Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

TÉ DUES CARES MALLORCA? (primera part)

Deixa un comentari

Amsterdam. Un mariner deixa l’enamorada, la qual s’endinsa en una depressió i es refugia en l’únic consol d’una amiga. Aquesta, en plena crisi afectiva de l’abandonada, lloga una habitació a un jove estudiant que té una gran semblança al mariner fugitiu; gairebé són idèntics. La tragèdia esclata el dia que l’enamorada visita l’amiga i es pensa veure el seu amor ficar-se a una de les cambres. Endevina la traïció i se suïcida just després d’escriure una nota de retret per la doble deslleialtat. Aquest fet luctuós, producte d’un malentès de l’atzar, brinda al jove llogater, l’escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989), el joc escènic per bastir, amb el pinzell esmolat del nihilisme més satíric, un exercici literari encaminat a definir el doble i fràgil rostre de les coses, entre la certesa i la ficció, entre l’aparença i la realitat. El món dels rics i el dels desvalguts com a camp de batalla de la lluita sense treva entre el bé i el mal.

Sobre aquesta dualitat que viatja des de la imatge fins al corresponent miratge, Vigoleis s’incorpora, com a narrador i com a protagonista, a una crònica de mil pàgines que, en rigor, no es pot qualificar d’assaig ni de novel·la, tot i que evoca literàriament l’experiència de l’autor durant el temps que residí a Mallorca entre dia 1 agost de 1931, pocs mesos després de proclamar-se la República, i finals de setembre de 1936, quan gràcies a la sort aconsegueix abandonar l’illa en poder dels militars feixistes revoltats. Es tracta de Die Insel des zweiten Gesichs, publicada l’any 1953 en alemany, traduïda a l’espanyol el 1993, sota el títol La isla del segundo rostro, i encara avui incomprensiblement inèdita en la llengua de la terra de l’escenari. El llibre va rebre el premi Fontaine de 1954, fou qualificat d’obra mestra per Paul Celan i Siegried Lenz i, l’any 1999, Maarten t’Hart a Die Zeit el definí com el llibre més important del S. XX. Si bé el darrer qualificatiu, al meu entendre, és excessiu, no hi ha dubte que som davant d’una obra molt bona, altament recomanable i molt il·lustrativa d’un període clau i, sobretot, d’uns fets que han incidit (i encara incideixen) en la nostra història contemporània.

L’obra, ja esmentada abans de la seva versió espanyola per Josep Massot i Muntaner i altres investigadors de la Guerra dels Tres Anys, resulta d’imprescindible consulta i referència per als estudiosos de l’època republicana a Mallorca. És un pou d’informació molt majoritàriament fidedigna, encara que no tota com veurem. Desfilen pel relat els principals actors d’aquells anys. Es retrata la nombrosa colònia d’alemanys que hi havia a Mallorca. Vigoleis explica els tres grups, poc o gens integrats, que formaven aquell col·lectiu: primer arribaren els fugitius del nazisme, després els espies i els cuetes i, finalment, els assassins. L’autor arribà a Mallorca coincidint en el temps amb els del primer grup, però de forma absolutament desvinculada d’ells.

El motiu que impulsà Vigoleis a viatjar a Mallorca va ser atendre una falsa alarma de la malaltia terminal del seu cunyat Zwingli, germà de la seva companya Beatrice. El cunyat havia enviat un telegrama com a argúcia de reclam d’auxili. En arribar a Mallorca, descobriren que l’única malaltia que patia era la mala relació de parella que Zwingli mantenia amb Pilar, la lasciva amant d’un general destinat a Menorca amb qui havia tingut una filla. Els nouvinguts es mudaren a la casa de la baralladissa parella, on Vigoleis va estar a punt de caure atrapat sota el llençol de Pilar i si, finalment, no va sucumbir va ser en atenció al pànic d’agafar la sífilis, atribuïda a totes les prostitutes espanyoles. Arran d’aquell incident, VigoleisBeatrice abandonaren la casa d’acollida i, per hostals i residències singulars, començaren un itinerari carregat de facècies i peripècies, còmiques i dramàtiques, derivades d’una situació econòmica precària a l’espera d’uns drets d’autor que no arribarien mai i que els va fer passa ganar fins al punt d’arribar a pensar en el suïcidi. (continuarà)

NOTA.- La il·lustració correspon a l’edició d’Anagrama d’abril de 2006, la qual incorpora, després d’un imprescindible epíleg, tres Rectificaciones publicades a les edicions posteriors (alemanyes, franceses i angleses). La darrera aportació prové de la seva segona i darrera visita a Mallorca l’any 1976, per recórrer els escenaris que havia vist 40 anys abans, en companyia del fill de Joan Sureda, el mecenes arruïnat, i de Pilar Montaner. Pere Sureda, el pintor amic i protector de Vigoleis, retrataria els mallorquins molt millor que l’escriptor, amb els acudits d’en Calafat, carregats d’ironia i sentit de l’humor. En parlarem un poc més en propers comentaris que el llibre reclama.

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 31 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

QUE MORI LA MONARQUIA! VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

Deixa un comentari

Dia 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, en el marc d’una finalment no reeixida Confederació Ibèrica. Aquella segona República espanyola només va durar cinc anys. La insurrecció armada feixista-militar de juliol de 1936 va instaurar una Dictadura i aquesta va restaurar la monarquia borbònica.

*     *     * 

Han passat els anys i, irònicament, mitjançant una nova restauració borbònica (dissimulada amb el nom pervers de “transició democràtica”), els revoltats ens han fet retornar al règim anterior al de la proclamació de la República, en la persona d’un nét del rei que va ser foragitat. Tot això, com una herència més del General Franco, cabdill per la gràcia de Déu, de l’església catòlica (que declarà “cruzada” un aixecament militar contra un règim democràtic) i, sobretot, de les armes de Hitler i de Mussolini finançades per Joan March Ordines, traficant de droga i assassí provat.

El panorama descrit és el desenllaç d’un enfilall de renúncies que, amb el pas del temps, podrem ordenar amb millor perspectiva i, així, desemmascarar els noms dels connivents d’aquesta “legitimació hipotèticament democràtica” del traspàs de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària. L’acceptació de Tarradelles de restaurar la Generalitat per, davant del món, allisar el camí de la credibilitat d’Espanya a Europa és, indubtablement, un fet històric que convida a pensar si l’aparent satisfacció col·lectiva no va ser fruit de caure en el parany del full de ruta d’Espanya. Les morts relativament recents de Carles Sentís, de Juan Antonio Samaranch o de Martí de Riquer, tractades amb veneració patriòtica des de les institucions catalanes, delaten la confusió i la manipulació que practica el discurs dominant.

Contra tanta de malifeta, que s’afegeix a les endemeses patides d’Almansa ençà, cal fer bandera de la memòria històrica. Fa uns anys, per iniciativa de l’inquiet Antoni Artigues, un grup de segadors tallats de bona lluna varen elaborar un muntatge per deixondir-nos el record, arran del 50è aniversari de la proclamació de la República Catalana. L’enregistrament de les Cançons Republicanes ens brinda un itinerari musical i poètic des de les paraules de Francesc Macià fins al poema Final de Joan Brossa que celebra la mort del dictador més vell d’Europa (una abraçada, amor, i alcem la copa!). El document és un crit contra l’ombra i la caverna, contra la mort i la guerra, contra els assassins i els repressors. És un manifest, d’essència republicana i catalana, que fa escampar la boira i ens frega, amb paper de vidre, els ulls tancats i la desmemòria amb una crònica de lleialtats i de traïcions.

Si escoltem les Cançons Republicanes, aprendrem a indignar-nos sense reprimir el seny amb prudència i mesura, perquè la processó fa veta i grata fondo. Sabrem de botxins, de delacions, de convidades a la capitulació, de fam, de por, de somnis trencats, de valors trepitjats… Amb les veus ja no estantisses, sinó esteranyinades dels poetes, coneixerem la tragèdia dels vençuts, el sadisme de la repressió, la difícil supervivència dels desheretats del món… Ens untarem d’història amb Macià, de dignitat amb Ferrà, de celebració eucarística amb Palau i Fabre, d’enyorança amb Pere Quart, de denúncia amb Blai Bonet, de vindicacions republicanes amb Pere Capellà i Roca… Caminarem des dels cims de la confiança en les llibertats fins al pou negre de la cruzada nacional contra el separatismo instada i instaurada per feixistes, militars i capellans (si és que són tres coses distintes). Arribarem just aquí on som ara, amb les mans buides, però netes! Conclourem que encara ara són temps de resistència!

Biel Majoral i tota la colla (Delfí Mulet, Antònia Font, Biel Torres, Joan Oliver, Nofre Riera, Jaume Obrador, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Jordi Majoral i Miquel Brunet) han posat música als versos i han fet feixina sobre els marges esberlats per bastir i mostrar la història furtada. Per tal d’aclarir la bassa bruta de la sabotejada memòria col·lectiva, el dibuix de la portada del CD és de Pere Capellà i Simó, nét d’aquell mestre d’Algaida, malabarista de la ironia, glosador ocurrent, que va llegar als vençuts el secret per a sobreviure mentre es camina pel desert: coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! 

Els qui han fet possible aquest CD, ens han remogut la freixura de la sensibilitat, per a evocar-nos que no hem de creure que tots els ideals són utòpics (i, si ho són, què?), per a recordar-nos que sempre hi ha hagut gent que no s’ha agenollat, per a emocionar-nos col·lectivament, per a abellir-nos el so de les paraules i salvar-nos els mots, per haver-nos repetit que els qui maten les persones no sobreviuen a les idees que volen exterminar, i per a defensar-nos la terra. 

Tanmateix, allò que fa bell el desert és l’esperança que, a part o a banda, hi trobarem un oasi per abeurar la set. I, de set, els catalans en tenim molta i ens ve d’enrere! Que mori la monarquia! Visca la República Catalana!

PER VEURE I ESCOLTAR:  

Cançons Republicaneshttp://www.youtube.com/watch?v=k8Xk1NwGXhc
Vg. el recital al Teatre Principal: 
  http://www.youtube.com/watch?v=K9r8Yy82E_0
http://www.youtube.com/watch?v=RZnNUU0IN20
i també:  
http://www.youtube.com/watch?v=1WpX4qUnoQo
http://www.youtube.com/watch?v=KmQSyznMPJ8

Final de Joan Brossa (canta Poveda):  
http://www.youtube.com/watch?v=dKe_vx1VWZs
  

EL GAUDI DE GAUDÍ

Deixa un comentari

EL GAUDI DE GAUDÍ

Encara avui s’amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà (“la Pedrera”), del Parc Güell, de la intervenció a la Seu de Mallorca i de tantes altres obres mestres: LA INDEPENDÈNCIA! L’explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d’arquitectura mallorquí, l’agost de 1917. L’entrevista s’havia d’incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l’autoritat militar i va publicar-se el desembre d’aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú). Un any després, la sucosa entrevista també va ser reproduïda íntegrament a La Veu de Mallorca, publicació que encara roman incomprensiblement sense digitalitzar, però que es troba a la Biblioteca Lluís Alemany de Palma.

040

***

Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família (vg. post scriptum).  Tanmateix les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls, l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: “¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries que arribaren al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D’una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món… excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D’altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola… excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els membres dels cossos de seguretat se senten superiors a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui els paga el sou som els catalanoparlants?

Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”

L’entrevista es va fer pocs dies després de la mort d’Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: “Vetaquí un català. El sacrifici d’en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l’Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l’esperit de tot un poble esmorteït.” El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l’universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.

NOTA FINAL.- L’any 2009 ja vaig publicar al Diari de Balears un apunt sobre el tema que podeu veure a continuació.

30(21-9-09)

POST SCRIPTUM. El Ministre espanyol García-Margallo, dia 10 de juliol del 2017, per tal d’atemorir la voluntat de realitzar un referèndum per aclarir si la majoria optava a favor d’una República Catalana independent, va fer unes declaracions tan significatives com enigmàtiques: “A partir de la segunda quincena de agosto empezarán a pasar cosas en Cataluña.” Dia 17 d’agost es varen produir els fets de Barcelona i de Cambrils, després d’una explosió a una casa d’Alcanar on s’estava elaborant un poderós artefacte. La vinculació del principal organitzador de l’atemptat, l’imam de Ripoll, amb el CNI va recordar el valor “profètic” de l’amenaça anunciada.

Dia 6 de setembre del 2018, es confirmava quin era l’objectiu: la Sagrada Família. El trasbals que hauria provocat als catalans hauria representat un impacte tan o més gegantí que el de les torres bessones als nord-americans. Els espanyols? Qui sap!

https://www.lavanguardia.com/politica/20180906/451676184245/terroristas-atentados-barcelona-sagrada-familia-audios-filtrados.html

 

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 23 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

LLIBRES QUE HAN CANVIAT EL MÓN… I LES VIDES

Deixa un comentari

 

És possible que un llibre pugui determinar la nostra vida?

És possible que un llibre pugui canviar el curs de la història?

*     *     *

Devia tenir 14 o 15 anys quan l’amic Josep Maria Cano Darder em lliurà el full que tinc a les mans: Libros que cambiaron el mundo. Des del primer dia, em vaig proposar que llegiria la cinquantena de títols que hi havia a la relació. Amb els anys ho he arribat a fer, amb alguna excepció a plena consciència. Ara per ara, llegir el pensament sobre la religió cristiana de Calví, els exercicis sobre el moviment de la sang de William Harvey, les revolucions celestes de Nicolau Copernic o la Teoria de la Relativitat d’Einstein sembla una inversió de temps poc atractiva i productiva, perquè el sentit comú, la ciència i la investigació ha fet recular el seu interès. I així i tot, en el seu temps i durant molts d’anys, varen tenir una incidència que desfà l’escepticisme dels nihilistes quant a la força transformadora del pensament i de la paraula.

Per molt de temps que hagi passat, són moltes les obres que perduren i, tot i haver perdut actualitat, són fites de referència i, en més d’un cas, de plena vigència. Alguns llibres mantenen la intemporalitat. La República de Plató, El Príncep de Maquiavel, Utopia de Thomas More, L’Emili de Rousseau, Sobre l’origen de les espècies de Darwin són llibres que determinaren el pensament i la dinàmica del devenir de la humanitat. També cal considerar la incidència, no sempre positiva, d’alguns llibres religiosos (la Bíblia, l’Alcorà, el Bhagavad Gita…), dels filosòfics (amb la gegantina aportació de Ramon Llull, El discurs del mètode de Descartes, Crítica de la raó pura de Kant, Així parlava Zaratrustra de Nietsche, tots els rius de llàgrimes cíniques de Cioran…) i dels polítics (el Manifest Comunista de Karl Marx, La meva lluita d’Adolf Hitler, els Pensaments de Mao Zedong, Els condemnats de la Terra de Frantz Fanon…). Tot aquests llibres varen ser referents de culte que crearen opinió i, en més d’un cas, subvertiren l’ordre establert, convulsionaren la pau social i alteraren el discurs dominant fins al punt de sacsejar i, fins i tot, canviar el curs de la història. També algunes obres de creació literària varen canviar la manera de veure les coses: La Divina comèdia de Dante, Robinson Crusoe de Daniel Defoe, La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stow, Guerra i Pau de Tostoi, El cor de les tenebres de Joseph Conrad

Els darrers anys les aportacions al pensament i a la literatura han estat d’un alt nivell qualitatiu, però hi ha pocs referents generals acceptats unànimement. La immediatesa i la manca de perspectiva són la principal raó de no poder establir, ara per ara, fins a quin punt alguns dels llibres més recents han tengut o tindran incidència en el devenir de la humanitat. Potser un exemple recent dels Indigneu-vos! i la continuació de Comprometeu-vos!, ambdós escrits per Stéphane Hessel amb més de 90 anys, han servit per remenar la consciència de la desmobilització ciutadana. En tot cas, els descobriments científics del darrer quart de segle s’imposen a les lletres. Els avenços en matèria de salut, la investigació de l’univers o la intensitat i magnitud de la comunicació ja no utilitzen el llibre com a primer canal de distribució i coneixement. Els llibres passen a ser una conseqüència més; un efecte i no ja la causa de la transformació.

Això no obstant, sempre hi ha hagut i encara hi ha uns altres llibres importants: els que ens toquen l’ànima, el cor o les idees. Cadascú té els seus i no sempre es pot compartir l’impacte que ens han produït. Són aquelles lectures que ens han colpit, emocionat, format… Un capítol personalíssim l’ocupa la Poesia. Tothom té els seus poetes preferits i, d’aquests, tothom sap quins són els poemes que més ens han enaltit com a persones. Tothom té, també, un conjunt de títols de novel·les que tornaria a llegir. De fet, no sap greu rellegir aquells llibres que més ens han agradat. Són llibres que, sovint per una frase o només per una idea, ens han obligat a practicar alguna de les tres coses més importants que podem fer en l’àmbit de la intimitat personal: pensar, somiar i estimar. Tres accions que m’abelleix de recomanar sempre i a tothom.

LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Una vacuna contra la ignorància. LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Una guia permanent per caminar per la ruta que ens mena cap a la llibertat. LLIBRES! LLIBRES! LLIBRES! Talment com regalar roses… sigui o no sigui el dia de Sant Jordi!

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 22 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

HOMENOTS FELANITXERS; FARS I MITES.

Deixa un comentari

Anit passada, amb la sala més plena que un ou, la Casa de Cultura de Felanitx va retre homenatge (pòstum, com ja és habitual) a Jaume “Randa”, el mestre que no es volia jubilar.

Bernat Jaume Rosselló Cándido (Felanitx, 16 d’abril de 1945-Manacor, 6 d’abril de 2010), felanitxer de soca-rel, en acabar Magisteri a Palma, partí cap a Barcelona a fer Belles Arts. Començà a fer feina a Santa Coloma de Gramanet (1968-1970) i, de retorn a l’illa, inicià un ric itinerari docent: Artà, La Porciúncula, l’Institut Ramon Lull, el de Felanitx, el Blanca Dona d’Eivissa, el de Sa Pobla… fins a acabar les dues vides, com a director del Mossèn Alcover de Manacor. La polissona mort l’aglapí amb un atac sobtat en el mateix centre quan, en temps de vacances de Pasqua, va anar a enllestir una feina endarrerida.
En Jaume era un creatiu amb una imaginació que contaminava tot l’entorn. Era un tresques permanent, però quan havia investigat allò que l’encuriosia passava a una altra cosa. Va fer pel·lícules de dibuixos animats i, sense saber que això s’imposaria en pocs anys, va ser un pioner en fer-ne amb figuretes de plastilina. Va decidir pintar i s’instal·là a tots els racons del port de Felanitx per copsar llums i ones. La seva pintura despertava admiració, però ell reculava contra el mercat de l’art. Anava a pintar amb alguns amics. Desplegaven els cavallets i així un dia i un altre… fins que, de cop en sec, s’aturà i exclamà: “ara ja en sé”. I era ver! Va recollir els atuells i partí de quatres cap als seus refugis intel·lectuals: la barca, l’ensenyament, l’amistat i la família.
La mostra dels seus olis i dibuixos, comissariada per Andreu Maimó, romandrà oberta a partir d’avui, Santa Margalida, madona de Felanitx. Els qui teniu opció de visitar-la heu de pensar que no és una mostra qualsevol i que, a més, és una oportunitat única i irrepetible. S’han arreplegat els quadres que penjaven a les cases dels amics com a testimoni col·lectiu de la forta xarxa que va entrunyellar.
A la inauguració, el seu amic matemàtic Pere Artigues, n’amollà de fresques. Amb la ironia del radiografiat, explicà anècdotes i peripècies compartides: “Anàvem al carrer dels Olms a robar llibres… però no robàvem per vendre. Les llegíem! Bé, i què? També, cada any, inventàvem panades: quadrades, romboïdals… moltes, massa, i l’any següent més! Bones! Com ell!”. 
Al catàleg que ha editat l’Ajuntament, hi un text del periodista Andreu Manresa (que el defineix com a “artista secret”) i un altre del seu amic Biel Bordoy, amb una pinzellada biogràfica i una relació dels irònics amonestaments que en Jaume feia als seus deixebles a l’Institut: “Xeres molt aviat i penses molt a poc a poc!”; “Has d’estudiar cinc minuts cada dia, però avisa a ca teva que no s’espantin!”; “No me faceu rectes peludes!”…
Joan Mir també parlà de l’amic, en un doble vessant. D’una banda, va establir la comparança amb els impressionistes francesos i catalans (Cases, Rossinyol, Mir…). D’altra banda, va engrandir la magnitud de la persona i s’endinsà en el seu poble. Felanitx ha donat una llarga llista d’homenots: Joanot Colom, Pere Oliver i Domenge, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Miquel Barceló i Jaume “Randa”. Va cloure la intervenció amb una reflexió: o recordam i honoram els nostres homenots o veurem com, des de la “meseta”, ens obliguen a honorar els dels altres.
Els mites són necessaris per a l’autoestima d’un poble. Són punts de referència imprescindible per a orientar-nos com a gent condreta i no topar per les bardisses ni estavellar-nos contra les roques. Són fars. Com aquest que il·lustra aquest comentari i que en Jaume va veure tots els dies d’estiu de la vida. És un dels seus autorretrats!

Aquesta entrada s'ha publicat en ART el 20 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

POBLE QUE CANTA NO MORIRÀ

Deixa un comentari

Des de dia 15 de juliol, Canal 33 i TV3.cat emeten cada cap de setmana la sèrie CANÇONS D’UNA ILLA.

La crítica adjunta aconsella veure el programa amb una mirada analítica i reflexiva per a no caure en el parany del discurs dominant i dels tòpics.

Tot i això, no cal parlar d’una oportunitat perduda, perquè l’aportació documental és rica i els errors d’enfocament poden esmenar-se en el futur.

Cançons d’una illa. Història de la música moderna en català a Mallorca, és una sèrie documental presentada per Tresques Comunicació, amb la col•laboració de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears i de l’Obra Cultural Balear. El programa consta de 12 capítols de mitja hora de durada i un 13è, el darrer, d’una hora. Es va emetre la primeria de 2010 a Televisió de Mallorca (*) i coincidí en el temps amb les activitats que, al llarg del 2009, se celebraren per commemorar uns hipotètics 50 anys de la Nova Cançó que es materialitzà en un homenatge a la Universitat Catalana d’Estiu i activitats arreu del territori.

D’entrada, posar la sèrie a l’abast dels espectadors de la Catalunya continental és una bona nova que cal saludar amb satisfacció, perquè bescanviar programes que afavoreixin una major relació i coneixement entre les diverses regions de parla catalana és motiu de benvinguda, especialment en temps de persecució contumaç a la llengua i a la cultura. Aviat farà 300 anys que ens esquarteren, ens volen fer emmirallar cap a ponent i ens esvaeixen els llaços culturals. Així, doncs, tot i les prevencions que faré, em permet de recomanar el programa i convidar els espectadors a gaudir-ne, perquè la sèrie aporta documents gairebé inèdits, a més d’intel•ligents reflexions.

Dit això, he d’avisar que una part significativa del fil conductor, així com les intervencions d’alguns convidats, ultrapassa el marc respectable de l’opinió i precipita l’espectador incaut dins de les aigües brutes del discurs dominant, carregat de falsedats. El problema no es pot atribuir a la mala fe ni a la ignorància, sinó que és la conseqüència lògica d’haver optat per prioritzar el relat periodístic i haver defugit l’anàlisi crítica. Així les coses, la narració s’ha bastit sobre la història oficial (en bona part extreta de la premsa espanyola), majoritàriament escrita en clau de colonització cultural. En comptes de posar messions a favor del rigor i dir les coses pel seu nom, es va preferir no espantar l’audiència. En el primer episodi vaig creure benèvolament que les deficiències derivaven de l’excés en l’èmfasi divulgatiu, les presses en la realització i la limitació de recursos, però a mesura que l’emissió avançava es destapava que el problema era d’enfocament i de guió. Es volia un programa blanc i pacífic que evités el conflicte i semblés genuïnament “mallorquí”.

S’esquivà, per exemple, tot i la narració detallada que vaig fer-ne, la compra del Festival d’Eurovisió de 1968 efectuada per l’exministre Rosón, quan Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya si no podia cantar en català, una fita cultural rellevant per sobre la qual es passa de puntetes. Un altre cas és el tractament incomprensible que pateix Biel Majoral. En contrast amb el temps dispensat a altres, el cantant algaidí només apareix per opinar sobre Antoni Parera Fons, Madò Buades, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet, Toni Morlà i Ossifar, però de la seva aportació a la cançó catalana no es diu pruna; res de res. Ni dels enregistraments, ni dels recitals de combat, ni del compromís social. Molestaven les “Cançons Republicanes” a terra d’acollida forçada de borbons? Feia nosa “Jo sóc català!”, tan popular i cantada arreu? Hi ha més absències notables com la impagable tasca de promoció i divulgació de la música catalana al llarg de 30 anys feta per la Federació de Corals de Mallorca. O l’oblit de no destacar com calia el magne recital de juny de 1994 d’homenatge a Guillem d’Efak on, per primera, única i irrepetible vegada a la història, varen compartir escenari Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Raimon i els més significats cantants (Bonet de Sant Pere, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Tomeu Penya, Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó, Marina Rossell, Josep Tero, UC, la Coral Universitària, Els Valldemossa…). Els exemples esmentats (i n’hi ha a rompre) contrasten amb referents magnificats. Tot plegat, delata subjectivisme ideològic i emblanquina el contingut.

El programa cau a plom en l’error a partir de l’àmbit cultural on s’insereix desarrelat. El fet que ho desencadena és la falsedat o, si més no, la inexactitud del sotstítol, perquè la sèrie no tracta “la història de la música moderna en català a Mallorca”, sinó en català i en castellà. No hi hauria res a dir, si no fos per la falsa publicitat i, sobretot, per l’àmbit en el qual se situa la cançó de Mallorca: Espanya. En tot moment, el marc geogràfic i polític del programa serà Espanya i no, com tocaria, els Països Catalans, ni que fos únicament per l’àmbit cultural al qual pertany la cançó. En el primer programa es presenta la cançó catalana com a filla de la música lleugera espanyola i s’oblida la nostra mil•lenària tradició trobadoresca, tan revifada a Mallorca durant el període republicà de 1931 a 1936, amb la cançó de combat dels glosadors, els cuplets, la cançó de picat, les codolades populars sobre fets socials, els romanços de denúncia i el teatre musical. Doncs… cap esment als autèntics precedents; ni paraula! Un inici tan equivocat provoca que apareguin referències que res tenen a veure amb les “Cançons d’una illa”. Desfilen cantants com Miquel Ríos i no apareixen l’alcoià Ovidi Montllor, el vigatà Rafel Subirachs, ni els menorquins Joan Pons i Lluís Sintes. S’escolten grups com el Duo Dinámico o Los Brincos i no Al Tall de València, Esquirols d’Osona, UC de les Pitiüses, Traginada de Menorca ni Coses de la Catalunya Nord. La llista d’absents mallorquins és molt llarga: Sa Rual Jazz Mort, Llunàtiques, Joan Martorell, Marta Elka, Germans Martorell… Amb aquesta concepció, no ha de sobtar que s’esmenti igual la “movida madrileña” que “Els setze jutges” i que les referències locals estiguin subordinades a l’àmbit espanyol i supeditades a l’òptica espanyola. Una prova escandalosa és que, a la sinopsi dels 13 capítols que apareix a les pàgines de TV3, no apareix ni una sola vegada l’expressió Catalunya ni Països Catalans; terres de llengua catalana, ni tan sols! En canvi apares sis vegades la paraula Espanya. Barcelona i València apaeixen una sola vegada… igual que Madird. En definitiva, el programa amaga l’àmbit català, esvaeix el lingüístic i brinda a la cançó “mallorquina” una entitat desarrelada del seu origen cultural; la fa vernacle, és a dir d’acord a la concepció romana: domèstica i esclava.

Els darrers episodis accentuen i validen el discurs abjecte i enfilen, amb l’ajut d’alguns entrevistats, l’allau d’atacs atiats des de l’espanyolisme. Talment com la darreria dels anys 60 s’intentà dividir la gent de la cançó catalana amb el debat de la professionalització i, després, el del bilingüisme (debat eixorc reobert fa dos anys arran de la Fira del Llibre de Frankfurt), la sèrie exhibeix, de manera gens innocent, la teranyina de tòpics amb els quals s’ha volgut menysprear la cançó catalana. Per fer-ne només un tast, vull assenyalar cinc de les afirmacions perverses que el programa presenta com a certes.

La primera sentència diu que cantar en català era “fer política”. La segona, que molta de gent cantava en català, perquè era més fàcil enregistrar un disc. La tercera, que de no haver estat per les subvencions, la cançó catalana no hauria reeixit. La quarta, que la cançó catalana era mediocre. La cinquena, que cantar en català va deixar d’estar de moda. És cert que aquestes consideracions, emeses per la premsa espanyola i els seus quintacolumnistes, fan part de les vicissituds i peripècies que ha patit la cançó catalana i, per tant, seria un error amagar-les. El problema és que les falsedats són expressades, amb iteració, des de la veu en off i sense brindar les rèpliques que reclama cada una:

1. Qualificar de politització un fet cultural bàsic, com l’ús normal i sense restriccions de l’idioma de qualsevol país, desqualifica els creadors d’opinió inventors de la insídia. Si cantar en català a terra catalana és fer política, presentar com a normal fer-ho en espanyol és tenir barra i mitja, perquè referma el discurs colonitzador!
2. Quant a la hipotètica facilitat brindada per enregistrar en català front a la dificultat dels qui ho volien fer en castellà, topa amb la contradicció dels mateixos que l’escampen, perquè també afirmen que només s’escoltava música en castellà i que per guanyar diners calia enregistrar en espanyol. Com quedem? O una cosa o l’altre! Si els empresaris només hi guanyaven en espanyol, algú creu que afavoririen la cançó catalana?
3. Quant a vincular la supervivència de la cançó al suport de les institucions és una manipulació cínica, perquè parlem d’un fet cultural que va nàixer, en plena dictadura, front a les institucions i a risc de patir persecució, multes, amenaces, prohibicions i, en més d’un cas, silenci i exili. És a dir, la cançó va nàixer en acte de rebel•lia. Pel que fa a l’aberrant afirmació que el rock en català va sobreviure gràcies a la Generalitat, el rebat el fet que, els anys 80 i 90, els únics que omplien camps de futbol eren els grups de rock en català. O és que els assistents hi anaven de franc? Això, mentre els gestors culturals s’afanyaven en contractar grups promoguts per les televisions públiques i privades per espanyolitzar les nostres fetes populars.
4. Quant a l’acusació de mediocritat de la cançó catalana és fer parts i quarts, perquè certament n’hi havia, de mediocre, però no més que la tirallonga d’enregistraments infectes que es promovien en espanyol.
5. Finalment, pel que fa a la “moda” (mil•lenària?), ja ho va dir Fraga Iribarne l’any 1969 referint-se a Lluís Llach: “cantar en catalán será moda pasajera” i va rebre la resposta justa de Joan Fuster: “Els Fragas passen; els llacs perduren!”.
Les cinc insídies replicades (n’hi ha més que localitzarà l’espectador atent) són exemples d’autoodi; és a dir, d’assumir com a bo el discurs de l’enemic. Com així el divulguen des d’un programa que hauria de fomentar l’autoestima?

Vaig accedir a ser entrevistat i a facilitar documents per il•lustrar el programa. Sense avís previ, a partir del segon episodi vaig veure que l’entrevista s’emetria esmicolada. Els fragments retallats perdien el context just i, sovint, eren presentats amb opinions antagòniques que, en no poder-les rebatre, em feien romandre en la indefensió. Malgrat tot, les aportacions degueren ser valorades atès el protagonisme que em conferiren: vaig aparèixer a 10 dels 13 episodis, en vaig tancar 2 i, fins i tot, la sèrie finalitza amb una intervenció meva amb un cant d’optimisme que contrasta amb el to fatalista dels darrers capítols. Una raó més, aquesta alta participació, per deixar clar que la meva presència no implica avalar el discurs del programa. He d’admetre que, mentre s’emetien els primers capítols, rebia felicitacions de persones que el valoraven i, com a primera reacció, se sorprenien en escoltar la meva crítica a l’enfocament global. A mesura que el programa avançava, les mateixes persones reculaven el seu entusiasme inicial. Un dels mals pitjors del discurs dominant és que entra, com el vi dolç, sense soroll ni amargor. L’agrura ve després! Per això ens hem de guardar de subtileses i desemmascarar les mentides! La crítica no és severa quan analitza fets concrets, sobretot si aporta proves evidents.

Arribats a aquest punt, després de denunciar l’eix provincià supeditat a Espanya, sobre el qual s’ha bastit el programa, algú pot demanar-me com així l’he recomanat tan vivament? Doncs, per tres raons bàsiques. La primera és que l’emissió de la sèrie pel Canal 33 i TV3.cat difondrà el coneixement de la música escoltada a Mallorca els darrers 50 anys. La segona, és que la productora ha fet una bona recollida d’imatges i de músiques, amb molts de documents inèdits o desconeguts. La tercera raó és que, tot i l’enfocament fonamentat en la narració periodística acrítica i oficial, hi ha intervencions que aporten intel•ligents i agudes reflexions. Algunes, fins i tot, brinden un excel•lent contrast i contrapunt. Bàsicament, apareixen entrevistats representants de tres col•lectius: músics, promotors culturals i periodistes. A risc de més d’un oblit, al meu entendre, moltes de les persones entrevistades informen o opinen amb encert: Francesc Aguiló, Pep Alba, Joan Bibiloni, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Pere Bonet, Miquel Brunet, Miquel Cardell, Lluís Gavaldà, Miquela Lladó, Biel Majoral, Andreu Manresa, Joan Manresa, Tomeu Matamales, Biel Mesquida, Antoni Nicolau, Antoni Parera Fons, Mònica Pastor, Ferran Pereyra, Raphel Pherrer, Miquel Àngel Sancho, Llorenç Santamaria, Matías Vallés

Que vagi de gust aquesta passejada per la música de Mallorca i els records que ens evoca. Els espectadors que no abaixin la guàrdia sabran discernir entre la rica aportació documental i el discurs submís. Així podran treure profit d’un bon projecte que milloraria molt amb quatre retocs i que, amb quatre afegits més, l’hauria transportat fins a l’excel•lència.

 

(*) Vull manifestar el meu suport i solidaritat a la plantilla de Televisió de Mallorca [M] que aquests dies ha vist com s’efectuava l’extinció de la cadena per part de les noves autoritats autonòmiques del Partit Popular. Una mesura que afectarà negativament el creixent i creatiu sector audiovisual i, sobretot, la televisió en català d’un mitjà molt proper a la ciutadania i ben gestionat i dirigit, gràcies a l’eficàcia de Marisa Goñi.

BON DIA I BON ANY

Deixa un comentari

Salutació i endreça.
Convidat per l’amic Pere Cardús, he volgut incorporar-me a aquesta comunitat de +VilaWeb. Feia temps que rebia suggeriments a favor d’elaborar un bloc de notes personal; un espai on recollir els articles publicats arreu. A partir d’ara enllestiré aquest punt d’encontre obert a tothom.
Avui només pertoca dir bon dia i bon any.
Salut, coratge i resistència!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de juliol de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda