Etziba Balutxo...

Les declaracions d’un dels anomenats pares de la Constitució espanyola, Gregorio Peces-Barba, han remogut el galliner polític i la majoria de líders catalans han caigut en el parany d’esqueixar-se la camisa i indignar-se. Les paraules del polític espanyol són del tot correctes. Tant és així que, quan s’ha adonat del que ha dit, s’ha apressat a dir que era una broma.

Cap broma ni una! Tan sols cal invertir l’ordre dels termes per, mutatis mutandis, endevinar-la de ple! Allò que va dir és que si el tristament famós Conde-duque de Olivares, quan Castella tenia focs oberts a part i a banda, hagués preferit deixar perdre Catalunya en comptes de Portugal les coses haurien anat millor. Jo també ho crec; les coses ens haurien anat molt millor! Ho vaig escriure ja fa dos anys a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-d-holanda-i-portugal.html

***

LA D’HOLANDA O PORTUGAL

La història de Catalunya, l’autèntica i no la que ens etziben a l’escola, ofereix dos herois amb el mateix nom. El primer, Francesc Macià i Ambert (1658-1713), conegut com a “Bac de Roda”, era un coronel que s’enfrontà a Felip V fins que, arran d’una delació, va ser detingut i penjat a Vic per les tropes borbòniques. Un romanç recorda les últimes paraules: “No em maten per ser traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre,/ sinó perquè he volgut dir/ que visca sempre la pàtria!”. El segon, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), era coronel de l’exèrcit quan, l’any 1905, els militars espanyols assaltaren les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. En veure que l’acció no només no era condemnada, sinó que va servir per reprimir més les llibertats, abandonà l’exèrcit i apostà per la independència. La força de “l’avi” (com era conegut Macià) era la seva fe en Catalunya. Un poble que, tot i haver patit tants d’abusos, mantenia la defensa de la identitat. “Quan algú malparlava del seu poble – escriu Carner Ribalta, el seu biògraf –, Macià el tractava amb menyspreu i commiseració”. Tot i l’actuació botiflera de Cambó, sempre en conxorxa amb Espanya a la percaça d’un ministeri, Macià va proclamar, dia 14 d’abril de 1931 (abans que ho fes Madrid), la República Catalana dins d’una confederació ibèrica que, finalment, suposà recobrar la Generalitat de Catalunya. Macià la presidiria fins que va morir el Nadal de 1933.

Arran del tràmit de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, Macià va ser insultat des d’Espanya per babord i estribord. El tren que anava de Barcelona a Madrid amb els parlamentaris que havien de defensar el document, en deixar Catalunya es trobaren a les estacions la pintada ¡Muera Macià!. Tot i que el text havia estat aprovat per referèndum, amb una participació del 75% del cens i el 99% de vots a favor, a Madrid es varen cepillar l’Estatut. Macià ho va considerar un fracàs i va morir desenganyat d’Espanya, tal com ha passat després amb tots els expresidents de la Generalitat. La campanya d’insults que va patir Macià repugna qualsevol esperit democràtic. Va ser presentat com un Quixot, de la mà de Ventura Gassol com Sancho Panza, passejant sols davant de la manifestació que es va fer a Madrid contra Catalunya al crit de ¡Muera Maciá! i ¡Abajo el Estatuto!. Fou tractat de perillós, de boig i de racista. La CNT de Madrid (disfressada d’apàtrida, però sempre espanyolista), el va presentar en forma d’esvàstica el novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i setmanes abans que Macià morís. (*) Al capdavall, la història i la histèria d’Espanya de sempre. La mateixa criminalització que va patir el lehendakari Ibarreche per un objectiu tan democràtic com voler demanar l’opinió al seu poble! Espanya imita sempre la conducta del marit disposat a matar l’esposa si aquesta vol el divorci, amb el greuge afegit que el matrimoni de Catalunya (València i Mallorca incloses) va ser per la força de les armes!

La relació entre el partit de Macià, fundat amb la participació del mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, i l’Esquerra Republicana Balear va ser agermanada. En morir Macià, Emili Darder li dedicà un carrer al barri de Son Espanyolet de Palma que avui, per obra de Franco i la desídia còmplice dels postfranquistes de Cort, s’anomena Triana. L’avi va definir quins eren els límits de la Catalunya Gran, per usar el terme que empraren els mallorquins Pere Oliver i Domenge o Miquel Ferrà: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; tot el territori on la gent respon bon dia quan li diuen bon dia. També tenia clar, com a bon coneixedor de la història, que la dependència era producte circumstancial de l’atzar. L’any 1640, el de la guerra dels Segadors, Espanya tenia altres conflictes simultanis: Portugal i els Països Baixos. Com que no tenia poder ni economia per mantenir tants de fronts de guerra, per a desgràcia nostra i sort dels altres, Espanya va atacar i sotmetre la pròspera Catalunya. Holanda s’independitzà el 1648 i Portugal el 1668 i avui són estats de la Unió Europea. El portuguès i el neerlandès són llengües reconegudes amb tots els drets arreu del món. Als catalans, en canvi, ens neguen el dret elemental a conèixer el nostre passat per decidir lliurement el nostre futur.

Els arguments que validen la nostra justa i noble causa són prou coneguts: Espanya ens espolia fiscalment, ens destrueix territorialment, ens etnocida nacionalment, ens genocida culturalment, ens anorrea lingüísticament i, en definitiva, ens dóna un tracte (un maltracte) colonial. Tenim, doncs, prou raons, i sobretot la raó, per reclamar el dret a que no ens amaguin qui som ni el de decidir què volem ser. De moment, no tenim els líders que ens mereixem i quan surten persones amb carisma, com pot ser el cas de Joan Laporta, es posa en marxa un bombardeig mediàtic per fomentar-ne el descrèdit i, amb complicitats de renegats al servei d’interessos aliens, impedir que pugui ser respectat socialment. Ens cal un líder com Francesc Macià, amb capacitat de convèncer el poble, disposat a tot per al seu poble, amb una gran dedicació i estima al seu poble. Amb aquest líder podrem exercir el dret a l’autodeterminació per assolir la sobirania. És a dir, l’autonomia que ens cal: la d’Holanda i Portugal!

(*) Si cliqueu sobre la il·lustració d’aquest article podreu veure algunes de les il·lustracions de l’època comentades.

“En cas de dubte, sempre preval la veritat”. Aquest corol·lari, repetit al llarg del llibre, serveix a Albert Vigoleis Thelen d’excusa perfecta per esquivar els interrogants sobre la fidelitat històrica de la seva narració, la qual, com també reitera, no és una novel·la, sinó unes “memòries aplicades”.

La doble personalitat que exhibeix l’autor, aprofitant el joc del malnom, amb l’afegit a les apel·lacions constants a Beatrice, la seva parella, com a crossa de seguretat per estalonar una dubitativa passejada pels viaranys del record, són claus en l’estructura d’un relat prou sucós i amb abundància de dades i de noms. Esbrinar la part de veritat de la part que, com ell diu, està coberta per un vel de protecció, és un desafiament a l’arrisca l’aventura que sedueix qualsevol investigador. 

***

El joc del doble rostre serà utilitzat per l’autor al llarg dels quatre llibres que conté el relat. I com que caritat ben ordenada comença per un mateix, Albert Thelen s’aplica un sobrenom, Vigoleis, i el fa personatge per establir-hi un diàleg permanent. Vigoleis, en la doble concepció d’autor i actor, esdevindrà protagonista principal de la narració i gran víctima de les seves pròpies burles. El malnom escollit, a més, acompanyarà tota la vida l’autor i serà molt més que un simple nom de guerra o una denominació exclusivament literària. Amb aquell nom signarà la resta de l’obra i la correspondència personal.

Vigoleis no és cap àlies producte de l’atzar. Thelen explica que el va fer seu, a plena consciència, aprofitant el malnom que li aplicaren els seus companys d’estudis arran d’un treball de curs. Wigoleis o Wigalois és l’heroi d’una novel·la cavalleresca de Wirnt von Grafenberg. Es tracta del famós cavaller de la roda que va a la recerca de son pare, un dels cavallers de la taula rodona del rei Artús. Per establir un paral·lelisme, podria haver estat també Lancelot i, aquí, a terra catalana, el sobrenom aplicat podria haver estat ben bé Tirant. El cas és que Thelen es reencarnà a plena satisfacció en Vigoleis i, com ell, amb un esperit romàntic i molt infantil, retrà servei i adoració fins a la mort a la seva dama. En el cas de l’escriptor, Beatrice l’acompanyarà com a testimoni silent de peripècies i aventures i, més que això, corda de seguretat d’una escalada contra les vacil·lacions. De fet, Beatrice serà una presència permanent i determinant tant a l’obra com a la vida de l’autor fins a la seva mort.

Albert Thelen (o Vigoleis, per renúncia al nom legal), gran admirador de Goethe, també fa ús del mite de Faust per jugar amb la personalitat trastocada arran de la venda de l’ànima a canvi d’una felicitat efímera. Endinsat en la dualitat de les coses, per fer un contrast entre la vida i la mort esmenta casos de mort aparent. Descriu el cas d’un jove que, després de més de 15 hores de vetlla, despertà a un cementiri mallorquí quan l’anaven a enterrar. El compara amb el cas de Tomàs de Kempis, a qui s’interrompé el procediment santificador perquè en obrir la tomba es va veure que el seu cos no reposava en pau i l’Església determinà que, en la desesperació de sentir-se enterrat viu, ben bé podria haver renegat. Un cas idèntic al que va passar amb Duns Scotto. En el joc del contrast, també explica el cas d’un pobre geperut que, la primeria dels anys 30 del s. XX, demanava almoina a la Seu de Palma i quan va morir descobriren que era un home ric que amagava els diners en el gep. El cas, gens original i que es repeteix cíclicament com a llegenda urbana arreu del món, va ser publicat a la premsa d’aleshores i també l’esmentà Bernanos. Una de les recreacions més ocurrents que fa al llarg de l’obra és la del doble joc amb la paraula alemanya führer, aplicada a Hitler, i al significat de guia, professió que l’autor i la seva dona varen haver d’exercir a Mallorca per sobreviure. No s’està de desemmascarar el nazisme i de burlar-se del seu líder que guiava la humanitat i, per tant, també el poble alemany cap al gran desastre.

Són tantes i tantes les facècies descrites a les mil pàgines del llibre (i això que l’autor diu que n’esquinçà més de dues-centes) que, una amb l’altra, s’enfilen i, com un rosari de tots sants, passen de la fruita confitada als panellets amb una velocitat de vertigen. Després d’assegurar que a Mallorca es trafica amb infants, explica el seu intent d’adopció que va fracassar quan li varen dur a casa seva l’adjudicat: un discapacitat mental que, per edat, podia ser el pare de Vigoleis i Beatrice. Un altre situació d’hilaritat és la visita que fa, acompanyat del seu amic Pedro Sureda a la Delegació de Govern, on per esquivar els imposts que li reclamaven fa ús d’un argument ben efectiu: Vigoleis és a Mallorca per investigar la puça espanyola de gran importància per a la ciència universal. Naturalment, el truc funcionà. Què hem de dir de la imprevista compra d’un corb als encants de l’Olivar quan allò que pretenia comprar era un orinal amb un ull dibuixat al cul? Aquests tres episodis només són tres exemples de les dotzenes de situacions tragicòmiques que han fet que algú compari el llibre amb El Quixot de Cervantes.

Una característica singular d’aquest llibre, especialment tractant-se d’unes “memòries aplicades” – tal com defineix l’autor la seva obra –, és l’absència de dates. En el miler de pàgines només apareix el guarisme 1933, per ubicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder, i la referència directa al juliol de 1936, per situar l’aixecament militar-feixista de Franco amb l’activa col·laboració de l’Església catòlica. Tot i això, malgrat la manca de concreció en les dates, l’autor entrunyella el relat amb prou rigor cronològic com per permetre que els investigadors i els historiadors accedeixin a una lectura ordenada i amb gran facilitat per localitzar amb precisió cada esdeveniment. 

La situació política d’Alemanya plana en paral·lel al llarg del llibre. Narra com, el gener de 1933, els alemanys residents a Mallorca anaren a votar al vaixell, situació que es va repetir tres anys després. Efectivament, el 1936, la colònia d’alemanys de Mallorca votaren a bord del vapor Tanganjka i, tot i l’abundant presència de fugitius del nazisme, els resultats afavoriren Hitler, de manera aclaparadora. Vigoleis es negà a presentar-se al vaixell, en clara provocació a la convocatòria amenaçadora i insistent del Cònsol a qui va fer, amb convicció i encert, el presagi dels resultats. Més endavant, informa d’una manifestació, amb violència i detencions, que feren les esquerres a Palma en protesta per l’empresonament d’Ernest  Thälmann, la qual cosa fa pensar que devia ser a l’entorn de dia 3 de març de 1933 quan el va capturar la Gestapo. Cal recordar que Thälmann, líder dels comunistes alemanys, s’havia presentat a les eleccions amb un lema ben premonitori: “Votar Hitler és votar la guerra”. El mateix mes de març de 1933 hi va haver la tristament famosa cremadissa de llibres a la Bebelplatz de Berlín. Vigoleis s’hi refereix molt tangencialment i això que, a Mallorca, també hi vivia Bernhard Kellerman, autor de la novel·la 9 de novembre, una de les obres que cremaren els nazis. A La isla del segundo rostro també es fa referència a la incertesa que patiren els residents alemanys quan, el juny de 1934, arran de la revolta atribuïda a Ernst Röhm. La manca de notícies que, quan n’hi havia, arribaven sempre dos o tres dies endarrerides induïren a pensar en la caiguda d’Hitler. L’autor es recrea i posa èmfasi sobre una por que s’acostava al pànic en el cas dels nazis de Mallorca. El desenllaç, durant la represàlia coneguda com “la nit dels ganivets llargs”, del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934, va ser acabar amb els caps de les SA (una milícia creada per atacar els líders dels altres partits) i l’afusellament de Röhm, considerat un mal alemany per la seva condició homosexual.

El llibre encadena l’arribada a Mallorca en tres etapes de tres grups d’alemanys ben diferenciats: els qui fugien del nazisme, els delators i els assassins. Parla d’Eva, una espia nazi que feia striptease a un local del carrer de Sant Miquel. Entre els retrats particulars, descriu l’arribada d’un jueu que es converteix al catolicisme i es fa capellà. Quan veu que l’estratagema per evitar ser perseguit no li serveix, acabarà suïcidant-se a un hostal de Palma per la por de ser delatat i assassinat. Vigoleis confessa que va rebre un enviat personal de l’ambaixada alemanya de Madrid, amb una temptadora proposta d’elaborar informes sobre els residents a l’illa. Afirma haver-se rebotat contra el paper ignominiós de ser confident dels nazis. Cal advertir que, al llarg del llibre, es vindica reiteradament com a antinazi i antifeixista, per més que va escriure i publicar les memòries l’any 1953, acabada ja la guerra i els judicis de Nuremberg, en un moment que el nazisme ja era blasmat com mereixia. Fos com fos, el llibre constitueix un clam a favor de la llibertat i en defensa de la dignitat humana.

                                                                                                   (continuarà)

Vg. PRIMERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344
I SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

Dia 26 de novembre d’aquest any 2011, al Teatre Municipal de Manacor, es presentarà el CD Siau qui sou!, amb 14 poemes de Guillem d’Efak, entre els quals destaquen les més emblemàtiques cançons del poeta nascut a la Guinea, interpretades per Maria Rosselló i Biel Majoral. El CD recull i amplia la rapsòdia que la Banda de Música de Manacor, amb Delfí Mulet i altres col·laboradors, va interpretar amb gran èxit de públic i crítica.

Miquel Barceló ha interpretat i retratat l’autor d’aquest cap de fibló a favor de les llibertats i de la memòria històrica.

Vg.: http://dbalears.cat/actualitat/cultura/destapador-de-sentiments.html

***

Bona part dels poemes ara enregistrats (en bona part inèdits fins ara) corresponen a l’obra El regne enmig del mar, una història de Mallorca en cançons que Guillem d’Efak, amb música del seu amic Antoni Parera Fons, va estrenar el maig de 1980 a l’antiga Sala Imperial de Manacor i que ja no tornaria a interpretar més, atesa la desatenció que la magna obra va rebre de les institucions. Eren temps de preautonomia i de precarietat cultural. Bernat Nadal, al fulletó de presentació d’aquella estrena, va escriure: “Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat de l’espectador. Qui pugui restar impassible, haurà de revisar seriosament la seva formació. Haurà de demanar-se: què han fet amb mi?”. Com conclou un d’aquests poemes: “la nostra llengua sempre dictarà la seva llei”. Una crida del tot vigent i més oportuna que mai front a les constants agressions dels actius enemics depredadors de la cultura catalana.

El llibretó amb les lletres dels poemes, s’encapçala amb les crítiques del recital de Ferran Pereyra i Antoni Riera, publicades en el seu dia a Ultima Hora i Cent per cent, respectivament. El CD es completa i complementa amb algunes de les més celebrades cançons del poeta: Balada d’en Jordi Roca (un clam en ple franquisme contra la pena de mort, sobre un cas verídic que va passar l’any 1851), Cançó de Çon Coletes (un joc d’aproximació històrica entre la revolta forana de 1450 i els afusellaments de 1936), Els infants (un poema deliciós musicat per Joan Martorell), Vou-veri-vou per a no dormir (escrita pocs dies abans de morir amb l’encàrrec que la cantàs Biel Majoral) i Comiat (el seu adéu a la família i als amics, musicat per Gabriel Oliver, Torres), a banda del Siau qui sou!, l’himne que dóna títol a l’enregistrament. També s’han inclòs dos poemes humorístics: la popular Lletania d’anuncis publicitaris i Mites, un homenatge al cinema que, des de la ironia intel·ligent, esdevé protesta contra el classisme social. Guillem explicava com, una vegada que va tenir doblers i va anar a butaca, la gent murmurava: “què s’ha cregut qui és, aquest?”. Així va encapçalar i sotstitolar el divertit poema amb els estaments d’una sala de cinema: “butaca, llotja, davantera, tertúlia, paraiso i galliner”, per on fa desfilar alguns dels vells mites cinematogràfics.

L’enregistrament es va realitzar els mesos d’abril, maig i juny del 2011. El muntatge i l’elaboració del llibret amb els crèdits, la presentació, les fotografies, les crítiques i les lletres dels poemes s’ha fet al llarg de l’estiu i, finalment, ja gaudim d’una bona edició. La feina ha anat acompanyada d’algunes vicissituds com a conseqüència del perfeccionisme dels músics que han prioritzat l’excel·lència a la diligència. El Director de la banda de música, Pere Siquier, impulsor de la iniciativa juntament amb Gabriel Oliver, han considerat que l’esforç que representa mobilitzar una vuitantena de persones per aquest projecte requeria ser molt exigents en la qualitat final. Ha estat cabdal la implicació, l’entusiasme, i l’experiència de Miquel Brunet, director de l’enregistrament.

Una conseqüència de la lentitud obligada del procés ha estat que Francesc Antich, que va escriure la presentació del CD els primers dies de març, la mateixa setmana del lliurament de la medalla d’or de les Balears a Guillem d’Efak, ja no conserva la Presidència del Govern, amb la qual va promoure que la feinada dels músics i la magnífica interpretació de Maria Rosselló no fossin flor d’estiu. Calia deixar-ne constància per tal que aquests poemes i aquestes músiques puguin arribar a les biblioteques i a les escoles de secundària per fer audicions comentades. Tot plegat, constitueix una bella i enriquidora lliçó d’història. Llàstima que l’autor no ho hagi vist ni escoltat! La sort és que la seva família i els amics ho podrem gaudir i compartir! Què hauria fet aquell “poeta en bicicleta” d’haver disposat d’aquests músics i dels actuals mitjans tècnics? És ben cert que el progrés sempre arriba tard!

La portada del CD és de Miquel Barceló, bon coneixedor de la biografia i l’obra de Guillem d’Efak, tot i que les seves vides es creuaren quan, l’any 1980, Miquel partia cap a Barcelona mentre Guillem retornava de Barcelona cap a Mallorca. Ambdós tenen en comú tenir la medalla d’or de les illes Balears. L’un, originari de la Guinea Equatorial, i l’altre, enamorat de Mali i recentment autodefinit com a “català d’ultramar”, deuen ser dels pocs mallorquins que han sabut veure que Àfrica no és, només, la terra dels àrabs i dels jueus. Ara sí, més enllà del temps, s’han pogut encreuar i retrobar, en simbiòtic maridatge, la creativitat i la màgia del poeta amb la del pintor. Així ha nascut aquesta ocurrent i original imatge efakiana i barceloniana. El pintor felanitxer ha copsat el sentit exacte dels versos del poeta i ens ha transvestit d’Efak en un despertador de la memòria; un obridor de reflexions; un deixondidor de consciències; un clam contra l’oblit en defensa de la identitat cultural; un cap de fibló. Això és Siau qui sou!; un destapador!

COMPLEMENT:
Com a il·lustracions musicals enregistrades en directe (sensiblement millorades en el CD) podeu escoltar una cançó (Siau qui sou!) i un poema (Aquesta terra és nostra!):

http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M

Vaig participar, fa una dècada i durant sis anys, a un exitós projecte professional d’acollida de persones discapacitades. A distintes àrees d’una gran empresa de mil cinc-centres treballadors, s’incorporaven persones amb discapacitat (física o psíquica) i, amb la retribució salarial pertinent, rebien formació laboral durant un any. En acabar el programa, l’aprenentatge rebut permetia obtenir un contracte indefinit a una altra empresa. Sempre que explicava el projecte utilitzava una expressió prou entenedora: “Tothom té qualque discapacitat! A qui, de nosaltres, no li manquen habilitats?”. El clam a la solidaritat, per brindar suport a la persona que s’incorporava al projecte, sempre va ser ben correspost.

L’escultura L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan, que il·lustra aquesta reflexió, presidí la biblioteca pública de Marsella fins que els nazis la varen destruir. És una bona imatge, contra l’individualisme, a favor del treball en equip i l’aprofitament mutu de la tan necessària solidaritat humana.

*   *   *
Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora, present amb referències similars a la literatura universal, constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments que una vegada i una altra burlen (ep, sense el càstig ciutadà que mereixen) una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. Fa massa anys que la xerrameca dels predicadors nacionalistes-caps-d’arengada, amb cul de cadira untada d’Araldid,és idèntica: avorrida, iterativa, sense horitzó. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincideixen de forma gairebé unànime en mantenir l’esquarterament en tots els ordres. No tenim himne ni bandera (o en tenim massa), ni festa nacional (moltes de regionals) i vivim adequats al mapa que han dibuixat França i Espanya esbocinant-nos i difuminant-nos la pertinença territorial, cultural i nacional. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins, des de cada fragment de la trencadissa, i no aferrant les peces per recobrar tot el cos?

Quina és la vostra nació, nacionalistes? Preferim, cadascú des del seu redol, ser un cos sol en comptes d’un sol cos? És que, abans de lluitar per defensar aquest cos, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori i un 40% dels seus parlant? Tinc la convicció que aquests hipotètics líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, representen exactament els qui varen ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Cíclicament s’anuncien aires de renovació i d’esperança, però els nous líders no fan altra cosa que imitar els antics. I així, una vegada i una altra, l’ase volta la sínia amb les cucales posades. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen o, si més no, fan el joc a les decisions del colonitzador. No és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat! A les illes, ERC critica el PSM per no fer pinya “balear” i al Principat ERC rebutja la unitat amb SI. Tot és qüestió de noms i d’estratègies sectàries que, fatalment, demostren la dita popular: quan els amics es barallen, els enemics se n’aprofiten!

Vaig reflexionar sobre aquesta trista i repetida mala experiència d’uns polítics sense nord ni guia a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb L’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, havia presidit l’entrada a la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior (*). Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat; un sènior com la veu de l’experiència i de la memòria històrica. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstandinos Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada. Cal aclarir qui som, d’on venim i, naturalment, cap a on volem anar.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la Camí de coix de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que no un badoc, sa i condret, assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions, divisions, silencis o claudicacions. Ara allò que ens cal és no defallir, mantenir-nos íntegres i mostrar cara. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara tanquin la porta a la unitat d’acció! D’excuses de mal pagador, sempre en poden donar i vendre els qui fa anys i panys que han superat aquella norma ètica no escrita de l’esquerra de no superar mai més de dues legislatures en l’exercici públic. Una qüestió, aquesta, que repugna la intel·ligència de qualsevol demòcrata, sobretot quan els qui s’aferren a l’emblanquinat han tingut responsabilitats de govern i no només no ens han fet caminar, sinó recular en tots els ordres.

(*) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203485

La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d’una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura. Podem admetre, volem admetre, que no n’hi ha una de superior a l’altra, però és evident que són dues maneres molt diferents d’anar per la vida.

En cas de dificultat, ells toquen madera (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat del portal de casa nostra. Quan són sincers, parlen en plata (pur materialisme) o en cristiano (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia. Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen sinverguenzas i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells juguen amb matasuegras i nosaltres amb espantasogres. Ells fan les coses de los pies a la cabeza. Nosaltres, de cap a peus (primer les pensam). Ells diuen al fin y al cabo; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Ells mengen manitas de cerdo i nosaltres peus de porc. Quan frissen molt, ells van follados; nosaltres, a les totes! Si van atabalats, ells van de culo o de cráneo i nosaltres a la correguda. Ells exigeixen impuestos (d’imposar) i nosaltres contribucions (d’aportació solidària). La Puríssima per a ells és la virgen i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home. La dona catalana és madona dels seus béns. Els matrimonis són en règim de separació de béns i no de “ganaciales”. En el nostre dret públic, la dona fins i tot pot escollir tomba, la qual cosa vol dir que es pot separar fins i tot després de morta. Ells prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar! Quan s’enfaden, envien la gent a una determinada pràctica sexual ben diferent a la que usam nosaltres. Els valencians a fer la mà i nosaltres a pastar fang. El seu sábado, sabadete significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam. Per descriure els presumits, ells diuen armados de punta en blanco (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen ¡oiga! (un verb que convida a ser passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius (¡calla!). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d’insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen tinto i nosaltres vi negre. Ells tenen el gordo de Navidad i nosaltres la grossa. A un astut li diuen mosquita muerta, l’antítesi del nostre estornell deixondit. El seu perro viejo equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta les jode, aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan como una regadera (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat). Anomenen els genitals amb elements morts (pito, concha…) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen vinagreras (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van en cueros, nosaltres en pèl. Ells donen moltes de coses que no valen res (vueltas, conferencias…), nosaltres les fem. Ells, posats a donar, fins i tot dan la cara; els catalans mostrem cara i, si cal, plantem cara. Ells, despistats, no tienen ojos en la cara, nosaltres tenim la son a les orelles. A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen ¡te quiero! (amb ànim posessiu), nosaltres t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen ¡ni lo pienses!, nosaltres treu-t’ho del cap! (on s’ha vist mai prohibir pensar!). Ells cierran filas (com els militars), nosaltres feim pinya (com els castellers). Ells generalitzen i pluralitzen: buenos días, buenas noches, felices Navidades… En canvi, nosaltres som més concrets: bon dia, bona nit, bon Nadal… Quan ens desitgen els molts d’anys, ells responen gracias. Nosaltres, recíprocs, responem en vida vostra… Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M’he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l’abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. L’any 1980 (ja ha plogut), a la Universitat de les Illes Balears es va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris… Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Per això ens esquarteren i mantenen en comunitats dividides que, a més, intenten enfrontar quan som el mateix poble. Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: “Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”.