“Joan Fuster, mesura de totes les coses”. Amb aquest nom vam comboiar, entre febrer i març de 1993, un homenatge a l’escriptor de Sueca que va durar quatre caps de setmana, una part del darrer dia del qual és la base d’aquest disc. Feia poc que aquell home de cara de pomes agres i d’adjectius eloqüents s’havia mort, i ens vam conjurar per perpetrar dignament un seguit d’actes que abastaren tant com ens fóra possible la seua obra i el seu pensament. La mampresa era potent, però possible amb imaginació, esforç i complicitats.
Fuster havia fet (també) de poeta. Havia fabricat versos i n’havíem de parlar. O no: els podíem escoltar, i hauria estat impossible que no pensàrem en el to precís de la veu d’Ovidi Montllor, un dels còmplices de tot plegat. La generositat que a l’hora de començar el recital l’alcoià posa en boca de Fuster, o més ben dit en la seua actitud de militància civil, la va traslladar intacta, profunda, agraïda des de dalt de l’escenari; la va compartir amb tot el públic que omplia el cine del nostre poble, des de l’alçada d’una modèstia personal que lligava perfectament amb l’escepticisme de les ulleres del de Sueca.
Han passat els anys. Poc després d’aquella conjunció d’astres terrenals, l’Ovidi va pegar a fugir. I m’agrada imaginar-me’ls ara tots dos estomacats, amb el got a la mà i els ulls fixos en un present que ells van fer possible i ple d’artistes, tan ple com aquest disc.