Etziba Balutxo...

L’exhibició del dolor no fa part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat i defugim la cridòria i la histèria. De fet, els catalans no som gens renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió de l’alegria som discrets. Tant per plorar com per riure defugim el públic. Si anau a una platja a l’estiu entendreu el que vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables: tenim segones festes, separació de béns i un fet palès: resolem la violència domèstica amb el suïcidi, però no amb el crim, perquè en una situació límit estam disposats a morir, però mai a matar. Ara per ara, la cosa va així, tot i que la globalització tendeix a uniformitzar les cultures (ei, tant grosses com petites) i, per tant, a despersonalitzar-nos. Si, com sabem cert, qui perd els orígens perd identitat, convé desconnectar els programes de ràdio i televisió que estimulen les pornogràfiques exhibicions de la tragèdia i el dolor o la rialla grollera. No ens hem de resignar, sinó fer el cap viu i preservar els eixos fonamentals de la nostra cultura.

Ara que s’acosta la setmana santa, tenim un element pertorbador: les saetas no són cosa nostra. Fa cent anys ja varen ser objecte de polèmica en el seu lloc d’origen: l’Espanya de la pandereta. La gent de seny considerava que aquell cant cridaner de queixa adolorida no treia cap enlloc i, lluny de ser una mostra de fervor religiós, era un pur espectacle folklòric orientat al primer turisme. Antonio Machado, enmig del debat, va escriure un poema aclaridor per desmarcar-se ideològicament del cant de la saeta. Una saeta antisaeta

sino al que anduvo en la mar!

L’any passat, arran del 75è aniversari de l’esdeveniment, s’hauria d’haver commemorat i enaltit el significat d’aquell clam conjunt a enfortir-nos per prosperar agermanats. Això no obstant, per culpa de l’esquarterament que patim, la memòria sembrada de sal i la ignorància empeltada a sang i a foc, l’efemèride va passar gairebé desapercebuda tant al Principat de Catalunya com al País Valencià i només va ser destacada a la premsa de Mallorca. El silenci i l’oblit, siguin innocents o covards, conviden a revoltar-nos amb l’evocació dels fets i, sobretot, romandre a l’espera d’una futura avinentesa més profitosa per renovar els vells i nobles objectius.

El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s’estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.

Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: “Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l’esperit d’aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d’Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”

REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA

Nou anys abans, Guillem d’Efak havia burlat la censura amb un procediment similar quan va presentar la Cançó de Son Coletes com un «anónimo popular mallorquín del S. XV». Encara que sembli mentida, la censura s’empassà l’engany malgrat que, a la part recitada de la cançó, es desvetlla clarament l’autoria (1). L’habilitat de l’autor en fer allò que Bertold Brecht anomenava «transposició històrica» és evident. Guillem d’Efak aixeca un clam per la llibertat i contra la tirania; fa una clara denúncia contra la brutalitat de la guerra incivil espanyola del 1936 disfressada en forma de romanç en record de les Revoltes Foranes, precedent de les Germanies. Les Germanies varen ser unes revoltes populars al segle XVI que, al País Valencià i a Mallorca, aconseguiren un gran èxit inicial contra la noblesa opressora i, per extensió, contra la monarquia. Abans, a meitat del S. XV, hi va haver una revolta forana i el cabdill d’aquell moviment va ser el manacorí Simó Ballester, conegut com «lo tort».

Son Coletes (2) era l’antic cementiri de Manacor, on l’autor prega a Déu de «poder anar-hi caminant» (3). Ho explicava així: «És ben clar, si no hi vas a peu és perquè hi vas colcant. I, si hi vas colcant, pot ser de dues maneres: viu o mort. Si ets mort, et porten a enterrar. Si ets viu… et porten a matar!» Els noms dels qui s’afegien a l’estol de «lo tort» (Mates, Fullana, Gil, Nadal…) eren alguns dels acompanyants reals de Simó Ballester, però Guillem d’Efak establia el paral·lelisme amb els republicans afusellats el 1936 i el 1937 al vell cementiri (4).

Les tropes feixistes revoltades el juliol de 1936 contra el govern legítim de la República comptaren, al llarg dels tres anys de la incívica guerra (5), amb l’ajut de tropes africanes i, en el cas concret de Mallorca, de feixistes italians. Aquesta participació africana i italiana explica la referència de la cançó «als mercenaris moros i napolitans» (6). Les tropes italianes de Mallorca, els «dragones de la muerte», comandats per un farsant sàdic autoproclamat Conde Rossi, actuaren amb espantosa crueltat al crit de fussilatti súbito tuti le comunisti! davant la desídia dels militars espanyols, que mai no veren que Rossi, amic personal del Ducce Mussolini, venia (com explicaria anys després) amb ordres d’annexionar les illes Balears i Pitiüses a l’Estat italià aprofitant el conflicte. De tothom és sabut que els feixistes italians i els nazis alemanys aprofitaren la guerra incivil espanyola com a camp de proves bèl·liques previ a la segona guerra mundial. Mentre Guernica, al País Basc, o Xàtiva, al País Valencià, eren bombardejades per l’aviació alemanya, Catalunya era bombardejada per avions italians que utilitzaven Mallorca com si fos un portaavions.

La repressió (7) practicada a Mallorca contra els republicans es va intensificar, el mes d’agost del 1936, arran del desembarcament de les tropes del Capità Bayo al port de Manacor. Bayo obeïa ordres de la Generalitat de Catalunya. Des de Ràdio Barcelona el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, conseller amb el president Lluís Companys, transmetia un missatge als mallorquins: «Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra! Mallorca! Obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te: vol alliberar-te i recobrar-te!» Finalment Bayo va rebre ordres del govern de Madrid d’abandonar l’operació. Alguns historiadors conclouen que l’hipotètic anticatalanisme de Mallorca, fins a la dictadura de Franco (8) pràcticament residual, va ser promogut pel capità general García Ruíz i, molt especialment, pels germans Miquel i Llorenç Villalonga que acusaren «el govern separatista català» d’haver intentat, amb el frustrat desembarcament de Manacor, passar a sang i foc els pobles de Mallorca i d’Eivissa (Menorca va ser lleial a la República). El cert és que després el franquisme i la noblesa botiflera i reaccionària (a Mallorca, «botifarres»), varen adobar l’anticatalanisme durant els quaranta anys següents i, des del diari ABC, El Mundo, la COPE, Intereconomía i d’altres mitjans de comunicació, reconeguts com la caverna de la Brunete mediàtica, encara ara ho fan amb l’ús de la mentida i de la manipulació barroera.

Deia Guillem d’Efak: “Avui no cantaria la cançó tal com la vaig fer. No hi va haver cap guerra entre germans; no érem germans. Però també els germans es barallen. Quant a parlar que no hi hagi guerres és una utopia i si es barallen les persones, com no ho han de fer els pobles? Ara substituiria el darrer vers i cantaria: I que, si hi torna a haver guerres, les guanyem els catalans!”

El mes de maig del 1967, a La Cova del Drac, es va fer la presentació del nou disc amb La cançó de Son Coletes, acompanyada de Mai de mais i Inventari de Tardor. i d’una nova edició, il·lustrada per Pere Pavia, del llibre El poeta i la mina de Guillem d’Efak. El Noticiero Universal publicà un reportatge, il·lustrat amb fotografies, de la presentació. A la crònica del Tele-Exprés, l’autor dóna les pistes sobre la data històrica veradera i el significat autèntic de la cançó: «Un cementiri és un lloc per enterrar els morts, però també, per desgràcia, per fabricar-ne. Si fos barceloní, aquesta cançó s’hauria titulat el Fossar de les Moreres, cançó del Camp de la Bota o Cançó de la Rabassada.» Josep M. Llompart (Diario de Mallorca, 8-6-67) fa un article sobre el llibre: «Los textos reunidos en El poeta i la mina se deben a Guillem Fullana Hada d’Efak, el Guillem d’Efak aupado por la «nova cançó» a la más alta cima del éxito popular. Debemos descartar la casi obligada sospecha de que estos poemas hayan sido publicados al amparo de tal popularidad. La poesía de Guillem d’Efak, de nuevo en circulación tras el largo paréntesis que siguió a El poeta i la mar, difícilmente puede encasillarse dentro de las corrientes al uso en nuestra inmediata circunstancia. El poeta i la mina parte de una anécdota muy concreta; pero viene a desarrollarse en un doble plano: el esfuerzo del minero en su mina, el esfuerzo del hombre en su noche. Y, espiando en lo más hondo, la constante obsesión de la muerte. Martínez Pavía, coprotagonista con Guillem d’Efak de El poeta i la mina, aporta a la obra once aguafuertes sencillamente sensacionales, admirables en su poder expresivo, en la honda sabiduría de su trabajo y en la nítida seguridad de su técnica.» L’escriptor Guillem Vidal Oliver (Perlas y Cuevas, 10-6-67) comenta el nou disc: “Guillem d’Efak canta Sa Cançó de Son Coletes davant un públic embadalit i electritzat. A mi, per què negar-ho?, m’ha pegat un calfred en sentir una cosa tan nostra, tan meva, dita amb paraules que tenen el gust de lo autèntic i amb notes que canten uns herois també nostres com són en Simó Tort Ballester i la seva comparsa. La gent està emocionada.” El Correo Catalán publica: «El recital corrió a cargo del conocido y popular cantante Guillem d’Efak el cual ofreció una selección de bellas canciones catalanas de su nutrido repertorio. «Sa cançó de son Coletes» resultó de un efecto magnífico y fue premiado con una gran ovación. Sobran los elogios para Guillem pues su sola presencia es recibida con calurosos aplausos de sincera simpatía.».

La cançó de Son Coletes obtingué un èxit extraordinari. Figura a l’antologia elaborada per Maria Aurèlia Capmany, Dies i hores de la Nova Cançó, en què és destacada per la denúncia de la injustícia i clam per la veritat. També és destacada per Jordi Garcia-Soler en el llibre La nova cançó, juntament amb la Balada d’en Jordi Roca, entre les més interessants de la nova cançó. De part meva, al llibre Balada de Guillem d’Efak li vaig dedicar tot un capítol. El 1999 la revista Enderrock publicà la llista de les 100 millors cançons catalanes. Encapçalada per Paraules d’amor de Serrat i Al vent! de Raimon, La cançó de Son Coletes ocupava un honorable 12è lloc. Aquesta cançó ha estat versionada i enregistrada per molts de cantants i grups: Òscar Mas, Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak i Biel Majoral amb la Banda de Música de Manacor, entre els més destacats. Al final (*) podreu escoltar-la en la versió original.

Encara avui, d’ençà de 1976, cada 14 d’abril, té lloc a Son Coletes un senzill acte de record per a les víctimes de la brutal repressió i, sovint, es recita o es canta la cançó poema de Guillem d’Efak. Aquest acte, fins ara, no ha rebut reconeixement oficial. Al contrari, repetidament i per majories a vegades molt ajustades, l’Ajuntament de Manacor ha negat la col·locació d’una imatge commemorativa com reclamen sectors del món de la cultura. L’escultura, de ferro, sobre el disseny original de Jaume Ramis Sureda, és obra d’Andreu Frau, l’amic a qui Guillem d’Efak va dedicar la cançó Adéu, Andreu quan abandonà el poble. La polèmica, any rere any, s’adreça al greuge de veure com Barcelona o Palma han sabut retre reconeixement públic a Lluís Companys o a Emili Darder, afusellats per haver exercit càrrecs democràtics, acusats de «auxilio a la rebelión». Última Hora (15-6-67), arran de l’edició del disc amb La cançó de Son Coletes, amb un gran titular («La cançó catalana no es simplemente cantar en catalán.»), publicà una entrevista a Guillem d’Efak i conclou: «La personalidad del cantante es más advertida fuera de nuestras islas que aquí. Es una lástima tener que constatar este hecho pero la evidencia es clara. Nuestro país es una constante invitación al éxodo».

Aquesta conclusió es manté vigent i és la de sempre: Catalunya reconeixia allò que el Manacor oficial amaga. Mentre el Manacor popular l’estima, el Manacor dels poderosos fa tot quant pot per enterrar, com els republicans a Son Coletes, la cançó i tot quan faci esment al seu autor. Així el volen: ben mort i ben enterrat! I per això qualsevol cosa que es faci que enalteixi el seu record és proscrita, encara ara, des del Manacor dels afuselladors. Però, precisament també per això, la gent condreta, la que lluita a favor de les llibertats, la que reivindica reparar les ignomínies, ha d’aprofitar les oportunitats que brinda aquesta cançó per reparar la marginació i el silenci. Ara mateix, per exemple, assistir a les representacions de Tots aquests dois d’aquesta setmana és una excel·lent oportunitat. Així, a més de gaudir de valent amb l’espectacle, es contribueix al record de Guillem d’Efak i la Cançó de Son Coletes.

LA LLETRA, AMB INDICACIÓ NUMERADA DE L’ANÀLISI ANTERIOR:

Sa cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak, (1)
més de mig manacorí i fill d’en Toni «cremat».
La va fer a Son Coletes (2) un horabaixa de març.
Déu vulgui que, per molts d’anys, pugui anar-hi caminant. (3)

L’any mil quatre-cents cinquanta pitjor fou que el de sa fam.
Els rics mengen pa de xeixa, diuen ses dones plorant.
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall.
«Lo tort» Ballester ho escolta i li envest cap a Ciutat.

I era una colla de veure, tots eren manacorins
fent-se costat un amb l’altre anaven replegant amics.
Primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. (4)
«Lo tort» Ballester els comanda perquè és el més decidit.

Per donar compte an el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora que tot, tot, s’arranjarà.
Però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys «lo tort» Ballester (5) els tingué acorralats.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
«Lo tort» Ballester els comanda per lliurar els mallorquins.

Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui els matàs.
Feren venir mercenaris (6) moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Després ‘ribà la venjança (7) color de vi i de sang.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats, també ho eren els botxins.
Primer mataren en Mates, llavors en Fullana, en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.

I a «lo tort» Ballester el penjaren escorxat de viu en viu
i escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres més boca closa més viudes plorant, plorant.
I no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.

La cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak (1)
que demana a Déu que el poble no tingui mai més tirans (8)
i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans.

(*) PER ESCOLTAR LA VERSIÓ ORIGINAL DE GUILLEM D’EFAK:

http://www.goear.com/listen/3912bbc/sa-canco-de-son-coletes-g-defak

La bona nova de la setmana ha estat l’arxivament de la instrucció de la Policia Local de Felanitx contra un jove, fill del poble, acusat injustament i falsament per gent sense dignitat ni credibilitat.
Dia 14 de desembre, el batle Biel Tauler declarava a UH: “El Ajuntament de Felanitx ve indicios de delito en los hechos acaecidos el día de Sant Agustí”. Després de la resolució, el mateix batle al mateix diari diu: “Nosotros acatamos la ley, nada más, el resto depende de la Fiscalía”. Quina llàstima, no? Qui va instar la Fiscalia més que la Policia Local a les seves ordres? Està el poble per tudar recursos públics? Per pagar denúncies inventades pels únics que varen exhibir violència i provocaren l’incident?

QUINA TROPA!

Quan una cosa és molt lletja, molt lletja, solem dir que no té nom. Aquest no és el cas. Bé, és molt lletja però té noms i llinatges i la major responsabilitat recau sobre Biel Tauler, el batle que no defensa els fills del poble i, davant d’una resolució judicial que exonera un dels seus joves, l’únic menor d’edat dels qui pateixen persecució ideològica, en comptes d’expressar la seva felicitació pública a l’afectat, lluny de investigar si la denúncia tramitada tenia o no prou pes, lògica, coherència i credibilitat, ben alerta en disculpar-se amb la família per les moltíssimes molèsties (i costs econòmics) ocasionats, practica l’espanyolíssim sostenella y no emmendalla i reitera que va fer allò que tocava fer. No ha paït la resolució? Encara té l’agrura i la ressaca del darrer pregó de la Quica? Encara dura? Cara dura, molta de cara dura és el que hi ha, tot i que aquí solem dir barra i mijta! Mai a la història, fins ara, els felanitxers havien abominat de la llengua i la cultura del seu poble i ara, tant Biel Tauler com la seva protectora i predecessora, Catalina Soler (protegida de Jaume Matas, el progegit d’ Aznar), com la resta dels membres del seu equip de mal govern, ha negligit a consciència contra la llengua que el va alletar, talment un mal apèndix i satèl·lit del seu amo i senyor (2) Bausán.

El jove que ha vist reparada la innocència era l’únic menor entre els acusats en un informe malgarbat, tendenciós i amb una clara finalitat política. La pràctica totalitat de la dotzena de persones denunciades (totes excepte un bon poeta santanyiner) no només són de Felanitx (cosa que contradiu el batle que va dir que eren tots de fora poble), sinó que la majoria pertanyen als “Setze jutges” (*) que aquell mateix dia havien participat en el pregó de la festa, I sa quica diu que no!, que tant va irritar la gent del PP. Si se sentiren tan molests amb la crítica irònica contra la corrupció, els atacs a la llengua, el fiasco de les festes, la tudadissa de recursos públics, l’abús urbanístic, les concessions arbitràries, posar en risc el port i altres herbes enramellades amb pardalades ridícules com voler declarar el navegant Cristòfol Colom fill del poble (quan encara no ha restablert la plaça usurpada pel franquisme a Joanot Colom, l’instador del poble), deu ser que en aquell pregó s’hi veren retratats. Tan ben retratats que decidiren practicar l’art indigne de la venjança més barroera. Ells mateixos atiaren l’incident instant a crits l’actuació policial (“Meam si no fareu res! O no actuareu?”) i, després de l’animalada que hauria pogut provocar una estampida humana, un nou enterrossall, començaren una caça de bruixes i encarregaren la confecció de l’expedient als mateixos que feren ús de les seves armes. De res no serviren, les instàncies, cartes públiques, articles a la premsa, convidades a la sàvia rectificació, peticions a la reflexió i al seny de reconeguts columnistes de diaris (Llorenç Capellà, Matías Vallés, Andreu Perelló…), peticions de la gent, ni, tampoc, la sol·licitud de tots els altres grups presents a l’Ajuntament. Aferrar-se a la majoria absoluta és no saber que la democràcia és el govern de la majoria amb respecte a les minories; és, per dir-ho més clar i senzill, no ser demòcrata. Precisament per això, he dit i repetit des del dia de l’agressió policial, que aquest equip de govern serà foragitat a les urnes. Llàstima que manqui tant per a les eleccions, però està fet d’ells. Si el batle ha deixat la seva feina per dedicar-se professionalment a la política, amb aquesta conducta suïcida el 2015 perdrà bous i esquelles.

No havia passat una setmana de l’incident i l’exbatlessa, esposa d’un dels dos policies que ruixaren la gent amb esprais de gas, ja escampava els noms dels qui caurien. Els noms que circularen, amb dues excepcions, són els que finalment apareixerien a l’informe, aleshores encara per fer. El desembre ja va arribar la primera (i única fins ara) citació judicial a la família del menor, obligant a presentar-se a la Fiscalia, acompanyats d’un misser. La gent començà a mobilitzar-se. Es varen recollir fotografies i vídeos per veure si, realment, hi havia hagut qualque actuació censurable, a més de la de la irracional practicada per alguns policies. Res en absolut mostrava cap diferència amb els anys anteriors i, si n’hi havia alguna, era en contrast per la menor intensitat a la malmenada típica, quan els polítics passen sota el pal·li de la quica, de la gronxada com un balancí de Maria Salom, en comparança amb la magrejada que, dos anys abans, havia patit Francina Armengol o, l’ensabonada, molts més anys abans encara, a Maria Antònia Munar. Qui no vol pols que no vagi a l’era! Fa més de 20 anys que aquesta festa destaca per la participació ciutadana, per la crítica política, per la festa en llibertat. La gran majoria de persones, tant entre la gent felanitxera com la de fora poble que s’acosta (cosa que no passava abans) per Sant Agustí a Felanitx, considera aquesta festa tot un referent cultural, carregat d’ironia i d’alegria.; una expressió de llibertat d’opinió i d’exercici sa i fresc de crítica social i política. A qui fa nosa tot això és a la dreta més intolerant.

Ateses les amenaces de persecució del batle, es va crear el Comitè de Defensa de les Festes Populars i, sota la coordinació i feina eficaç de Felanitx en Moviment, s’arreplegaren dades i testimonis d’un nombrós grup de persones. Amb totes les imatges, amb les informacions i declaracions recollides, amb un seguiment especial a tots i cada un dels que figuren a l’expedient es va veure que no hi ha el més mínim acte de violència. Després es va fer el mateix seguiment especial a “les autoritats” i a tots els policies, des de la sortida del Convent, fins una bona estona després de l’incident que provocaren i la cosa ja no va ser igual. Les dues fotografies que il·lustren aquest comentari són prou clares. Tant la superior, amb una de les imatges de la ruixada, com la inferior del policia que es prepara per disparar. Des de la sortida del Convent, ja hi ha violència verbal per part d’alguna de les màximes autoritats, animant a la repressió policial. Naturalment, aquelles paraules irracionals varen ser obeïdes, també irracionalment, com si fossin ordres. L’autora de les hipotètiques ordes, encara va tenir la santa barra, d’envestir una mare (amb un fill manescal i un altre metge) per acusar-la de educar malament els seus fills. Ja farà tant l’acusadora! Que el temps no li hagi de recordar aquest menyspreu a una família carregada dels valors humans que ella no té i, ara ja, no tendrà mai.

Revisats i analitzats els fets, amb documentació, pulcritud, veracitat i tot detall, es desprenia que si hi havia un sol motiu d’obrir un expedient era per determinar les responsabilitats de la policia local. A banda que l’oposició ha estat pussil·lànime, perrquè, en exercici de les seves obligacions i funcions, hauria d’haver entrat amb més força a reclamar les responsabilitats polítiques de l’incident, el gran trágala, perquè va ser molt més que un despropòsit, va ser que el batle encarregàs instruir l’expedient als únics practicants de la violència. S’organitzà un comitè de defensa, es varen començar a cercar assessors jurídics i, en un tres i no-res, s’arreplegaren multitud de proves i testimonis que, si s’arriba finalment a judici, faran l’efecte de la força del judo. El daltabaix dels caçadors caçats serà de manual. Felanitx no s’ha arrufat; està en moviment! Les imatges d’aquell dia canten santa clara!

En el cas concret del menor exonerat, la prova de la persecució es verifica quan, d’entrada, no apareix a cap moment amb el seu nom, sinó com a “fill de XXX” i en boca d’una regidora que tampoc no surarà el 2015. A més tot són acusacions abstractes que no l’impliquen directament en cap falta ni, molt menys encara, en cap hipotètic delicte. Encara ara és l’hora que la policia local o el batle, als quals varen acudir la família a demanar els motius per haver acusat el jove, s’hagin de disculpar o, si més no, hagin donat cap resposta ni cap explicació. Mai, a cap moment. Només hi havia odi i ràbia. Ni el més mínim motiu de res!

UN INFORME POLICIAL DE PA AMB FONTETA 

Quan el jove acusat de no se sabia què es presentà, amb sa mare i un misser, a la Fiscalia, varen poder llegir (a la fí!) l’informe policial. La redacció delata que l’autor i tots quants han donat el vist-i-plau a aquell pamflet, no superarien l’antiga EGB. L’expedient és totalment caòtic, enrevessat i més desbaratat que les branques mil·lenàries d’una olivera valldemossina. La primera sorpresa va ser que l’acusació contra el jove, sempre descrit com a “hijo de xxx”, era per haver estat “uno de los principales alborotadores” i només es fonamentava, amb presumpcions falses sense cap prova, en les declaracions d’una regidora i d’un regidor del PP; precisament, els dos a qui més els convendria callar ateses les seves divulgades activitats, amb expedients incoats en matèria d’infracció urbanística, ella, o de passar més gust per devers el Port amb la coca que amb el rubiol, ell. Dues persones sense altre carnet professional que el del PP, de baixa formació intel·lectual, acadèmica i, allò que és més important humanista. Més preocupades ambdues persones en el seu físic, en precipitada decadència, que no en la seva psiquis, en notable absència. Ambdues molt més indicades per estar (deixarem això de “fer feina”) a una barra americana, a un billar de barriada o a qualque altre lloc on no demanin el graduat escolar. Gent amb més silicona que sentit comú i amb massa més roba que vergonya!

La visita a fiscalia va servir, com a mínim, per tranquil·litzar la família i el misser. De fet, totes les persones que han pogut llegir l’expedient (de manera oficial o no), conclouen que sembla més orientat a evadir la responsabilitat de l’actuació policial que no a cap altra cosa (3), perquè, de fet, només apareix una única cosa hipotèticament punible, però que es podrà demotrar falsa, com és una declaració sobre una lluita d’un fantasma inexistent amb un policia a qui volien prendre la pistola. Té gràcia que algú mantingués una lluita amb algú que no va veure. I no el va veure, senzillament, perquè no existeix. I no existeix, perquè un seguiment minuciós amb els vídeos recollits del recorregut del declarant el deixarà en una evidència pública que ni s’imagina. No hi va haver cap “forcejeo” a cap moment ni amb ningú i tot va sortir d’un poeta creador de llegendes urbanes controvertides per provocar polèmica. Un relat més conegut que el tebeo i més vell que la picor. En definitiva, un parany, un garbellet, una llosa d’ocelló de branca trencada, que la policia va voler fer servir contra un fantasma. Mossegaren l’ham. L’única bubota és l’expedient que no s’aguanta de cap banda. Les acusacions s’han de provar i els invents i les especulacions es fan a casa i amb aigua oxigenada, no amb pistoles pel carrer.Reprenent el fil de la peripècia del pobre jove i la seva família, tal com els havien anunciat a Fiscalia de Menors el desembre, a mitjan febrer els tècnics citaren l’acusat i sa mare per tal de determinar, si finalment es demostrava la culpabilitat, quina mesura podia ser més positivament correctiva pel menor. Després de les preguntes de rigor on s’informa que l’al·lot no presenta cap problemàtica, ni escolar, ni social, ni psicològica, el tècnic explicà que hi havia tres possibilitats: anar a judici, l’arxiu del cas, cosa que no passa mai o la reparació, que consisteix en què el demandat demana perdó a la persona o institució agreujada. Però de què pot demanar perdó un al·lot que no ha fet res mal fet i que només volia fer festa amb alegria i en llibertat? Tot i les insinuacions d’intentar un acord conciliador i pusil·lànime, el jove va saber estar on tocava i defensar la seva dignitat amb convicció. Ben cara alta, va replicar que, de cap de les maneres, no s’inventaria ni declararia una falta, per descomptat cap agressió, que no havia existit i que, per tant, reclamava poder anar a judici i defensar-se. Al tècnic, tot i que intentava evitar el judici, se li va veure que entenia perfectament el jove. Malgrat que el judici ha de ser sempre la darrera alternativa, pel grau d’estrès al que se sotmet al menor i a la seva família, era evident que la voluntat de l’injustament acusat (ep, i molt possiblement injuriat, difamat i ultratjat amb l’expedient) era clara: volia anar a judici, aclarir qui l’acusa, de què, i no patir la desassistència que genera l’expedient a traïció que l’afecta a ell i a una dotzena més de persones (aquestes majors d’edat). El jove i sa mare s’acomiadaren del tècnic. Aquest havia d’elaborar el seu informe a la Fiscalia i aquesta dictaminar la resolució. Ha estat contundent: l’arxiu del cas sense cap reclamació.

MUTS I A LA GÀBIA!

La dita és sàvia! On són, ara, tots els que empinaren el carro? Ja s’ha vist que la reacció del batle ha estat tan patètica com tota la seva actuació en aquesta maniobra política. No, Biel Tauler, a qui fins aquell dia sempre m’havia adreçat com “el meu batle” no és el batle de tots els felanitxers. Meu no ho és perquè ha demostrat que és un sectari, un simple home de partit. El mal és que a les properes eleccions no serà el meu batle ni el de ningú, perquè el poble és savi. El seu rol, el de tot el seu grup municipal i el de la seva predecessora, els obligava a emetre una felicitació pública al menor. O és que el batle no s’ha d’alegrar que un fill jove del seu poble hagi estat exonerat per un fiscal que no ha vist cap delicte en unes acusacions inventades que ni tan sols identificaven cap persona ni cap fet? La reacció del batle i el silenci dels seus còmplices delata el seu animus sectari de persecució ideològica. Més encara, només per ètica, li pertocava exigir la dimissió dels responsables policials i dels autors materials de l’infecte expedient i, ateses les seves instruccions, presentar la seva d’immediat. A l’oposició, també li tocarà fer qualque reclamació més enllà d’un simple joc de conillons a amagar si no volen romandre al costat dels ara desautoritzats, a cost de la ciutadania i l’economia del poble. Al capdavall, els qui han de restar “muts i a la gàbia” no són els falsament imputats, sinó els falsos acusadors.

Són conscients els regidors que s’oposaren a reclamar la devolució de l’expedient quan, d’estraperlo i sense passar per una plenària municipal, es va enviar a Fiscalia, del mal que han fet? De la inquietud que han sembrat a una família inventant uns incidents que han merescut més versions que persones hi ha al poble? Són conscients de la profanació de la LOPD que han practicat, començant per l’exbatlessa que escampava noms arreu? Una exbatlessa, cònjuge d’un dels principals protagonistes de l’incident que, fins i tot, ruixà un regidor per l’esquena i el desafià a anar al jutjat de guàrdia… són conscients els dos conjuges? Són conscients tots quants varen fer llistes negres (d’aquestes que van afegint i llevant noms) de l’estil “el fill de…”, “la filla de….”, que estan participant del mateix joc que els feixistes de 1936? No, evidentment, la gent inconscient no és conscient de res. Només saben gratar ronya i moure abelles! Doncs, les picades per a qui les mou!

Per a qui vulgui saber bé què va passar a Felanitx, a partir de l’incident que hi va haver davant del Convent el dia de sant Agustí, és recomanable llegir tres enllaços anteriors d’aquest mateix bloc per contextualitzar el que va passar a partir de dia 28 d’agost de 2011. El primer és la crònica no oficial, però per això mateix veraç, dels fets. El segon, el pregó de dues hores abans de l’incident, amb la transcripció escrita i, al final, l’enllaç amb els vídeos per qui ho vulgui veure i escoltar. El tercer, un article que recorda de quina pasta estan fets els bons felanitxers i com saben defensar el seu poble de qualsevol atac exterior¡, sigui d’una infanta d’Espanya o d’un expresident prepotent de l’estat que, amb la complicitat de gent renegada, ens espolia econòmicament, ens agredeix socialment, ens subjuga culturalment, ens etnocida lingüísticament i ens genocida com a poble.(*)

 

L’INCIDENT (en singular):
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204700

EL PREGÓ:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203861
L’ARTICLE:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204069
 

(1) El diccionari Alcover-Moll diu:

 

 

 

 

 

 

 

***

És sabut que, entre moltes altres organitzacions de fora de Catalunya com el Partit Radical Holandès, el sindicat polonès Solidarność, fundat per Lech Wałęsa, posteriorment president de Polònia, va fer seva, com a himne, L’Estaca (1) de Lluís Llach. L’emblemàtica cançó, tot un símbol de resistència i estímul a la lluita contra les dictadures, és coneguda i cantada arreu del món i en molts d’idiomes, però segurament, a banda de Catalunya, a cap lloc és tan coneguda i popular com a Polònia. La cosa té gràcia.

Té gràcia la cosa, perquè hi ha un fet similar, però a la inversa. És a dir, una cançó polonesa que va esdevenir un himne d’una organització catalana. La història de La Varchavianka, Warschawjanka o Varsoviana, molt anterior en el temps a la de L’Estaca, presenta curiositats ben remarcables com, per exemple, la diversa i, fins i tot, antagònica utilització que se n’ha fet i la perversa manipulació que ha patit la cançó al llarg dels anys.

L’any 1883 el poeta Wac?aw ?wi?cicki, tancat a una presó de Varsòvia, va escriure una lletra (2) per ser cantada amb la música d’una melodia popular polonesa que, a la vegada, havia originat La marxa dels zuaus, un himne militar que el poeta volia escarnir amb una paròdia burlesca. La composició del polonès era una crítica contra l’exèrcit rus. En aquells anys, el moviment obrer del poble polonès lluitava contra l’ocupació russa. És important aclarir que Polònia encara era una nació sense estat i, des de gairebé un segle abans, concretament des de l’any 1795, tenia el territori esquarterat i repartit entre Rússia, Prússia i Àustria. Cal recordar també que Polònia no assoliria la independència fins a l’any 1919, just en acabar la primera guerra mundial, encara no fa 100 anys!

La Varsoviana (3) es va cantar, per primera vegada, l’any 1885 a una manifestació obrera a Varsòvia. Anys després, aquella composició que va néixer adreçada contra l’exèrcit rus va esdevenir paradoxalment l’himne popular de l’exèrcit rus, durant la revolució de 1917 i, des d’aleshores, va ser part destacada de la música militar soviètica. Aquella ironia històrica seria la primera, però no la darrera!

Finalitzada la segona guerra mundial, paradoxalment i per segona vegada, la composició va ser adoptada per les forces militars franceses de paracaigudistes i d’operacions especials, amb el títol Les hussards de Bercheny. L’any 2010 la melodia encara va servir de banda sonora d’un espot televisiu per reclutar joves a l’exèrcit francès. Una altra vegada, doncs, aquella composició nascuda per fer befa de l’exèrcit i enaltir la lluita a favor de la Llibertat, servia irònicament per fer propaganda de les forces militars.

Talment com L’Estaca, més de 20 anys després de néixer, va esdevenir l’himne d’un sindicat que, si no era verticalista, sí almenys amb clares connotacions reaccionàries, també amb La Varsoviana passà una cosa semblant: la varen fer seva els destinataris de la crítica de la cançó: la dictadura dels militars. I tanmateix, segur que tomba i ens podrem alliberar perquè l’única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i valor.

(1) Aquí la podem escoltar en l’acte del XXVè aniversari de la fundació del sindicat: http://www.youtube.com/watch?v=gZIScFOaaYk&feature=related

(2) La lletra en català:

Negres tempestes agiten els aires,
núvols sinistres ens enceguen l’esguard,
encara que us espera la mort més cruenta,
contra l’adversari hem de lluitar.
L’única riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i amb fe.
Alça la bandera revolucionària
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!

(3) Entre les versions que circulen, la majoria russes, a l’enllaç en podeu escoltar una més moderna i original cantada, entre d’altres llengües, en esperanto:
http://www.youtube.com/watch?v=H4VQXqH36Qw&feature=related