A tall d'invocació

El més de maig és molt especial. Són dies amb una calor suau, com hui, i amb una florida espectacular. Flors de tota mena, com aquestes roselles que semblen sembrades en el bancal. La carretera, a banda i banda, té un cavalló de flors amoratades. Fa goig passar-hi!
    Pel demés, les flors de tarongers escampen una aroma tènue i dolça, encara que a males penes s’hi pot inhalar. Sembla fugir-se’n corrent. He recorregut els camins de Ferratget, amb una desfilada continua de verds: esmaltats, tènues, foscos… amb la badia d’Altea al fons. Hui amb una nitidesa absoluta. L’onatge dels pins, amb un aire de vegades fort, ha fet ben agradable el dia. Altrament haguera fet massa calor, perquè el sol era fort. (n’hi ha més)    

He caminat en silenci i he pensat que l’energia dels meus passos és la mateixa de tants avantpassats nostres que, un matí de diumenge com el de hui, farien també caminades com aquesta, amunt i avall per foies i tossals. I m’he assegut sota els pins mentre contemplava, captivat, tan de verd a l’entorn d’aquests ermots. De moment sense cap risc d’urbanització (de moment!). I no està tan lluny del litoral, però costa una mica arribar-hi. Sembla com si per viure en pau no hi haguera altre remei que anar-se’n a la fi del món. Fugir…   

Segur que els meus posts tenen alguna cosa de bucolisme passat de moda, però jo sóc de la generació que vàrem rebre allò que va dir el poeta, aquest és un temps en el qual ja no es pot parlar dels arbres…, se’n recordeu? Era un imperatiu. Llavors, parlar de la natura era una cosa reaccionària i de reaccionaris –un altra paraula d’època. Déu meu quins records!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!