A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“El crit” de Munch, la imatge de Wilber
Acabe un petit assaig sobre Gilles Lipovetsky i el seu llibre L’era del buit (pose el títol en català però no està traduït). És esgotador parlar d’alguna cosa que forma part del present i se’ns embolica de forma indestriable amb allò que fem, sentim, percebem, en nosaltres i en la gent que ens envolta. Què és transitori i què és més estructural? Què és individual i què assoleix les característiques de grup? La idea és clara. Hi manca perspectiva, consciència profunda de la realitat.
Per a mi, els llibres del pensador francés i en concret, L’era del buit, exploren encertadament la vida del nostre temps. A més a més, Lipovetsky ha anat revisant les premisses de les seues anàlisis. Però però no volia comentar tot açò que potser ens duria a teoritzacions massa exacerbades… (n’hi ha més)
El que faig, com a colofó del tema, es visitar els llibres de Ken Wilber que parlen del subjecte narcisista tot situant-lo en el context de relativisme, de constructivisme i de contextualisme… Uf! quins pilots de ciment!
Una interpretació que trobe encertada és la lectura que fa Wilber del famós quadre El crit de Munch. Per a Wilber, El crit exposa la visió sense perspectiva i narcisista:”d’un subjecte mirant-se a si mateix mentre tracta de mirar el món” (faig una traducció del castellà). Es tracta de l’expressió de por del subjecte que es veu desterrat a un món essencialment alié, desproveït de “consols místics” i de “pretensions racionals”.
És un home horroritzat no sé sap ben bé per què. Com que el personatge de Munch es tapa les orelles sembla afegir algun element sonor a l’escena. Sempre he vist el quadre del noruec com una metàfora (del subjecte abatut) –una metàfora amb música sorda.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre m’ha impactat aquest quadre. Jo no havia pensat mai que el personatge es tapava les oïdes sinó que es portava les mans al cap com un gest que acompanyava la seua expressió d’angúnia.