Raül Romeva i Rueda

A les 6.45 em telefonen de Radio Nacional de España. Sóc a l’aeroport d’el Prat, a la sala d’espera, fent temps abans d’embarcar novament cap a Brussel.les. Volen que comenti la decisió dels governs de la UE de no secundar la petició del Parlament Europeu d’ampliar el permís de maternitat a 20 setmanes i deixar-lo a 18, tal i com proposava la Comissió. 

Argumento que la crisi no pot ser excusa per adoptar una mesura que té a veure amb els nous temps que estem vivint. Si volem que les dones s’incorporin en igualtat de condicions al mercat laboral hem de normalitzar que els pares/homes assumeixin també les seves responsabilitats en l’àmbit privat, i una d’aquestes responsabilitats és la cura dels fills/es.

A més a més, cal que la societat assumeixi que la ‘tasca’ de tenir fills no pot recaure exclusivament sobre les espatlles de les mares, sinó que ho hem d’assumir col.lectivament, cosa que implica canvis de rols, polítiques públiques actives en favor de la maternitat, polítiques empresarials no discriminatòries, etc…

Tot això és el que, després de molts debats, alguns intents frustrats, i algunes petites victòries inesperades vàrem aconseguir adoptar fa une setmanes al Parlament Europeu (Votació permís maternitat/paternitat).

Ara, els governs, liderats per Alemanya i Regne Unit però amb la connivència dels altres (espanyol inclòs), es fan enrera i rebaixen les ambicions que havíem aconseguit plasmar amb no pocs esforços a Estrasburg.

Recordo que durant la campanya electoral molta gent deia que no aniria a votar (al Parlament Europeu) per què estava molt enfadada amb les coses que decidia ‘Brussel.les’.

Aquest és un dels casos en què convé recordar qui és qui, i qui fa què, a Brussel.les. 

Un altre d’aquests casos va ser el malaurat debat sobre els correfocs, la patum i la pirotècnia, en el qual, un cop més, he de recordar que vàrem ser el Parlament Europeu els qui vàrem incorporar l’esmena que permetia als governs dels Estats fer la llista d’aquelles festivitats o activitats que haurien de quedar excloses del marc de la Directiva. Per cert, que encara espero que molts dels opinadors i articulistes que ens van posar de volta i mitja als eurodiputats catalans escrivint o parlant sense coneixement, facin encara una fe d’errates i, almenys, reconeguin que vàrem ser nosaltres els qui vàrem salvar els mobles davant d’una Directiva que ens va arribar al Parlament amb un redactat que certament era perillós per a activitats com la Patum o els correfocs.

Aquests dos casos, entre d’altres, haurien de servir per tal que la gent prengués consciència que quan parlem de ‘Brussel.les’ matisem una mica més i ens preguntem ‘qui’ de Brussel.les ha decidit què, i per què.

Encara queden uns anys per a les properes eleccions al Parlament Europeu, però això són coses sobre les quals convé pensar-hi amb temps, i sobretot amb tots els arguments sobre la taula.

 
Font foto: Reuters / Vincent Kessler

Darrerament, per motius que ja explicaré un altre dia, m’he tornat a enganxar a la lectura de novel.les. M’encanta la ficció, però malauradament la realitat m’ha tingut darrerament massa absorbit i m’ha impedit gaudir-ne tant com hauria volgut. M’agrada la ciència ficció, però també la ficció versemblant, és a dir, aquella que s’inspira en fets reals o que si més no podrien ser-ho. Vaja, la saga Millenium, per exemple, de la qual em confesso haver-ne estat addicte. 

Per uns dies, però, he aparcat temporalment la lectura de novel.les per centrar-me en una altra mena de trama, la dels anomenats ‘Papers del Departament d’Estat’ (Filtracions WikiLeaks). En aquest cas es tractaria del cas contrari, és a dir, d’una realitat que podria ser ficció, i que, de fet, alguns s’han obstinat en fer-nos passar per ficció. Però no, és real, ben real, tristament real.

Avui ha rebut, de nou, l’Estat espanyol. L’any 2006 i 2007 vaig formar part de la Comissió Temporal del Parlament Europeu que investigava les activitats de la CIA a la UE (veure els apunts que he anat publicant a la categoria DDHH: Guantanamo/vols de la CIA/EUA). El 14 de desembre de 2006, el llavors Ministre d’Afers Exteriors Miguel Àngel Moratinosva comparèixer davant nostre a Brussel.les i va repetir fins a la sacietat que ells no tenien cap constància que s’estiguessin fent les coses malament, i que tenien tota la confiança en els aliats nordamericans.

L’Estat espanyol formava part de la llista de països europeus directament esmentats tan a l’informe del Consell d’Europa (Dick Marty) com al del Parlament Europeu (Claudio Fava). A mi em va tocar ser el ponent a l’ombra per part del meu grup (Verds/ALE) i vaig tenir  nombroses trobades amb diversos col.legues socialistes espanyols que insistien una i altra vegada en el mantra: ‘no hem fet res, no hem vist res, no sabem res’.

Tot plegat va començar durant la gloriosa etapa  Aznar-Bush, però lluny d’acabar-se amb l’arribada de Zapatero, les complicitats, els silencis i les mirades cap a un altre costat varen continuar.

La llavors Vicepresidenta de la Vegahauria fet saber a l’ambaixador Aguirre que per a ella (i per extensió per a l’executiu espanyol) no hi havia cap problema a que els vols de la CIA passessin i aterressin en territori espanyol (i per tant europeu), i que en tenia prou amb ser-ne informada.

El problema és que aquests vols no es limitaven a passejar, sinó que servien per transportar persones detingudes de manera il.legal, retingudes de manera il.legal, empresonades en presons il.legals (quan no secretes) i transportades a la pitjor xacra de la democràcia occidental  que significava Guantanamo.

Ja llavors servidor insistia cada cop que en tenia ocasió (en Comissió al PE o davant premsa), que el govern espanyol era responsable per activa o per passiva, perque sabia o perque hauria hagut de saber, perque ajudava o perque ocultava.

Els documents de WikiLeaks no ens donen massa dades noves sinó que més aviat ratifica coses que ja sabíem. Tot això (la implicació dels diferents governs espanyols) ja ho havia reconegut fins i tot la Secretaria d’Estat dels Estats Units, i malgrat tot des de Moncloa seguien negant la major.

Els documents de WikiLeaks són, només, una mostra més de com han de canviar radicalment algunes maneres de funcionar.

Aquest increment de transparència hauria de ser percebut com una oportunitat per tal de no fer certes coses. Ara, tot, tothom, està, estem, molt més exposats. Continuar negant evidències, com ha fet el PSOE (i abans el PP) tot aquest temps només contribueix a que totes i tots plegats perdem credibilitat.

Els documents filtrats per WikiLeaks són importants perquè posen de manifest que avui, mentir, enganyar, manipular la informació, si més no, ja no está sotmès a la impunitat del secretisme.

Benvingudes siguin, per tant, aquestes filtracions, si fan pujar els colors a alguns aprenents de bruixot sense escrúpols, i sobretot si serveixen per evitar que seguim confonent realitat i ficció.

I ara, si m’ho permeten, continuaré llegint la meva novel.la. I és que no hi ha res més seriós que la ficció.
Foto: Moratinos durant la seva compareixença al PE, el 14.09.2006. Font: el País.

Un any més, no oblidem, no defallim, PREVENIM.

Comunicat conjunt – Dia Mundial de la Sida 2010

Per vint-i-tresè any consecutiu l’1 de desembre de 2010 és un dia d’acció comunitària per fomentar la conscienciació pública i la implicació de la societat en la lluita contra el VIH. Aquest any, amb el lema ‘Estima’t. Fes-te la prova. Fes servir el preservatiu’, la campanya s’adreça a promoure el diagnòstic precoç del VIH i a prevenir-ne la infecció.

A Catalunya, com arreu del món, encara hi ha un elevat nombre de persones que desconeixen que estan infectades pel VIH i que, per tant, el poden transmetre sense saber-ho i no accedir a temps al tractament, l’atenció i el suport. Per això és important que continuem treballant per afavorir i promoure l’accés a les proves de detecció del VIH.

Pel que fa a la detecció de la infecció, cal recordar que tothom pot sol·licitar la prova confidencialment i gratuïtament al metge o metgessa de capçalera, als programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva, a les consultes d’infeccions de transmissió sexual, als centres regentats per ONG i a les oficines de farmàcia acreditades.

A falta d’un tractament curatiu o d’una vacuna i altres noves eines com ara els microbicides, la prevenció continua sent l’element més important i eficaç contra el VIH. Per evitar-ne la transmissió sexual -actualment la majoritària en el nostre entorn- l’ús sistemàtica i correcte del preservatiu, tant masculí com femení, és el mètode més eficaç i, alhora, també protegeix contra altres infeccions de transmissió sexual i evita embarassos no planificats.

Per això, és clau l’abordatge de l’educació afectivo-sexual per facilitar informació adequada i correcta, així com promoure comportaments saludables i per adquirir o millorar les habilitats personals necessàries per gestionar la pròpia salut sexual i reproductiva.

El VIH continua suposant un repte social i de salut pública important que requereix la implicació de tots i totes. Només així aconseguirem invertir el curs de l’epidèmica al més aviat possible.

Manifest conjunt difós per la Generalitat de Catalunya