A tall d'invocació

Fa dies que no escric al bloc i no és per falta de temes per fer-ho, sinó tot el contrari. El dimecres passat vaig anar a veure, al Paranif de la Universitat, l’obra de teatre Morir o no de Sergi Belbel que varen muntar el grup de teatre dirigit per Tomàs Mestre (i que va estar molt bé!). Em vaig quedar amb les ganes d’escriure alguna cosa. El dijous varen fer en el cinema ABC, Mapa dels sons de Tòquio de la Coixet, en català, sobre la que ja he escrit en aquest bloc, però em varen tornar a vindre ganes… (em va agradar més que la primera vegada que la vaig veure). El divendres vaig participar en una jornada sobre Ferran Torrent a l’Acadèmia Valenciana, parlant sobre la narrativa de l’autor: també volia escriure alguna cosa sobre la jornada i sobre l’autor. El dissabte vaig recórrer tossals i foies per Gines i l’aroma de la flor de taronger em va acaronar durant tota l’estona. El camp estava suau i posseït d’una música seductora. Ah!, el diumenge tot el sant dia dedicat a muntar un moble d’Ikea (amb resultats desastrosos) i també vaig pensar: en acabant escriuré sobre açò. (n’hi ha més) 
    

Però ca!, el dia no dóna per a tant. Açò d’escriure necessita un poc de calma i de temps. M’haguera agradat atrapar al vol aquest present tan carregat de coses, d’activitat, d’encontres… Però sóc incapaç d’escriure al dictat de l’instat. Alguna cosa es resisteix… Em cal prendre perspectiva, ço és distància. Amb l’escriptura no arribe a captar les sensacions en directe: no puc ser mai sincrònic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!