A tall d'invocació

Redundància, paral·lelisme, paradoxa, mise en abîme tot serviria per a recordar que fa 30 anys de la mort de l’autor de “La mort de l’autor”. Ço és de Roland Barthes, nascut a Cherburgo el 1915 i mort a París el 1980. Al febrer, a l’eixida d’una reunió amb el president Mitterrand, el va atropellar la furgoneta d’una bugaderia. Un fet banal, que segurament l’escriptor —cas d’haver-li passat a algú altre— hauria glossat de manera lúcida, sorprenent, fent servir plantejaments impensats, talment era la seua escriptura i la seua mirada. O la seua mirada i la seua escriptura. A Barthes se’l va classificar com un pensador estructuralista i després com un postestructuralista; és a dir va passar la frontera de l’enemic. Certament, com va defensar J. Culler, un dels seus estudiosos més audaç, és un pensador inclassificable. El millor Barthes és el que trenca esquemes en qualsevol dels costats on se situa. I ens classifica allò que és inclassificable, comenta allò que alguns col·legues titllarien de confús i de subjectiu i en fa una excursió plena de saviesa. “La literatura -va assenyalar amb la seva proverbial ploma seductora- és el kamasutra del llenguatge”.

     En l’autobiografia més original que s’ha escrit mai, Roland Barthes par Roland Barthes, l’autor parla de “La deessa H” ,“el poder del goig d’una perversió, és sempre subestimat”. (S’hi referia a H: homosexualitat i a hatxís). El coneixement, per a l’escriptor francés, no tenia fronteres i tractava de moure’s entre les emocions i les idees, els conceptes i l’experiència concreta, l’esfera pública i la privada, la imatge i la paraula…    (n’hi ha més)

 Ens va llegar que no hi ha res més subversiu que escriure un llibre trencador que desgavelle l’ordre previsible. De vegades, s’investia de sacerdot i començava a llençar un pensament a base de dualitats, com quan parla d’”escriptors” i d’”escrivans”, mentre alertava sobre la plaga d’aquesta última espècie que ens vindria a sobre, en detriment d’aquells. Per als escrivans, deia Barthes, la paraula només té un valor instrumental i contingent, enfront dels escriptors per a qui escriure és “un verb intransitiu” i una experiència fundacional de revelació a través del llenguatge. Susan Sontang va descriure algunes de les estratègies discursives de l’autor que fan un efecte seductor i de novetat. L’escomesa de l’escriptura literària és, segons explicava Barthes, “expressar l’inexpressable”, i va llançar, com un meteorit, aquesta concloent prova de foc: “l’escriptura es troba a tot arreu on les paraules tenen sabor (saber i sabor en llatí tenen la mateixa etimologia)”.  Aquesta idea la va exposar en la seua cèlebre Lliçó (traduïda a Els Marges) que acaba expressant el desig de desaprendre. Desaprendre —deia Barthes— és una manera de d’assolir “Sapientia: gens de poder, una mica de saber, una mica de saviesa, i el màxim de sabor possible”    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!