ni eufemismes. Ens proclamàvem, com el nom del partit, d’esquerres, republicans i catalans.

Ha plogut molt, més de vint anys, d’aleshores ençà i la triple definició no s’ha esvaït. El jove batxiller es llicencià en Història per la Universitat de Barcelona i, després dels estudis de doctorat, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats amb un treball de recerca que, extractat, ha esdevingut la base de Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola.

El llibre fa el 23 de la col·lecció de butxaca petit format que edita l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb les cobertes, té 200 pàgines, amb mitja dotzena de fotografies dels protagonistes, i s’acompanya de 33 articles del debat desfermat a Menorca a l’entorn de l’Estatut. A la introducció s’anuncia un proper recull amb l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus, el més significat defensor del concepte unitari de la nació catalana. En tot cas, el llibre conté tot el moll de l’ós que explica perfectament la no participació menorquina a l’Assemblea convocada a Palma per aprovar un Avantprojecte de les Illes Balears que, finalment, s’anomenaria de Mallorca i Eivissa i que, tanmateix, no passaria de projecte.

El llibre analitza amb tot rigor els diversos posicionaments que emergiren a la premsa sobre el model territorial desitjable. Detecta la insuficient catalogació establerta en només tres grups (el catalanista, el menorquinista i el regionalista moderat), centrant l’atenció sobre Joan Manent, l’home de la dalla que aturà les col·laboracions nacionalistes, perquè ultrapassà amb escreix la benèvola definició de regionalista moderat. En tot cas, rebla el clau d’una certesa que, des de Mallorca, sovint es vol posar en solfa: el “balearisme” no és res, perquè fa renou de buit. A Menorca, la malfiança de Mallorca es demostrà gairebé unànime. Possiblement per això els promotors de l’Avantprojecte d’Estatut “de les Balears” no trobaren cap complicitat ni una. Si hi afegim la ridícula veu que es conferia a Menorca i a les Pitiüses, conclourem que el fracàs estava assegurat.

M’he menjat el llibre amb gran voracitat. Escrit amb mà d’historiador, combina la documentació amb la parpella detectivesca. És clar, valent, rigorós, intel·ligent i aclaridor. He confirmat les notícies que ja tenia d’aquest treball i he revalidat les percepcions que, a part i a banda, he publicat sobre la posició dels menorquins tant davant del nonat Estatut illenc com de l’Estatut de Catalunya. He trobat, però una referència d’altíssim interès que, per a mi, era pràcticament desconeguda i que vull escampar: l’autor ens demostra el grau de paral·lelisme i coincidència amb el cas valencià del debat estatutari, quant a la no participació alacantina. En els agraïments, confessa que va ser Àngel Mifsud (1954-2012) qui l’encoratjà a pouar en aquesta línia d’investigació. Una raó més, precisament, per fer veure les similituds dels conflictes ideològics i estratègics que vivim, massa sovint girats d’esquena, des de les diverses parts de la nació catalana.

Un llibre que t’ensenya coses noves sempre és un bon llibre. Enhorabona i gràcies!

POST SCRIPTUM: Ah, sí, el nom del jove? L’autor és Joel Bagur i Mellinas, actualment professor de secundària al Baix Llobregat.

Amb Felanitx no podran! (a faisó de referència)

Via fora els adormits!

Aviat farà 300 anys en clau d’un episodi transcendental a la nostra història. Com he argumentat en aportacions anteriors, a partir del Tractat d’Utrecht, la Guerra de Submissió va passar de ser un conflicte mundial a una guerra de caràcter colonial, amb la subjugació borbònica per part de Castella (amb el determinant suport militar de l’exèrcit francès) de la Nació Catalana. El Tanto monta, monta tanto, ni que fos més teòric i fictici que autèntic, entre els diversos regnes durant la dinastia dels Àustria, va esvair-se i, amb els subsegüents Decrets de Nova Planta, se suprimiren els privilegis, els furs, les institucions i la relació confederal entre els diversos territoris catalans.

Al llarg d’aquest any passat, a Barcelona, amb motiu de commemorar els tres-cents anys d’ençà de la caiguda de la ciutat, hem vist com s’ha honorat l’efemèride i s’han festejat els herois (Casanova, Villarroel, Bac de Roda, Moragues, Carrasquet…), la majoria dels quals són reconeguts popularment i els seus noms retolen carrers, places i monuments. Les illes Balears i Pitiüses, en canvi, no només no han enaltit els noms dels lluitadors en defensa dels seus drets i llibertats, no només els ignora, sinó que, de manera ignominiosa, qui retola un carrer amb el seu nom a Palma és d’Asfeld, el cap de les tropes borbòniques de Felip V que va subjugar el regne de Mallorca. Passa d’hora de deixondir la vertadera història i decantar, bandejar i arraconar el manipulat i pervertit relat borbònic que ens ha regat de sal la memòria.

Tots i cada un dels territoris catalans tenen la seva particular història de la Guerra de Submissió. Al Principat han estat enaltits els herois i recordades les efemèrides. No ha estat així al País Valencià i, molt menys encara, a les Illes. Tothom, d’Eivissa, de Menorca i de Mallorca, té feina al seu redol per posar en hora el despertador i fer que el rellotge de la història ens deixondeixi, però segurament uns dels qui més de tots, som els felanitxers. El patriòtic poble de Joanot Colom, de Pere Oliver i Domenge, de Nadal Batle i de Miquel Bauçà (per esmentar només quatre referents), a més de fer l’exercici de recordar el protagonisme ocultat durant tres segles, ha de retre tribut agraït de reconeixement als seus herois que, en aquella guerra i de manera anònima, moriren en defensa de Barcelona, en els enfrontaments marítims o a la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715. La important participació felanitxera a la Guerra de Submissió reclama el desgreuge de deixondir la memòria col·lectiva. No és casualitat veure com, a la seva Historia de Felanitx, Cosme Bauçà il·lustra la pàgina d’encapçalament del capítol dedicat al segle XVIII amb dues citacions, prou eloqüents, que esmenten els cadàvers retuts dels herois oblidats i el deute impagable amb els prohoms de la pàtria.

Mariners (i potser artillers?) de Felanitx

Convé etzibar algunes pinzellades de fets documentats que guarden relació amb la Vila. Entre el març de 1705 i dia 9 de setembre de 1714, foren milers els viatges que les barques del bou mallorquines feren a Barcelona per abastir la ciutat. Felanitx va ser un dels ports importants de sortida. L’anar i venir dels vaixells illencs era tan freqüent que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Durant el setge intens que va patir Barcelona, des del 25 de juliol de 1713 fins l’11 de setembre de 1714, Mallorca va ser l’únic suport logístic d’intendència de la ciutat comtal.

Aquells viatges no eren pacífics, sinó d’alt risc. No tot va sortir sempre bé. Hi ha notícies de nombrosos enfrontaments marítims. Un fet documentat és que dia 1 de juliol de 1714 embarcaren cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats i hi va haver molts de morts. Dia 21 del mateix mes, dues naus (una eivissenca i una mallorquina) que tornaven de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”¹. Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A una de les cartes explica com les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren a refugiar-se cap a Mallorca. Anys abans, dia 13 de gener de 1711, les naus franceses de Felip V se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Una il·lustració del mateix segle, referida a un fet posterior similar, retrata el paisatge de l’episodi².

També moriren molts de mallorquins i eivissencs que varen incorporar-se al combat per enfortir la defensa de Barcelona. Cal dir que el setge marítim de les barques borbòniques s’intensificava, amb un increment de la vigilància sobre les barques mallorquines que havien pogut arribar a port. Resulta bo d’entendre que fer el viatge de tornada a Mallorca era tant o més difícil i, per això, hi va haver mariners que s’afegiren als artillers mallorquins que lluitaven a les ordres del maulet valencià General Basset. Se sap que foren centenars els morts en els duríssims enfrontaments del 12, 13 i 14 d’agost de 1714 al bastió de Santa Clara. Els illencs, com tots els no barcelonins que no disposaven de cementiri a cap parròquia, foren enterrats al Fossar de les Moreres.

Caiguda Barcelona, alguns dels eivissencs i mallorquins supervivents es varen acollir a l’exili protegit de Viena i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat. D’altres, tornaren als seus pobles per continuar la defensa contra Felip V.

Felanitx en defensa de Mallorca

Dia 25 de febrer de 1713 arribà a Palma Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, designat nou virrei del regne de Mallorca. Va impulsar un canvi important en l’organització que es va demostrar, bàsicament, en dos aspectes claus: intensificar l’avituallament de Barcelona i enfortir la defensa del regne. Rubí, general d’artilleria de l’exèrcit de Catalunya, abans també havia estat capità de La Coronela de Barcelona i el mes de desembre va crear la de Palma, inicialment amb 400 homes, que arribaria a comptar amb 23 companyies i amb més de 3.800 voluntaris dels diversos gremis.

Va ordenar un conjunt de mesures i va distribuir les feines de vigilància i protecció. Dia 18 de maig de 1713, està documentat que el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar i va trobar que no hi havia la guàrdia a cavall preceptiva de Cala Ferrera³. Per això ordenà que cada setmana un Jurat de Felanitx anàs a revisar tots els llocs de guàrdia. Dia 12 de juliol d’aquell 1713, quan encara no s’havia començar el setge definitiu de la ciutat de Barcelona, hi ha constància de la darrera revista de les defenses de Mallorca i Eivissa. A la crida de Felanitx, hi varen comparèixer 812 homes, 90 cavallers i 50 dragons armats. Excepte aquests darrers, que tenien el quarter en el carrer del Julivert de la Vila, es pot afirmar que la resta eren milícies populars organitzades amb funcions específiques defensives. En plenitud del setge de Barcelona, dia 15 de juny 1714 a tot Mallorca es posaren guàrdies extraordinàries a vorera de mar. En el cas concret de Felanitx s’instal·laren artillers a la Torre del port. Portocolom, que havia estat clau com a punt de partida de centenars de viatges amb provisions cap a Barcelona, també esdevindria clau en la defensa de la costa.

Caiguda Barcelona, el setembre de 1714, el Marquès de Rubí va decidir mantenir la defensa i, tot i tenir plena consciència de no disposar de recursos ni de previsibles reforços, va negar-se a capitular. Tal com figura documentat, el Virrei de Mallorca pensava que la resistència era l’actitud més correcta per obtenir les condicions més beneficioses si, finalment, es veia forçat a retre el regne als felipistes. Orientà bona part de les energies a mantenir la moral de victòria de les tropes i de la població. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa, Felanitx entre d’altres. El mes de febrer en aquest poble hi havia quatre-cents homes d’escopeta preparats per intentar evitar el desembarcament de les tropes del pretendent Felip de Borbó.

El mes de març, el Marquès de Rubí va acompanyar el Marquès de Palmer a Felanitx⁴. Dia 12 d’aquell mes, en saber que hi havia moviments de barques a l’entorn de l’illa, Rubí havia decidit dividir l’illa i crear diversos districtes de guerra a la Part Forana. Designà un governador al capdavant de cada un d’ells. El Marquès de Palmer va ser nomenat responsable del districte que reunia els pobles de Campos, Santanyí i Felanitx. En aquest poble es varen comprar 300 fusells nous destinats als obligats a tenir-ne. El virrei, a la visita, avisà que tenia informació que l’enemic ja estava de partida.

Certament, el 4 d’abril de 1715 a les costes de Manacor hi va haver el primer intent d’atac borbònic, rebutjat pels vigilants, amb escopetes, arcabussos i ballestes. El talaier de la Torre del Serral dels Falcons, Guillem Riera, morí en esclatar el petit canó que utilitzà sense parar fins a rebutjar el desembarcament felipista. L’intent frustrat va obligar l’exèrcit borbònic a armar una tropa molt més nombrosa.

El 3 de maig de 1715, amb la invasió més que propera i esperada, a Felanitx es va posar la primera pedra de la capella de Sant Nicolau, amb una processó per tota la Vila, tirant arcabussades mentre repicaven totes les campanes del poble. Es feren pregàries perquè Déu alliberàs el poble de l’atac de l’enemic. A Portocolom es va edificar a la correguda una fortificació militar a la dreta de l’entrada del port, coneguda popularment com “sa bateria” que donaria nom a la cala que hi ha als seus peus: Barbacana⁵.

Aquest fortí, complementava la Torre de Portocolom que hi havia a la part esquerre des del s. XVI. Avui, d’ambdues construccions, en resten uns pobres vestigis⁶. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes). El 1719, quatre anys després de la caiguda de Mallorca, encara s’utilitzaven les antigues Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne, on s’establien les normes d’actuació. La Torre de Portocolom rebia els avisos del Castell de Cabrera, via el port de Campos, Salines, Cala Figuera i Porto Petro i les feia seguir cap a Cala Manacor, Cap d’en Massot, Cap del Llibrell, Capdepera, Cap de Ferrutx i l’Atalaia d’Alcúdia, fins a la torre d’Albercuix. Més interessant és llegir el sistema de senyes establert: “Si entrada de fosca o es vespre destriaven barco inimich, feyen un foc; si en veyen molts, pero que no passasen de deu feyen tants de fochs com barcos havien vist, y si passava de deu feyen un foc llarch que durás al manco un cuart d’hora. Si era de dia, feyen fum y tocaven corns seguit, seguit y un d’els torrés anava a donar avís a n’es Balle y aquest heu comunicava a n’es Comandant de tropes d’es districte.”

Tanmateix, els sistemes de vigilància i d’avís no podrien aturar la invasió. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells, que embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior, quasi el doble, de la que havia assetjat Barcelona l’any abans.

Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els atacants a dividir-se en dos grups, un es va posar davant de la badia d’Alcúdia i l’altre va anar cap al sud-est de l’illa a la recerca d’un lloc on desembarcar. L’endemà, en albirar l’armada francesa des de la costa, es desplegaren per la zona de Portocolom sis-cents homes armats que resseguiren la ruta dels vaixells⁷. Finalment, dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, a Cala Llonga i a Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria. Varen preparar la zona amb norais de pedra i amarradors per tal que l’endemà, dia 16, en desembarcar l’artilleria, començàs la invasió. Els felipistes degueren considerar tan important el punt del desembarcament que, en consumar-se l’ocupació de Mallorca, hi aixecaren una fortificació defensiva que avui es manté restaurada en bon estat.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, el petit exèrcit popular de sis-cents homes⁸ va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc. Els pocs vestigis que romanen (algunes baionetes franceses i una bala de canó) fan difícil assenyalar el lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes. Maties Mut parla “d’una trentena”. Sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts⁹, però també sembla escassa la que figura a l’arxiu parroquial de Felanitx, sense cap altra constància de mort violenta aquells dies en els arxius de Santanyí o de Campos, els dos pobles que feien part del mateix districte de guerra. És segur que un soldat francès, malferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies, concretament dia 20 de juny de 1715, i l’enterraren al cementiri parroquial¹⁰. Dos dies abans, dia 18, en el Llibre d’Òbits de la Parròquia, hi ha inscrites les morts a les seves cases, però “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó del Convent, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”.

Dia 17 de juny, les tropes felipistes anaren de Calonge fins a Felanitx¹¹. Acamparen al costat del Convent, en el camp d’en Romaguera, l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant de la façana del Convent.

Dia 18 de juny, just quan acabava de partir l’exèrcit borbònic cap al nord, arribaren a Felanitx un tinent i 16 soldats a cavall que, en assabentar-se de la notícia se’n tornaren cap a Palma. Efectivament, des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia i aviat (Campanet, Sa Pobla, Binissalem…) varen caure tots els pobles de la Part Forana. El setge a Palma, va obligar Rubí a evitar un bany de sang i que la ciutat fos cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles. Dia 2 de juliol de 1715, es comença negociar la capitulació del Regne de Mallorca i dia 11, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió i l’espoliació econòmica.

La història la dicten els guanyadors, perquè un dels seus trofeus és arrabassar la memòria popular. Alguns fets documentats confirmen que la repressió va continuar durant anys¹². En el cas de Felanitx, a més dels sis morts en el combat ja esmentats, varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer¹³, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Les acusacions eren diverses: escampar rumors, generar dubtes i inseguretat, afirmar que davant del port hi havia vaixells amb moltes veles, advertir per les cases que escondissin els objectes de valor que els felipistes saquejaven i feien rapinya… L’acció repressiva va continuar durant molt de temps. Així, dia 23 de juny de 1716, un any després de la batalla de Calonge, penjaren a Palma un felanitxer acusat “d’homicidi i altres delictes”. Dia 21 de juliol, el Consell amenaçà d’expulsar de la Vila algunes famílies. Dia 19 de novembre de 1716, Francisca Costa, per ser la dona de Salvador Truyols, va ser forçada a embarcar des del Port i desterrada a Menorca, sota domini dels anglesos, “per haver-se alçat a favor del rei passat Carles III”¹⁴. Abans de partir va ingressar dues filles en el convent de Santa Margalida. Encara l’any 1718, Jaume Ramis va ser mort per una arcabussada d’un soldat darrera del convent…

L’abús fiscal va empobrir la població. Trenta-tres anys després de caure Mallorca, el vicari Joan Oliver escrivia: “En lo any de 1748 arribà el blat a anar a tan car que pagava vint y cinc sous la barcella, y ditxós qui en podia trobar. Se replegà tot lo que es va poder de blat, ordi y civada y el pa era la major part de civada y les vuitenes eren tan petites que no pesaven molt més que quatre ous de gallina, y arribá a tal punt la fam que no se donava per casa sinó dos dobles de pa encara que fos molta la família y se doná llicència de menjar carn en la cuaresma (…) y moltes persones a causa de no tenir dinérs menjaven herbes (…) la gent pobre o de feyna estava tan magre que no podia treballar; el lloch o vila que mes patí fou Felenig.”

Entenc especialment interessant reproduir el fragment del llibre L’història de Felanitx contada an els infants per un amic seu de Joan Capó Valldepadrines, en referir-se a la Guerra de Submissió: “Mort el darrer rei de la casa d’Àustria s’armà una guerra per veure si seria rei de les Espanyes en Felip V, Borbó o en Carles III d’Àustria i encara que Felanitx se declarà amb entusiasme a favor del darrer que personificava la continuació del propi govern de Mallorca, quan en 1715 un exèrcit francès de 10.000 homes desembarcat a Cala Ferrera o a Cala Llonga, vengué aquí, les nostres autoritats s’hi sotmeteren acabant-se amb la victòria dels Borbons, la vida pròpia de la nostra Mallorca que se va veure privada de les llibertats i privilegis.”¹⁵

ARA ÉS L’HORA, FELANITX!

La Historia de Felanitx de Mn. Cosme Bauçà, publicada en sis volums entre 1922 i 1948, ens brinda una portada de Mateu Oliver Capó plena de suggeriments. Una imatge romàntica d’aire modernista, mostra una dona que instrueix el qui pot representar un nét seu amb una bossa escolar. Felanitx es retalla, entre el Calvari i la Mola, als peus del perfil de la serralada de Sant Salvador a Santueri. La cara de la dona és dolça i el jove segueix amb la mirada el dit que apunta cap a l’aire, cap al futur.

El juny de 2015 farà 300 anys en clau de la invasió borbònica del nostre poble. Els noms dels herois que s’enfrontaren a les tropes i els dels qui patiren la repressió més directa romanen arraconats de la memòria popular. No només això, sinó que l’actual govern municipal fa part de la trinxera de l’exèrcit que ens va sotmetre i, de manera indecent, enforteix els intents que malden per anorrear-nos la llengua i els símbols.

L’actual majoria municipal, només tres mesos després d’arribar al poder, va exhibir la conducta que presidiria la legislatura. A les festes populars, la policia va ruixar els assistents que, d’acord a una tradició reconeguda i envejada, feia bulla amb alegria i en llibertat. No satisfet amb l’acte repressiu, el batle, lluny d’exercir com a autoritat de tot el poble, va protegir l’agressió policial, va denunciar una dotzena de joves felanitxers (a qui públicament els havia negat llur condició) i va promoure una caça de bruixes guerracivilista que no s’ha aturat. Tot això, mentre la Vila viu una decadència mai vista en tots els ordres, mentre les botigues i els vells casinos tanquen, mentre la gent se’n va a viure fora poble, mentre els qui comanden practiquen el nepotisme i els tractes de favor… Lluny d’enfortir la unitat de la ciutadania i, amb l’efecte transversal dels tradicionals valors felanitxers, reactivar la vida municipal, l’equip de desgovern del Partit Popular fa parts i quarts, provoca l’enfrontament i deixa ferits al carrer i morts sense enterrar.    

Front a l’abús de poder i de manera similar a les iniciatives populars d’altres pobles (Calonge és un cas emblemàtic), també a Felanitx un grup de gent inquieta fa temps que fa feina en l’organització d’activitats per recordar els fets de fa 300 anys. És evident que s’hi haurien d’implicar les entitats culturals i socials de la Vila per enaltir els herois oblidats i satisfer aquell “deute impagable de gratitud”, al qual es referí fa un segle Cosme Bauçà. Cal aixecar el crit de l’autoestima per reparar un oblit tan injust amb els qui defensaren els furs, els privilegis, els drets i les llibertats del nostre poble. Cal fer certa la dita que la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat. 

La crida a girar la mirada cap enrere no ha de significar retrocedir cap al passat. Tot el contrari. Reparada l’endemesa i desemmascarada la història que ens ha estat amagada o, pitjor encara, deliberadament manipulada, hem de voler llaurar el nostre futur com qualsevol poble. Caldrà deixar endarrere la Guerra de Submissió i prendre partit a favor del Dret a Decidir. Un mes abans de la commemoració del tricentenari, el maig de 2015, hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a la Vila. És la primera oportunitat per aixecar la veu de la dignitat i retre el millor tribut de reconeixement a aquelles víctimes i reivindicar-ne la memòria. Que les urnes esdevinguin armes! Visca Felanitx! Mori el mal govern!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència en vídeo de l’Ateneu Barcelonès): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

NOTES

6 De “sa bateria” només en resta un petit fragment de la murada que l’enrevoltava. De la Torre en roman la base que, la primeria de 2014 va ser declarada per la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca com a Bé d’Interès Cultural.