Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

El dia de la meua vida que he passat més por

Fa trenta anys de la mort de Toni Villaescusa. Abans les notícies arribaven per la ràdio. T’alçaves i mentre prenies el cafè escoltaves. Aquell dia em vaig preocupar molt quan vaig escoltar que una bomba havia fet explosió a Alzira matant a la persona que l’anava a posar. Era una oficina de l’INEM. I lògicament vaig pensar que era Terra Lliure i que el mort, doncs, era de Terra Lliure.

No recorde quan vaig saber el seu nom. Però en algun moment alguna ràdio va dir Toni Villaescusa. El coneixia. Havíem estat amics anys abans. Havíem compartit reunions, trobades, manifestacions del PSAN i actes nacionalistes de tot tipus. Un dia va deixar d’anar-hi i li vaig perdre la pista. Aleshores no ho sabia però havia passat a l’altra banda, a Terra Lliure.

La seua mort va fer estralls entre la gent pròxima al molt minoritari independentisme d’aleshores. La policia va entrar a sac contra tot i contra tots, començant per la seua dona a qui no la van deixar ni anar a l’enterrament.

Vaig saber, després d’una molt tensa conversa telefònica, que el cos estava a l’Hospital Universitari de València. La policia tenia l’edifici complement envoltat. Els meus em van demanar que no anara. La pressió era tan gran que fins i tot hi havia qui m’aconsellava amagar-me, qui ens aconsellava, de fet, amagar-nos a tots. Però vaig decidir caminar des de casa a l’hospital, sense passar a l’altra banda del riu. Recorde que caminava molt lentament, mirant a terra, abatut.

La policia em va deixar passar després de regirar-me de dalt a baix i d’apuntar totes les meues dades personals. Vaig voler mirar el cos de cara. En definitiva si ell era allí era responsabilitat també de tots nosaltres. N’érem molt pocs en aquella habitació, a banda de la gent del PSAN i l’MDT, dels seus companys més directes, només alguns valents s’hi van acostar. El desplegament policíac impressionava. A València no havia vist mai allò. Recorde el Vicent Sanchis, recorde el Valerià Miralles, recorde Carles Dolç del MCPV. Dolç estava en contra de Terra Lliure però s’hi va posar del costat dels independentistes sense condicions ni prevencions, el dia que més aïllats ens vam sentir. Sempre li ho reconegut i sempre li ho he agraït.

L’endemà el portàrem a Quart de Poblet a enterrar-lo. Vam agafar el taüt i vam decidir que Toni no faria en cotxe el seu darrer passeig. Vam recórrer l’horta un grup minúscul de gent amb un taüt i una estelada. Pels camps, pel mig dels camps, ens vigilava la Guàrdia Civil amb les armes a la mà. La mateixa Guàrdia Civil que ens va acorralar acabat l’acte. Recorde la por física, evident, que sentia. Aquell dia era molt diferent de la que podies sentir en una manifestació, en un acte públic. Aquella era una por espessa, carnal, que se’m va fer concreta quan un braç em va subjectar pel colze: ‘Vicente, hoy no vamos a por ti’ em va dir aquell policia, amb bigot i ulleres ben fosques, abans de tornar-me a regirar de dalt a baix. Es veu que era així de simple: aquell dia no tocava.

Han passat trenta anys i la tristesa encara m’envaeix quan pense en el Toni i la seua dona, sobretot en ella, però també en tota aquella gent que es va atrevir a tot quan semblava impossible fer res. Gent, noms, persones, amics, que no poden viure això que nosaltres tanta sort tenim d’estar vivint.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Me’n recorde perfectament. Des de Molinell tu, i jo des del c. d’Alboraia creuàvem els Vivers. Havíem quedat amb els amics i companys per a retre “homenatge” al soldat caigut. Fins i tot, recorde que baixàrem a la morgue amb les “neveres” on estava per l’escala que descendia des del carrer Menéndez Pelayo, per la frontera de darrere. Baix estava ple de policies. D’uniforme i secretes. Per a acollonar-nos. Però també fora Guàrdia Civil. La marrona.
    Al cementeri vaig anar amb alguns membres de les Joventuts Nacionalistes del País Valencià, com Feliu S., Marc D., Rafa Cerveró (crec) i d’altres com Josep Maria Torres (també mort anys després en accident de trànsit) dels incipients “Grups de Defensa de la Llengua” de Maria Conca i Carles Castellanos. En no pertànyer a MDT, ni MCPV, ni res paregut no vaig anar a voltar l’Horta, però sí al cementeri.La comitiva no era nombrosa però feia tanta por que em vaig posar al constat del periodista Rafa Marí (de “Noticias al dia”) per si d’un cas s’embolicava la cosa. Acoquinat, val a dir. La tensió era atordidorament silent. De ràbia continguda. S’hi podia esgarrar amb ganivet. Si recordes, els qui no van acotar el cap en cap un moment foren els Josep Guia i Valerià Miralles. Toni, era de Quart de Poblet i va començar a estudiar valencià amb nosaltres als “Cursos Carles Salvador” d’Acció, que ens donava el jove, aleshores, poeta alcoià Manuel Rodríguez-Castelló. Supose que tu encara tindries contacte posterior. Com tu, al Toni, li vam perdre ràpidament la pista. L’última notícia que vam tindre d’ell en vida és que vivia a un poble del Maresme amb la seua parella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.