Gàlim

Emili em va fer memòria l’altre dia que divendres presenten a la biblioteca de l’Olleria la novel·la de Xavier Aliaga ‘Vides Desafinades’, que justament acaba de rebre un dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Me’n recordava, i li vaig dir que hi volia anar perquè m’havia llegit el llibre i m’havia agradat alamon.

Però poc després vaig recordar que el mateix divendres (del 18 de maig parle), tenim a Ontinyent una conferència de Ximo Clemente organitzada per l’IEVA. El president de la Unió de Periodistes parlarà de ‘L’impacte de la crisi en els mitjans d’informació locals’, i això m’interessa molt. (19.30 h al Centre Cultural de Caixa Ontinyent).

A tot açò, l’amic Pep Alfonso acaba de publicar el seu primer poemari (‘Envers’) i va i el presenta… també divendres. A Ontinyent, a la biblioteca de Sant Josep. Davant tanta col·lisió d’agendes, Alfonso ha retardat el seu acte a les 20.30 h, per a mirar d’aprofitar un poc millor el temps…
Hem quedat que després dels actes corresponents d’Ontinyent ens ajuntarem en un mateix sopar. Toca!

Però no s’ha acabat ací la cosa: a Otos, el doctor Olivares presenta el seu nou llibre ‘Ultratge’. Ara no tinc a mà la informació, però diria que és a les 19.30 h al Palau.

Eh! Ni fent-ho a posta!

Tinc ací al costat ja físicament el CD dedicat a l’Ovidi i a Fuster. ‘A dos de val’ es diu el disc on hi ha el recital que l’Ovidi va fer a l’Olleria, musicat per Albert Ortega i amb la participació de moltes veus reconegudes del món de la cançó.
En tant que manifesser de l’acte original que ha donat peu a tot açò, hi he fet un escritet, que diu:

“Joan Fuster, mesura de totes les coses”. Amb aquest nom vam comboiar, entre febrer i març de 1993, un homenatge a l’escriptor de Sueca que va durar quatre caps de setmana, una part del darrer dia del qual és la base d’aquest disc. Feia poc que aquell home de cara de pomes agres i d’adjectius eloqüents s’havia mort, i ens vam conjurar per perpetrar dignament un seguit d’actes que abastaren tant com ens fóra possible la seua obra i el seu pensament. La mampresa era potent, però possible amb imaginació, esforç i complicitats.

Fuster havia fet (també) de poeta. Havia fabricat versos i n’havíem de parlar. O no: els podíem escoltar, i hauria estat impossible que no pensàrem en el to precís de la veu d’Ovidi Montllor, un dels còmplices de tot plegat. La generositat que a l’hora de començar el recital l’alcoià posa en boca de Fuster, o més ben dit en la seua actitud de militància civil, la va traslladar intacta, profunda, agraïda des de dalt de l’escenari; la va compartir amb tot el públic que omplia el cine del nostre poble, des de l’alçada d’una modèstia personal que lligava perfectament amb l’escepticisme de les ulleres del de Sueca.

Han passat els anys. Poc després d’aquella conjunció d’astres terrenals, l’Ovidi va pegar a fugir. I m’agrada imaginar-me’ls ara tots dos estomacats, amb el got a la mà i els ulls fixos en un present que ells van fer possible i ple d’artistes, tan ple com aquest disc.