Acabe un petit assaig sobre Gilles Lipovetsky i el seu llibre L’era del buit (pose el títol en català però no està traduït). És esgotador parlar d’alguna cosa que forma part del present i se’ns embolica de forma indestriable amb allò que fem, sentim, percebem, en nosaltres i en la gent que ens envolta. Què és transitori i
Un dia i un altre Un dia i un altre, un tempsi un altre temps:els mots, perduts, com petites engrunes,pel desguàs:tot l’oblit: instants,que ni el vell ofici del llanternerpodria retornar-nos.Es pot pescaren l’estany eixut del passat?Em dol creureque sóc com aquell pobre homeque, pels deutes de joc,algú llançà,amb ciment als peus,al fons de la mar.
La platja comença a ser agradable. Per a mi és el període de l’any més complaent: ja no fa fred, encara no fa calor i passejar –fins i tot banyar-se– a la platja és ben agradable. Ja després vénen temperatures sufocants, platges massificades, embossos de trànsit… Però hui, la platja de Sant Joan era una delícia.
Redundància, paral·lelisme, paradoxa, mise en abîme tot serviria per a recordar que fa 30 anys de la mort de l’autor de “La mort de l’autor”. Ço és de Roland Barthes, nascut a Cherburgo el 1915 i mort a París el 1980. Al febrer, a l’eixida d’una reunió amb el president Mitterrand, el va atropellar la furgoneta d’una
El més de maig és molt especial. Són dies amb una calor suau, com hui, i amb una florida espectacular. Flors de tota mena, com aquestes roselles que semblen sembrades en el bancal. La carretera, a banda i banda, té un cavalló de flors amoratades. Fa goig passar-hi! Pel demés, les flors de tarongers escampen una aroma tènue i dolça, encara que a
Despús ahir em donaven la notícia. I, per descomptat, em vaig alegrar molt. Un premi sempre és un motiu de satisfacció. Però, a més d’això, La casa que vull és l’obra que més m’ha incentivat –perdoneu la torpor espressiva– la felicitat i els neguits de les paraules. Moltes gràcies als membres del jurat!
Fa dies que no escric al bloc i no és per falta de temes per fer-ho, sinó tot el contrari. El dimecres passat vaig anar a veure, al Paranif de la Universitat, l’obra de teatre Morir o no de Sergi Belbel que varen muntar el grup de teatre dirigit per Tomàs Mestre (i que va estar molt bé!).
Llig la notícia que dues novel·les de Maria Àngels Anglada es tradueixen al francés en la col·lecció “Le Livre de Poche” –la més popular de la literatura francesa. Es tracta d’El violí d’Auschwitz i Quadern d’Aram. La primera sobre l’holocaust –la shoá– i la segona sobre el genocidi armeni. Coincideix amb la relectura que he fet fa molt poc de