Romeva on Impunity in Philippines (European Parliament, 14.06.12) http://www.youtube.com/watch?v=LEcEMS2U9F0&sns=tw
El Faro de Vigo, 16.06.12
Romeva en el CLUB FARO DE VIGO: “Si no cambiamos ya el modo de pescar, iremos del desastre a la catástrofe”
“Debemos decidir a quién se le mete el cuchillo, cuánto y cómo hacerlo”
F. FRANCO – VIGO “O cambiamos el paradigma, el modo de extracción pesquera o el desastre actual que ya vivimos será una catástrofe. Si seguimos pescando como ahora en 2048 el 80 por ciento de las especies de interés pesquero estarán en fase de colapso y estaremos ya en una etapa de no retorno”. No se anduvo con medias tintas ayer en el Club FARO el econonomista y parlamentario europeo Raúl Romeva en su charla sobre “Pesca y derechos, quién gestiona los recursos en el mar”.
Presentado por Sebastián Losada (asesor para temas marinos de Greenpeace Internacional), el parlamentario, especializado en asuntos marinos, derechos, libertades e inmigración, dijo que no exageraba en sus palabras, que no eran metáforas de nada. “Aún no somos conscientes de la dimensión del problema -afirmó- pero hablamos de unos mares que nos plantean un escenario dramático. Hasta ahora hubo la percepción equivocada de que la política de pesca debía negociarse con el sector extractivo, como si hubiera un solo sector implicado y como si los recursos pesqueros les pertenecieran, cuando son un bien común”.
Romeva, autor de “Sayonara Sushi” en Plaza y Janés, una novela sobre el expolio de la mar y la inmigración clandestina, se hizo una pregunta para comenzar su charla, tras referirse a quienes intentaban llegar a Europa pasando ilegalmente las fronteras. “¿Dónde está la coherencia de los países europeos cuando, por un lado, ponen todos los muros para impedir la entrada de inmigrantes que quieren trabajar aquí y, por otro, ponen todos los medios para ir a las aguas de esos países para esquilmar los recursos pesqueros que ellos aún tienen, una vez agotados los nuestros?”. Y añadió una frase sentenciosa: “Si seguimos haciendo las cosas como hasta ahora no hay futuro ni para los recursos marinos ni para la gente que vive de ellos”.
Burbuja pesquera
Una idea básica de Romeva es que tenemos mucho barco para poco pez, una situación de clara sobrecapacidad producida tras invertir grandes sumas para crear una potencia pesquera inequívocamente muy superior a los recursos que hay en el mar. “No hay pesca para todo el mundo, es un modelo insostenible el que tenemos, que evoca el de la burbuja inmobiliaria”, afirma. Una segunda cuestión a la que se refirió la formuló con una doble pregunta: ¿quién hace las reglas? ¿puede cambiarse la situación?. “En la actualidad -dijo- estamos en el Parlamento Europeo discutiendo esta cuestión. No va a ser fácil porque los interlocutores no partimos de la misma fotografía, del mismo paradigma. Hay quienes pensamos que se precisa un cambio radical en la normativa ya y quienes templan gaitas pensando que se pueden hacer retoques para poder seguir pescando. Y el problema es que hasta ahora se tomaban decisiones en Europa en función de las demandas o planteamientos de un solo sector, el más poderoso de la pesca, que se basaban en intereses socioeconómicos; hay que cambiar ese esquema para basar las negociaciones en la situación de los recursos marinos”.
Dice Romeva, que fue antes profesor de Relaciones Internacionales y asesor en temas de cultura y paz de la UNESCO en Bornia-Herzegovina, que el último ejemplo del desastre a que lleva este modelo de negociación lo vimos con el atún rojo. “Los científicos pusieron a los políticos un tope de pesca de 15.000 toneladas para evitar su agotamiento; los políticos permitieron por las presiones hasta 30.000; y luego pudimos comprobar que se habían pescado hasta 60.000 subrepticiamente. Es una prueba de que, si no hacemos las cosas ahora, las tendremos que hacer cuando ya no haya vuelta atrás, cuando no tengamos opción de enmienda”.
Afirma Romeva que una de las preguntas que debe hacerse el Parlamento Europeo es cuál es el tipo de sector pesquero que deberíamos tener en veinte años para revertir el problema. “Hay que decidir a quien se le mete el cuchillo, cuánto y cómo pero meter el cuchillo es necesario. En los objetivos indiscutibles de reducción del sector hay que buscar por dónde se corta entendiendo los recursos como un bien común y no propios de un solo sector, y la toma de decisiones como una responsabilidad universal de futuro”.
“Hay que invertir en mayor control de las flotas”
“Hay una tendencia -dice Romeva– a enfrentar a las ONG con “el sector” pero es un engaño o autoengaño porque no existe un solo sector sino varios, como el de altura y el de bajura, con intereses a veces opuestos. Lo que ocurre es que hay lobbies que se mueven en Bruselas para asesorar y presionar, y no todos tienen capacidad para hacer un lobby. No la tienen, por ejemplo, los de bajura, y eso se traduce en las leyes del Parlamento Europeo, menos sensibles a sus intereses”.
El cascabel al gato
En las palabras de Romeva iba implícita la idea de que nadie quería ponerle el cascabel al gato, y menos los políticos locales, sometidos a la presión de sus clientelas políticas inmediatas. ¿Y cómo afrontar el debate necesario? “Tenemos en Europa -dijo- un déficit de producción propia. Consumimos mucho y para eso necesitamos extraer, y no lo hacemos siempre en condiciones justas para aquellos que viven en las zonas a las que enviamos nuestros barcos. El acuerdo con Marruecos, por ejemplo. Lo hemos bloqueado en el Parlamento y seguro que con eso nos hemos ganado la inquina de la flota andaluza pero hay allí una sobreexplotación inaceptable cuya continuidad no se justifica con la supervivencia de esta flota”.
¿Y dónde ponemos el dinero público, los fondos europeos para estas materias? Según Romeva aquí también hay que cambiar de modelo. “Yo creo que para parar este desastre y no llegar a la catástrofe necesitamos, en vez de incentivar la pesca, invertir en control efectivo de la misma y en investigación para estimar con mucha fiabilidad la situación de los recursos”.
(1) See the Greens/EFA press release on the Council decision last week: http://www.greens-efa.eu/border-controls-and-schengen-7413.html
(2) The legislative files to be blocked are:
– Coehlo report on the establishment of an evaluation mechanism to verify application of the Schengen acquis
– Weber report on the reintroduction of border controls http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?id=594041
– Amendment of Schengen border code and Convention implementing the Schengen Agreement (Papanikolaou report)http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?reference=2011/0051(COD)&l=en
– Attacks against information systems (Hohlmeier report) http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?id=587653
– European Investigation Order http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?id=586561
– Budget 2013
– Internal Security Fund http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?lang=en&reference=COM(2011)0750
– EU PNR http://www.europarl.europa.eu/oeil/popups/ficheprocedure.do?id=589738
Rebo a Estrasburg representants de l’Assemblea de Professors en Català de ses Illes, del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears i de l’Associació de Drets Humans de Mallorca. Han vingut a explicar a l’Intergrup sobre Minories i llengües no estatals la situació de persecució que viu el català a les illes.
El que estan fent amb la llengua a les Balears és un genocidi lingüístic en tota regla. I com a tal cal denunciar-ho. Per això m’he posat el llaç quadribarrat.
Reitero el meu suport, agraïment i encoratjament als qui pateixen i lluiten per acabar amb aquesta injustícia.
M’han fet un prec, que comparteixo: aquest és un problema que ens afecta a totes les persones de l’àmbit lingüístic català. No només a les que viuen a les Balears. És important mantenir la unitat en el discurs i l’acció. L’atac al català a una part del domini lingüístic, és un atac a la llengua en sí.
Els representants de les associacions esmentades han explicat als nostres col.legues de l’intergrup les principals accions del Govern balear en contra de la diversitat lingüística. Són les següents:
1.Volen canviar els noms de ciutats i vil.les de Ses Illes al castellà.
3. Volen canviar les regles de la llengua en l’educació, permetent els pares i mares a escollir el castellà com a llengua vehicular.
4. Han tancat RTV Mallorca, que tenia tota la seva programació en català, i es veia a totes les Illes.
5. S’ha reduït la presència de la nostra llengua en la televisió i ràdio públiques regional, RTV i IB3.
6. Enmig d’un procés de globalització dels mitjans de globalització, impedeixcen l’emissió de TV3, Televisió catalana.
7. Han abolit el departament General per a Política Lingüística, organització institucional que tenia l’objectiu d’estandaritzar la llengua catalana a les Illes Balears.
8. Finalment, el Govern vol eliminar el requeriment de conèixer el català per a les persones que treballin a l’Administració, o per aquells treballs en l’àmbit local i autònom. Això suposa una clara violació del dret a ser atesos i ateses per l’administració en català.
És fonamental mantenir i augmentar la tasca de sensibilització i informació a molts dels col.legues d’altres països que viuen ignorants d’aquests problema, o enganyats per determinats discursos que d’altres col.legues despleguen en contra de la diversitat lingüística.
Aquest discurs se suma a les nombroses iniciatives que fa anys portem fent els diputats i diputades de l’àmbit lingüístic català.
I que caldrà seguir fent, mentre duri aquesta persecució lingüística.
El Parlament Europeu ha adoptat una resolució, per àmplia majoria, que demana que es reformi el sistema d’ingressos de la UE. Els Verds apostem perquè el pressupost de la UE sigui una veritable eina per estimular la transformació de l’economia europea cap a un sistema social i mediambientalment just.
En Dany Cohn-Bendit ho ha deixat ben clar durant la seva intervenció: sense un augment del pressupost europeu i dels seus recursos propis, no hi ha discursos de sobirania política (europea) que valgui.
L’actual crisi bancària, econòmica i política requereix més Europa. Però una Europa democràtica. Que pugui aplicar polítiques de reactivació econòmica. Per això és tan important el pressupost de la UE reflecteixi la voluntat real de una Unió Fiscal-Política-Bancària.
Els Verds demanem que els pressupostos de la UE es financiin (almenys en part) amb taxes sobre les transaccions financeres, sobre el carboni o sobre la telefonia mòbil, per posar alguns exemples. No obstant, només amb aquestes tres s’incrementaria els recursos propis en 40-50.000 milions d’euros i així es podrien realitzar polítiques de creixement i creació de treball.
Vegeu la intervenció d’en Dany, aquest matí:
Durant el debat, el President de la Comissió Europea, Durao Barroso també ha parlat del rescat a Espanya. Ha dit que la UE havia reaccionat molt ràpidament. Però cal recordar que el problema del sistema financer espanyol no va començar ahir. Des d’ICV fa molt de temps que venim advertint de l’impacte de la bombolla immobiliària i del problema del deute privat. i durant tot aquest temps la Comissió Europa ha continuat imposant una agenda d’austeritat i de retallades sobre la despesa pública impossible de complir, socialitzant així les pèrdues privades.
La solució passa per més Europa, n’estic convençut, però per una Europa diferent. i no tinc clar que estiguem fent els deures que toca.
Preocupant. Una vegada més han demostrat la seva total miopia.
Existeixen proves científiques de sobres que evidencien la urgència de reformar la política pesquera de manera radical. Cal imperativament canviar de paradigma. Fins ara era la dimensió de les flotes la que determinava la política pesquera, i així ens ha anat. Un desastre. Ara tocava canviar d’enfocament. Era el moment d’entrendre que, per salvar la pesca, la premisa prèvia és conservar i augmentar els estocs de peix. Sentit comú.
Si no evitem la destrucció dels estocs, qui carai podrà viure de l’activitat pesquera?
Doncs sembla que els Ministres no estan per la feina. Alguns ens ho temíem ja fa temps. Avui, simplement, ho constatem.
El Consell continua sense veure el mar, encara que se li mullin les sabates.
La qüestió és, dramàticament, simple. Per fer front al greu problema de la sobrecapacitat, i per tant de la sobrepesca, la Comissió Europea havia proposat establir uns nivells de captura que permetin a les poblacions de peixos créixer per sobre dels nivells necessaris per assegurar la sostenibilitat o el” rendiment màxim sostenible (1). És escandalós que el Consell hagi decidit anul·lar aquesta proposta, posposant qualsevol canvi relatiu als nivells de captures sostenibles fins que aquest “sigui possible”. És a dir, el Consell aposta pel continuisme d’una política de pesca industrial basada en la sobrepesca i la consegüent falta de rendibilitat. Amb aquesta decisió només fan que accelerar l’extinció de les poblacions de peixos. Però a més impedeix que la indústria pesquera arribi a ser rendible econòmicament, i independent de les subvencions públiques.
A sobre, els ministres han decidit debilitar encara més la tímida proposta de la Comissió respecte als descarts. La millor forma d’acabar amb aquesta pràctica és impedint que es generin, fomentant aquelles arts més selectives i que generen menys rebuigs. En lloc d’això , el Consell proposa adoptar un procés gradual i al mateix temps que s’augmentin les quotes de captura per incloure als peixos que es descarten en el sistema actual. Amb això contribueixen a crear un mercat paral·lel de descarts, la qual cosa serà un absolut desastre, a més d’una immoralitat.
És el torn, ara, del Parlament Europeu. Hem de treballar per assegurar que la reforma de la PPC sigui substancial i posar les nostres pesqueries sobre una base sostenible. Aquest és la línia que fa anys defensem el meu grup, Verds, i particularment la gent que seguim la Comissió de Pesca.
Una reforma d’aquestes característiques es fa cada deu anys. Més o menys. Confio que no serem tan cecs com per perdre, novament, una dècada. Simplement, no ens ho podem permetre.
(1) Per a una explicació de en què consisteix el rendiment Màxim Sostenible vegeu: http://europa.eu/legislation_summaries/maritime_affairs_and_fisheries/fisheries_resources_and_environment/l66037_en.htm
El context és clarament advers: rescat a l’estat espanyol, la directora de l’FMI dient que a l’euro li queden 3 mesos, eleccions gregues, les Borses en caiguda lliure, previsions macroeconòmiques negatives,…
Del debat em quedo amb una idea que fa temps que defenso: ens cal un Fons Europeu d’Amortització de deute públic, però el Parlament Europeu podria haver anat més enllà, proposant una agenda europea de política econòmica anti-cíclica.
És indispensable que se segueixi avançant en major governança econòmica. Protegir l’Euro requereix una major coordinació de polítiques econòmiques i abordar els desequilibris macroeconòmics. Però això no es pot fer a qualsevol preu. Aquesta obsessió amb reduir-ho tot als nivells de deute i dèficit públic i la política de retallar despesa social fa temps que s’han demostrat contraproduents.
Els dos informes (Gauzès i Ferreira) que hem de votar demà al Parlament Europeu intenten introduir elements claus, però no modifica l’estructural neoliberal que està matant l’Euro.
De fet, es reforça la tutela de la Comissió Europea sobre aquells països que reben rescats internacionals, com l’estat espanyol. El gran problema és que blinden el ja criticat fiscal Compact i 6-pack i que no donen lloc a una política real anticíclica i de protecció efectiva dels drets socials.
No obstant això, és cert que els informes inclouen aspectes fonamentals que exigim fa temps com el full de ruta cap als Eurobons, aspectes de negociació col·lectiva, l’avaluació de l’impacte social dels plans d’ajustaments o el fet que els països amb línies de préstecs de recapitalització no es vegin condicionats a plans d’ajustaments macroeconòmics.
Llàstima que aquests aspectes positius, siguin una mica més del ja habitual ‘to little, too late”.
Més enllà de les qüestionables ‘machadas‘ de les que acostuma a fer bandera arreu el president de l’executiu espanyol, i de les que cada vegada més se’n riuen a les diverses capitals europees (veure portada al Financial Times, per exemple) l’única cosa certa és que la UE no ha acceptat cap canvi substantiu a la seva estructura institucional.
Rajoy no ha canviat res a la UE.
Ja el govern del PSOE va fer tot el possible per evitar que Espanya fos intervinguda, i va acceptar un seguit de reformes a indicació dels països més influents de l’Eurogrup. El PP s’ha limitat a aplicar aquestes reformes estructurals. Són les polítiques d’austeritat. És gràcies a això que l’actual rescat no comporta un conjunt de mesures extra, de moment.
Res de nou. La recapitalizatició del sistema financer era un dels punts centrals del programa electoral ocult del PP a les passades eleccions de l’Estat. La careta fa temps que ha caigut, i les cartes són sobre la taula panxa enlaire.
Allò que encara es troba a faltar és una explicació de part de Rajoy en tota regla. Tant al Congrés com al Parlament Europeu. Alguns grups l’hem demanat per activa i per passiva. Tampoc aquí hi ha cap sorpresa. Mai la transparència, la claredat i el lideratge han estat trets que distingissin el President.
En aquesta eventual compareixença Rajoy hauria d’explicar què li fa pensar que això és, només, un rescat del sistema financer. Confesso que m’agradaria veure la reacció d’alguns dels nostres col.legues, fins i tot dels del grup del President, quan els intentés vendre gat per llebre de la mateixa manera com ha intentat fer-ho aquest cap de setmana davant la ciutadania de l’Estat.
De fet, em consta que més d’un que ha seguit l’espectacle De Guindos–Rajoy d’aquest cap de setmana, s’estira encara dels cabells.
Sigui com sigui, la matriu del problema, en quant a la gestió de la crisi, continua essent la fragilitat institucional europea per prevenir i respondre davant d’aquesta mena de situacions.
Així, és del tot lamentable, per exemple, que el BCE continuï oferint línies de préstec barates (LTRO) als bancs, a un interès de l’1%, mentre al mateix temps concedeix un préstec a Espanya al 3%.
De Guindos diu que aquest eufemisme anomenat ‘línia de crèdit en condicions molt favorables’, és molt millor que anar al mercat. Però continua sent un drenatge de fons públics cap al sistema financer.
A més, continuen les polítiques d’austeritat i els plans d’ajustament iniciats pel PSOE. La troika no anirà a vigilar a De Guindos directament, però sí ho farà sobre el sistema bancari. Això vol dir que el Banc d’Espanya perdrà sobirania sobre el sistema bancari espanyol.
Tot seria molt diferent si comptéssim amb una unió bancària i amb una institució democràtica que tingués el poder de control a nivell europeu. La realitat avui, però, és que ens trobem davant d’una institució privada (FEEF) sense cap legitimitat més enllà de la que li han atorgat els governs que l’han creada.
I ara què?
L’actual situació deixa més clar que mai que el problema no és Europa, com a tal, sinó les dinàmiques neoliberals que la condueixen. Entre les mesures que cal tenir en compte per a immediates respostes polítiques crec necessari tenir en compte les següents:
1. No acceptar cap altra retallada. Tampoc les proposades per la Comissió dins del marc del Semestre Europeu.
2. Elaborar un estudi de l’impacte social i mediambiental vinculat a l’increment del deute i del dèficit.
3. Flexibilitzar els objectius de deute i dèficit considerant el pitjor dels escenaris (és a dir, que algún banc no retorni el préstec al FROB).
4. Dotar de transparència i control democràtic el FROB.
5. Accelerar l’aplicació de regulació bancària de la UE.
6. Acabar amb els too-big-to-fail a tota la UE, i establir un sistema de garanties bancàries basades en la salubritat dels actius i no en quantitat per creditors.
7. Exigir la creació d’una Comissió Independent Bancària, com la que es va fer al Regne Unit (http://bankingcommission.independent.gov.uk/
8. Avançar envers una Unió Bancària que inclogui un FROB europeu, on el BCE sigui el prestamista d’última instància) i fomenti una política monetària expansiva (cal que pugui intervenir en el mercat de deute públic primari), llicència Bancària de la FEEF/MEDE, Eurobons (un primer i previ pas seria el Fons de Redempció Europeu, i la possibilitat d’intervenir directament als bancs (expropiació a nivell europeu).
Algunes idees preliminars, mentre esperem conèixer el més important: les condicions del rescat.
PRIMER
És mentida que sigui només un préstec per recapitalizar els bancs. Això és el que pretenia Rajoy en demanar la Unió Bancària, però no ha aconseguit cap canvi institucional. Serà, doncs, un préstec de la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera. Queda molt clar en el comunicat de l’eurogrup: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/130778.pdf
SEGON
Això vol dir que se segueix el següent procediment: http://www.efsf.europa.eu/attachments/efsf_guideline_on_recapitalisation_of_financial_institutions.pdf
-Quan la crisi es situa principalment en el sector bancari / financer, un país pot demanar un préstec al FEEF a partir d’aquesta línia.
-L’objectiu de la norma és “prevenir el contagi i garantir l’estabilitat financera de l’eurozona donat l’alt nivell d’integració del mercat financer”
-No és una eina on es comparteixen a nivell europeu els costos del rescat o recapitalització del banc.
-Condicions de la línia de finançament: a) Prèvia la demanda del préstec, els Estats han esgotar altres vies com: revisió de la participació del capital privat i esgotar les vies de solucions privades (fusions, recapitalització nacional-regional … etc); b) Les institucions a recapitalitzar han de ser d’importància sistèmica o que suposin un risc per a l’estabilitat financera; c) L’estat ha de tenir estabilitat pressupostària tal que li permeti tornar el préstec de l’FEEF per més que perdi el capital injectat; d) Però, la dimensió del préstec no ha de posar en risc l’estabilitat fiscal (dèficit i deute) del país.
-Condicions en ser atorgat el préstec: a) Compliment amb la regulació europea dels països rescatats (6-pack, 2-pack); b) reestructuració i regulació del sistema bancari seguint la recomanació de la Comissió Europea; c) reforç de l’autoritat supervisora ??(Banc d’Espanya); d) obrir el mercat a inversors privats.
-Procés Institucional: a) El requeriment del préstec ha de ser presentat pel Govern; b) Les institucions afectades (Bankia) no s’han de dirigir directament al FEEF; c) es realitzarà una avaluació independent sobre la importància del rescat de la institució bancària, amb recomanació del BCE i la Comissió; d) La decisió final d’atorgar el préstec la pren el Eurogrup, qui crearà un Memoràndum d’Entesa, a proposta de la Comissió Europea i el BCE; e) Es constitueix el grup supervisor amb el BCE i la Comissió.
TERCER
En el procediment, en cap moment es diu que el memoràndum d’entesa hagi de ser només sobre els bancs. De Guindos s’haurà d’esforçar molt més si ens vol convèncer que no afectarà l’Estat. De moment, l’única cosa que està clara és que el garant final és, sí o sí, l’Estat, no els bancs. Les condicions sobre el Control Reforçat de la Comissió i del BCE sobre països acabaran afectant els pressupostos estatals.
QUART
Amb aquesta decisió l’Estat espanyol passa a ser ‘país rescatat’ (digueu-li com vulgueu, però és així) i per tant serà regulat pel 6-pack, i particularment pel 2-pack que aquesta setmana, a Estrasburg, debatem dimarts (i votem dimecres).
Estados miembros de la zona del euro (el «paquete de dos»)
Supervisión económica y presupuestaria de los Estados miembros cuya estabilidad financiera dentro de la zona del euro experimenta o corre el riesgo de experimentar graves dificultades, A7-0172/2012. Ponente: Jean-Paul Gauzès
Seguimiento y evaluación de los proyectos de planes presupuestarios y corrección del déficit excesivo de los Estados miembros de la zona del euro. A7-0173/2012. Ponente: Elisa Ferreira
La Comissió Europea va presentar ahir una proposta legislativa sobre regulació bancària.
No deixa de ser un alleujament que, enmig de discursos com el de que ‘cal salvar la banca a qualsevol preu’, la Comissió Europea demani que els bancs i banquers assumeixin les seves responsabilitats. És indispensable limitar el risc que corren els bancs i regular l’activitat financera d’una vegada per sempre. Però la proposta de la Comissió, com de costum, és “too-little-to-late“, és a dir, arriba tard i es queda curta. La proposta de reestructuració del sistema financer respon a acords del G20 adoptats el 2009 i recentment avui hi ha un replantejament sobre la situació dels bancs europeus.
És important destacar que quan la Comissió parla de rescat a un banc obre la possibilitat d’imposar una quitança als creditors o pèrdues als accionistes. És a dir, que el Sr. Rato hauria de retornar els milions que es va portar de Bankia. D’altra banda, és hora que el Banc d’Espanya presenti una proposta concreta de reestructuració del sistema bancari diferenciïn els actius tòxics.
La gravetat de la crisi i la dimensió del mercat financer requereixen una solució Europea, però no a qualsevol preu. La Unió Bancària no pot ser un tel per cobrir els interessos de la banca, sinó que ha de ser un instrument perquè la ciutadania europea recuperi el control democràtic sobre aquest sector i situï les finances al servei de l’economia, de la generació de treball i de la prosperitat social. I aquesta Unió Bancària no pot dissociar-se del necessari canvi d’estatuts del Banc Central Europeu, el qual ha de passar a actuar com la Reserva Federal dels Estats Units.
RIO+20: una crida a la responsabilitat, una crida a l’acció
Vivim temps de gran confusió i d’enormes incerteses.
Per una banda, una part del món es veu ferotgement afectat per les conseqüències de l’estat de total submissió en què es troben els governs d’arreu respecte dels mercats financers. Uns mercats suposadament anònims que, en una situació de total descontrol fruit de les polítiques desreguladores de les últimes dècades, fins i tot se senten amb força per fer caure governs elegits democràticament i substituir-los per d’altres ‘tecnocràtics’.
D’altra banda, veiem com la naturalesa especulativa de gran part d’aquests mercats també s’acarnissa amb les matèries primeres, incloent les alimentàries, abocant a més milions de persones a la fam i la desnutrició. Aquest fet, afegit al crònic incompliment dels acords internacionals referents a la cooperació al desenvolupament, es veu agreujat per l’actual crisi econòmica i financera.
Paral·lelament, el món es troba immers en una altra crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. Els desafiaments que plantegen el canvi climàtic i la degradació ambiental, agreujats per uns patrons de producció i consum insostenibles, creixen de manera alarmant, sense que les actuals estructures de governança mundial siguin capaces de fer-hi front, tal i com demostren els reiterats fracassos de les darreres reunions de la COP1.
És en aquest context que del 20 al 22 de juny es reunirà a Rio de Janeiro la Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible, coneguda com Rio+20, vint anys després de la celebració de la Cimera de la Terra en aquesta mateixa ciutat. Es tracta d’un moment clau de l’agenda internacional, al que tots -també, sense dubte, la ciutadania- hi hem de prestar una atenció molt especial.
Són diversos els temes que formen part de l’agenda d’aquest encontre i que encara són objecte d’intenses negociacions; però des del Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil – UBUNTU volem destacar-ne els següents, i reclamar:
a) Respecte als dos temes centrals, economia verda i marc institucional
El concepte d’economia verda ha de referir-se, necessàriament, a un model de desenvolupament sostenible que incorpori una visió holística, amb una base profundament social i de respecte ambiental. No és acceptable, i rebutjarem, qualsevol promoció d’un model que, sota subterfugis, amagui una simple aposta per una major mercantilització de la natura.
La reforma del marc institucional és evident i més urgent que mai. Més enllà dels detalls organitzatius d’aquest nou marc -que també són importants-, el que és realment rellevant és assegurar que la nova estructura compti amb els recursos, independència i poders reals necessaris per garantir l’aplicació i el respecte dels acords medi ambientals, incloent la capacitat d’imposar sancions. I això ha de ser en paral·lel a la promoció d’un sistema de multilateralisme democràtic, l’única opció possible si realment creiem en el procés vers un model de veritable governança mundial democràtica, participativa i justa.
b) Respecte als altres temes de la Cimera:
Un dels elements claus és avançar en tot allò relatiu al concepte de justícia climàtica, sobre la base del principi de ‘responsabilitats comunes però diferenciades’. En aquest sentit, la qüestió del finançament és també cabdal, fet que evidencia -una vegada més- la necessitat de progressar en qüestions com els mecanismes innovadors de finançament per al desenvolupament, i en especial la proposta d’una Taxa a les Transaccions Financeres.
En el marc d’una proposta integral del concepte de desenvolupament humà sostenible, també és imperiós l’establiment d’un marc jurídic que eviti l’especulació que afecta els preus dels aliments.
Així mateix, el debat sobre noves fórmules de medició del desenvolupament i la sostenibilitat ens han d’ajudar a superar -en la línia del que planteja l’Índex de Desenvolupament Humà- l’actual model basat en el PIB, que deixa de banda elements bàsics com l’equitat, la sostenibilitat o el respecte als Drets Humans. En aquest sentit, la proposta dels Objectius de Desenvolupament Sostenible pot ser positiva sempre que vagi en la direcció esmentada i sigui complementària als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, amb els quals, en cap cas, s’hi ha de plantejar competència.
També és d’extraordinària importància que la Cimera renovi i rellanci acords tan fonamentals com l’Agenda 21, que inclou temes d’especial significació com els compromisos de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, o les convencions sobre el canvi climàtic, la diversitat biològica o la desertificació.
Per tant, els sotasignats fem una crida a la mobilització de tots els actors implicats, però especialment de la ciutadania i de la societat civil -a tots els nivells: local, regional i mundial- per tal d’aconseguir que la nova ‘Cimera de la Terra’ estigui a l’alçada de les circumstàncies, tan serioses, que vivim.
El món no es pot permetre un altre fiasco a Rio. És temps de responsabilitat. I és temps, sobretot, d’acció.
La setmana passada vaig intervenir en dos debats de France24, un en anglès i l’altre en francès, explicant, des del meu punt de vista, com veia la situació de la crisis bancària a l’Estat espanyol.
Adjunto a continuació els dos debats. En els dos casos es tracta de documents relativament curts (uns 15 minuts) combinats amb imatges i explicacions complementàries que ajuden a entendre millor la situació.
(ENGLISH)
SPANISH BANKS IN CRISIS: DOES EUROPE HAVE A PLAN
Spain’s banking sector has sunk deeper into crisis following a huge bailout request from Bankia, the country’s third-largest bank. It’s a vicious circle that has pushed Spain’s borrowing costs to almost 7% and further undermined the stability of the eurozone. Does the EU have a plan to help Spain and save its single currency?
Charles GOERENS, Luxembourger MEP, Alliance of Liberal
Raül ROMEVA I RUEDA, Spanish MEP, Group of the Greens.
(FRANÇAIS)
ESPAGNE, PLUS DURE SERA LA CHUTE…
L’état de l’économie espagnole inquiète. Mariano Rajoy, le chef du gouvernement conservateur, a décidé de ne pas demander l’aide directe du Fond européen de Stabilité financière. Courage admirable, ou entêtement suicidaire? Nos invités réagissent.
Charles GOERENS, député européen, ALDE (Luxembourg)
Malgrat el que diuen les normes, és malauradament un fet que a la UE la llibertat de circulació i residència per a les persones és encara una quimera, cosa que comporta enormes problemes per a situacions concretes com, per exemple, el reagrupament familiar. Fa temps que l’ACPE (l’Associació Catalana de Professionals de l’Estrangeria) ho denuncia, i treballa per trobar-hi solucions.
El Reial Decret 240/07 transposa la directiva al dret intern espanyol, en l’article 2 b) estableix que, per aplicar les seves normes a la parella de fet, aquesta haurà d’estar inscrita en un registre públic. El registre pot estar establert en un Estat membre de la UE o de l’Espai Econòmic Europeu, però s’impedeix la possibilitat de dos registres simultanis en aquest Estat, les situacions de matrimoni i inscripció com a parella registrada es consideraran, en tot cas, incompatibles entre si.
A l’estat espanyol no existeix una regulació estatal comuna de les unions de fet. Depèn de la legislació de cada comunitat. En no existir obligació de registre en algunes CCAA l’Estat Espanyol no està documentant a aquelles parelles tot i estar constituïdes, fet que podria considerar-se un incompliment de l’esmentada Directiva, perjudicant a aquests ciutadans i ciutadanes.
Tot plegat em porta a pensar que l’Estat espanyol està incomplint la Directiva 2004/38 CE, i ho he posat en coneixmenet de la Comissió, al mateix temps que li he preguntat si recomana la creació d’un Registre Estatal de parelles de fets, o quins mecanismes de reconeixement de les actuals parelles de fet no registrades en aquelles CCAA proposa la Comissió.
Bruselas da un respiro a España y retrasa un año el objetivo de deficit. La noticia llegó en medio una fuerte presión de los mercados y una gran confusión sobre la negativa del banco central europeo a aceptar un plan del gobierno español para recapitalizar Bankia. El BCE niega el rechazo y el gobierno español niega haber pedido esa ayuda.
Minut 6’20: Debate sobre la situación actual entre los eurodiputados: Garriga (PP), Guerrero (PSOE) i Romeva (ICV)
En defensa de la democracia 118 españoles participaron hace 50 años en el congreso del “movimiento europeo” en Munich, en plena época franquista. Se les llamó despectivamente “el Contubernio de Munich”, y hoy hacen gala de esa denominación. Los que alli estuvieron han recibido el reconocimiento del Congreso por su valentía democrática.
Por su libertad lucha también el pueblo saharaui. Una lucha llevada al cine. Javier Bardem presentó ésta semana en el Parlamento Europeo su documental “Hijos de las Nubes, la última colonia”. Un viaje personal del actor por el tortuoso camino de la diplomacia mundial y la terrible realidad de un pueblo -dice- abandonado.