Mails per a Hipàtia

Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.

Aquesta setmana xerrada a dos municipis petits. A Font-Rubí i a Olvan. Aquestes xerrades són particularment gratificants per a mi. Per la geografia i pel contacte humà. Solen ser xerrades de format reduït, devien haver prop de cinquanta persones en cadascuna, on pots dialogar gairebé com si estigueres a casa. I que solen allargar-se molt, amb sopar inclòs. 

A Font-Rubí arribés per un paisatge de vinyes que calma automàticament l’ànima. Després resulta que la família que porta l’únic bar es baralla tremendament quan demanes el tec i acabes anant a Vilafranca però això no trenca la cordialitat que el paisatge inocula a la seua gent. És l’anècdota. Faig, per cert, una piulada com sempre dient que hi vaig a xerrar i em contesten tot de gent dient que allà fan un pa excepcional. Llàstima que ho diuen quan el forn ja és tancat! Sopant aprenc unes particularitats sobre les relacions entre partits i associacions de l’Alt Penedès que em resulten si més no xocants. Tot, obligadament, regat amb vi de la terra que hi ha coses de les que ningú no discutirà mai ací.

A Olvan arribe amb molt de temps. Aquesta vegada puge en cotxe, em pugen en cotxe per a ser concret. Això em regala vint minuts de calma al bar de la banda dreta -a Olvan hi ha un bar a la banda dreta i un bar a la banda esquerra. Fa un dia frescot i la calma i el silenci són un luxe. La gent de l’ANC mentrestant prepara la sala de plens i un pica-pica posterior durant el qual la conversa s’allargarà prop d’una hora més encara. Olvan té una batllesa socialista però al balcó de l’ajuntament hi ha la senyera i l’estelada. La van posar un dia i allà s’ha quedat. Xerrem i xerrem amb ganes i amb il·lusió. La tardor s’acosta i les dates claus ja són tan aprop que ara està ja tot definitivament en joc i les preguntes són esmolades. Responc les que puc respondre i debatem entre tots les que no sé.

Quan marxem, ja nit ben tancada, pense que aquest tour de presentacions del llibre ha estat per a mi un regal immens. De gent, de coneixences, de complicitats. Em pose content al llit… 

Arriben males notícies d’Amèrica. Byliner, una de les iniciatives més interessants de periodisme long-form i per a mòbils, sembla que és a punt de tancar. Em sap molt greu.

Byliner era una empresa que va descobrir que la gent llegia als mòbils i va irrompre amb una idea tan senzilla com bona: oferir reportatges a un preu baratíssim i pensats per a ser llegits en un viatge de tren o metro. El resultats va ser un dels projectes que més m’han interessat dels darrers anys. Vaig pensar que aquesta era una bona via per a fer periodisme. Reportatges llargs i ben fets que en comptes d’empaquetar-se dins un diari prenien vida pròpia a través dels mòbils.

Sembla, però, que no ha estat suficient amb tenir una bona idea i molt bons escriptors. I Byliner té problemes econòmics tan greus que ha anunciat als autors que no els pot pagar i ha insinuat que tancaran. Cosa que torna a  posar de relleu el gran oblit dels projectes: que cal guanyar prou diners com per a continuar vius.

El debat ara seguirà entre els qui creuen que no hi ha lloc per a fer bon periodisme a la xarxa i els qui defensarem que en tot cas l’error és imputable a la tàctica de Byliner.  Sap greu, en tot cas, que una idea tan brillant no tinga espai …ni a Amèrica. 

El ‘Pam Tour’ comença a enfilar la recta final. El llibre ja és el carrer des de fa més d’un any i em sembla que tot i que cal seguir fent actes en la recta final pel referèndum l’excusa ja sembla excessiva. Així, doncs, vaig gaudint de les que seran aquest juliol les darreres presentacions.

Aquesta setmana dues, a Balsareny i a Alcover. A tots dos llocs, contra el que és la meua costum de pujar en tren, van decidir vindre’m a buscar a Barcelona. Així que vaig gaudir d’una bona estona extra de conversa.

A Balsareny el teatre local es va omplir en la platea, en un debat divertit fins i tot i molt interessant que es va allargar durant hores. Deu ser de les presentacions més llargues que he fet però m’hi vaig sentir molt còmode entre aquella gent. Treballen més del que es pot demanar i sempre estan pensant com poden fer més encara. Aquesta és una de les claus de la situació tan bona en la qual estem.

A Alcover també la colla de l’ANC fa més feina de la que tocaria. És un poble un pèl estrany perquè té un batlle socialista, pel que m’expliquen bastant peculiar. I per què no té ni CiU ni ERC a l’ajuntament, que deu ser un cas únic. (*Em corregeixen sobre aquest tema, CiU sí que hi té regidors, ho vaig entendre malament). Hi ha dos regidors de Solidaritat, partit un militant del qual no van perdre l’ocasió d’explicar en la xerrada que tot el que fem tots és un autèntic desastre i que ells tenen raó en tot. 

Era la nit de divendres i el regal va venir en forma de sopar, en una espècie de mas on feia una fresqueta deliciosa i on vam menjar molt bé. Això de fer quilòmetres també té compensacions.

Per cert que els d’Alcover em van explicar que venien al Canet Rock, que com és sabut es fa a Arenys i vam quedar que ens veuríem. Fent broma. El cas, però, és que enmig de la gentada, efectivament, ens vam trobar 

Els valencians finalment tenim eurodiputats. Ep, en teníem abans: hi havia eurodiputats administrativament valencians. Eurodiputats del PP i del PSOE. Però només molt episòdicament, en alguna ocasió, algun diputat socialista s’havia fet de notar com a valencià conscient que ho era. Ara, però, les coses han canviat.

Perquè entre els diputats elegits n’hi ha dos, com a mínim, que exerciran sens dubte d’autèntics diputats valencians a Brussel·les: Marina Albiol, d’Esquerra Unida, i Jordi Sebastià, de Compromís. Hi van també alguns valencians pesos pesants d’altres partits, com ara González Pons o Rodríguez-Piñero, però seria una gran sorpresa que foren capaços d’exercir des de la valencianitat en el Parlament Europeu. Més aviat faran de diputats espanyols i endavant. Albiol i Sebastià, en canvi, marcaran la diferència i ací hi ha la novetat.

De fet, Marina Albiol ja va acudir al primer ple amb una samarreta que deia País Valencià Antifeixista. I ho va fer en un dia on els valencians apreníem, diria que sense sorprendre’ns, que la Guàrdia Civil havia esborrat de forma meticulosa les proves que implicaven un grup violent d’extrema dreta, deixant en paper mullat la denúncia contra uns senyors que van ser detinguts amb un complet arsenal d’armes.

Serà interessant veure la seua actuació els pròxims anys. El País Valencià és ple de conflictes de tot tipus, econòmics, ecològics, culturals, polítics, dels quals estic segur que tots dos seran dignes portaveus. Sebastià ja ha dit, a més, que cal comptar amb ell per a qualsevol defensa de la llengua catalana i del dret a decidir, cosa que estic segur que Albiol, vista la seua trajectòria política, subscriu.

(El meu article d’ahir a El Punt Avui) 

Divendres passat vam fer una festeta a la Fàbrica Damm per a celebrar els deu anys dels blocs. Va ser emocionalment intensa. Per la gent. Durant aquests deu anys ens hem conegut un grapat de persones al voltant d’aquest projecte que, com a mínim per a mi, és un tresor. Veure-los junts, xerrant els uns amb els altres, em va semblar que era un dels moments que justifiquen tot l’esforç que hem fet aquests darrers anys amb VilaWeb.-Ací teniu el vídeo amb l’acte sencer

–Ací teniu un vídeo que replega les opinions d’alguns dels assistents

-I ací teniu un vídeo de Roger Cassany que crec que reflecteix de la millor de les maneres possibles el significat dels blocs per a tots nosaltres