La Unió Europea i el rescat hispà
Més enllà de les qüestionables ‘machadas‘ de les que acostuma a fer bandera arreu el president de l’executiu espanyol, i de les que cada vegada més se’n riuen a les diverses capitals europees (veure portada al Financial Times, per exemple) l’única cosa certa és que la UE no ha acceptat cap canvi substantiu a la seva estructura institucional.
Rajoy no ha canviat res a la UE.
Ja el govern del PSOE va fer tot el possible per evitar que Espanya fos intervinguda, i va acceptar un seguit de reformes a indicació dels països més influents de l’Eurogrup. El PP s’ha limitat a aplicar aquestes reformes estructurals. Són les polítiques d’austeritat. És gràcies a això que l’actual rescat no comporta un conjunt de mesures extra, de moment.
Res de nou. La recapitalizatició del sistema financer era un dels punts centrals del programa electoral ocult del PP a les passades eleccions de l’Estat. La careta fa temps que ha caigut, i les cartes són sobre la taula panxa enlaire.
Allò que encara es troba a faltar és una explicació de part de Rajoy en tota regla. Tant al Congrés com al Parlament Europeu. Alguns grups l’hem demanat per activa i per passiva. Tampoc aquí hi ha cap sorpresa. Mai la transparència, la claredat i el lideratge han estat trets que distingissin el President.
En aquesta eventual compareixença Rajoy hauria d’explicar què li fa pensar que això és, només, un rescat del sistema financer. Confesso que m’agradaria veure la reacció d’alguns dels nostres col.legues, fins i tot dels del grup del President, quan els intentés vendre gat per llebre de la mateixa manera com ha intentat fer-ho aquest cap de setmana davant la ciutadania de l’Estat.
De fet, em consta que més d’un que ha seguit l’espectacle De Guindos–Rajoy d’aquest cap de setmana, s’estira encara dels cabells.
Sigui com sigui, la matriu del problema, en quant a la gestió de la crisi, continua essent la fragilitat institucional europea per prevenir i respondre davant d’aquesta mena de situacions.
Així, és del tot lamentable, per exemple, que el BCE continuï oferint línies de préstec barates (LTRO) als bancs, a un interès de l’1%, mentre al mateix temps concedeix un préstec a Espanya al 3%.
De Guindos diu que aquest eufemisme anomenat ‘línia de crèdit en condicions molt favorables’, és molt millor que anar al mercat. Però continua sent un drenatge de fons públics cap al sistema financer.
A més, continuen les polítiques d’austeritat i els plans d’ajustament iniciats pel PSOE. La troika no anirà a vigilar a De Guindos directament, però sí ho farà sobre el sistema bancari. Això vol dir que el Banc d’Espanya perdrà sobirania sobre el sistema bancari espanyol.
Tot seria molt diferent si comptéssim amb una unió bancària i amb una institució democràtica que tingués el poder de control a nivell europeu. La realitat avui, però, és que ens trobem davant d’una institució privada (FEEF) sense cap legitimitat més enllà de la que li han atorgat els governs que l’han creada.
I ara què?
L’actual situació deixa més clar que mai que el problema no és Europa, com a tal, sinó les dinàmiques neoliberals que la condueixen. Entre les mesures que cal tenir en compte per a immediates respostes polítiques crec necessari tenir en compte les següents:
1. No acceptar cap altra retallada. Tampoc les proposades per la Comissió dins del marc del Semestre Europeu.
2. Elaborar un estudi de l’impacte social i mediambiental vinculat a l’increment del deute i del dèficit.
3. Flexibilitzar els objectius de deute i dèficit considerant el pitjor dels escenaris (és a dir, que algún banc no retorni el préstec al FROB).
4. Dotar de transparència i control democràtic el FROB.
5. Accelerar l’aplicació de regulació bancària de la UE.
6. Acabar amb els too-big-to-fail a tota la UE, i establir un sistema de garanties bancàries basades en la salubritat dels actius i no en quantitat per creditors.
7. Exigir la creació d’una Comissió Independent Bancària, com la que es va fer al Regne Unit (http://bankingcommission.independent.gov.uk/
8. Avançar envers una Unió Bancària que inclogui un FROB europeu, on el BCE sigui el prestamista d’última instància) i fomenti una política monetària expansiva (cal que pugui intervenir en el mercat de deute públic primari), llicència Bancària de la FEEF/MEDE, Eurobons (un primer i previ pas seria el Fons de Redempció Europeu, i la possibilitat d’intervenir directament als bancs (expropiació a nivell europeu).