miozz mirades

L’any 1985 l’Associació de Veïns del Centre de Badalona va encarregar a la Maria TeresaCapeta la realització d’una placa de ceràmica dedicada al Xesco Boix amb una al·legoria  del conte que explicava sovint:la flor romanial, encapçalat per un fragment del del poema   de la Montserrat Costa, que llavors era una nena. Aquesta placa es va col·locar a l’era del Parc de Can Solei com a dedicatòria, ja que en aquell espai l’animador hi havia fet diverses actuacions, en el marc de la Festa del Badiu. Tot fa pensar que en fer-se les obres de remodelació del parc, la placa va desaparèixer i no se’n va saber res mai més. Ningú es va preocupar de reclamar la seva recuperació i el fet gairebé no es recorda. Però la seva autora en conserva fotografies… . (segueix)

Vist amb ulls d’ara, es fa estranya la deixadesa de tots aquests anys, si bé va en consonància amb el poc reconeixement que s’ha donat a aquesta figura en el marc cultural oficial. Vam poder escoltar aquesta queixa durant la taula rodona en què vam parlar d’ell.

Ara, les entitats que han impulsat el memorial Xesco Boix a Badalona, volen reproduir i restituir la placa. I demanen també que es posi el nom de l’artita a un espai o equipament de la ciutat. Per recuperar memòria cultural de la ciutat, on Xesco Boix hi va desenvolupat força activitats i on va deixar molta petja

Començar  a fer les coses d’una altra manera per no repetir cercles tancats: xarxa de ciutat, transversal. Amb una mirada global, no segmentada, i una visió participativa i participada: la participació com a objectiu i com a procediment.
La Taula de Cultura de Badalona, que justament ara fa un any que va començar a caminar, avança prou a poc a poc perquè s’hi pugui anar afegint tothom i perquè els passos siguin ferms, i prou ràpid perquè es comencin a moure coses i es retroalimenti la vitalitat inicial. Com en la trobada d’avui, al Casal de Joves de La Salut. Una trobada de treball que mira enfora per reinventar el dins: conèixer processos participatius d’altres ciutats – com és el cas de Granollers, amb completa complicitat entre participació ciutadana i administració – o els arguments dels experts – com és el cas de  Fernando Pindado –; Tot plegat permet discutir i compartir significats, aprendre i desaprendre.
Superant el discurs victimista que adjudica a l’administració totes les pífies, i reforçant la confiança en el moviment ciutadà, en la força del poble. En la capacitat de la societat civil organitzada per portar la iniciativa i el lideratge cultural a la ciutat. Queda molta feina; enpoderar la societat civil organitzada n’és una. Obrir la mentalitat de la política municipal n’és una altra.
Bona feina i endavant!

La imatge és del vídeo de l’Oriol Lladó

Al voltant d’un quart de set, aquest dimecres, fent camí cap a Can Ruti amb en Frederic, una immensa aqüarel·la m’ha pintat la tarda. (continua)

Talment com si uns pinzells gruixuts i entremaliats haguéssin fet corredisses deixant el seu rastre difós, ponent era una festa de traços de colors d’on ressaltaven, modestos, els  emblemàtics retalls de Barcelona.  (el moment ha estat prou efímer com per no ser a temps de fotografiar-lo – no anava preparada! – aquesta imatge de fet no s’hi assembla, però té pinzellades…)
La paraula s’ha fet lloc en el meu món per segon cop aquesta setmana. Aqüarel·la.
Tot just abans d’ahir, parlant del bloc i del gust que proporciona escriure, algú de conversa grata em comentava la seva preferència pel diari escrit a mà, que fins i tot decora, sovint, amb aqüarel·la. I em vaig adonar del temps que feia que no tenia a prop aquesta paraula, i de com em quedaven de lluny aquells típics estoigs de pastilles de colors que escombràvem amb un pinzell mullat, per tenyir el paper amb tons suaus i línies desdibuixades.

Aquesta tarda, quan la paraula se m’ha fet tan evident, tan magnificada, m’he sentit sorpresa, com quan després de molts anys un dia penses en una persona i just l’endemà te la trobes de cara…

I com si estés obligada a fer-ne metàfora, he pensat en la força del gest transparent que no eclipsa el fons sinó que el ressalta. I en la definició assolida a còpia de capes superposades donant-se llum i color les unes a les altres.
També he pensat en els límits difosos, en la versatilitat de l’eina, i la seva accessibilitat que la fa apta i òptima, en el seu ús domèstic, per a tots els públics. (No parlo pas de l’ús com a tècnica artística, menys accessible;  hi ha creacions inpensables que mostren la seva alta gamma de potencialitats).

Però la primera pensada, la de trasnparències i la forma assolida a còpia de capes, l’he trobat suggerent. I he pensat que la pràctica d’aquesta tècnica seria adequada – fins i tot obligada – per a aprenents de polítics de traç matusser i opac que només pensen en com tenyir-ho tot esborrant qualsevol  rastre del fons i d’altres pinzellades.

De tots els Drets Humans, el dret a l’educació és un dels que té més incidència en la construcció del futur, és a dir, és un dret el cumpliment del qual té conseqüències immediates i conseqüències a llarg termini, molt notables i massives. És una de les principals preocupacions de les famílies amb fills en edat escolar i una de les necessitats bàsiques que les administracions no poden passar per alt. (continua)

Una de les eines més potents de què disposa el nostre Sistema Educatiu per garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social és l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys: només garantint que la totalitat dels infants i joves, sense cap exclusió, assisteixin als centres educatius, i procurant una escolarització òptima en què no es reprodueixin mecànicament les desigualtats i les mancances que comporta l’actual estructura econòmica i social, podrem aconseguir que l’escolarització sigui una eina bàsica per a un futur més exitós,més igualitari i amb millor convivència social. En aquest sentit, és clau buscar l’èxit educatiu per a tothom, i és clau oferir contextos plurals, de barreja, evitant escolaritzacions segregades o guetitzades. La barreja és bona perquè ensenya a conviure i a desfer prejudicis entre persones de diferent sexe, procedència, situació socioeconòmica, creença religiosa, ideologia, caràcter, condició de diversitat funcional (física, sensorial, cognitiva, mental, d’atenció…), i amb diferents habilitats, expectatives, interessos…

Relacionem el dret a l’educació amb el dret a l’escolarització, perquè l’escolaritat és un puntal en aquest procés, però la màxima del “tot educa” és cada vegada més evident en la societat actual, i el pes de l’educació no formal i la informal en l’èxit final és una evidència. Cal celebrar, en aquest sentit, que Badalona desenvolupi Plans educatius d’entorn, una proposta innovadora impulsada pel Departament d’Educació en col·laboració amb l’Ajuntament, i que es basa en el treball i l’aprenentatge en xarxa de tots els agents educatius d’una zona per garantir continuïtat i coherència educativa i reduir desigualtats.

Ara que estem en ple periode de preinscripció, voldria remarcar com a tema clau això de la la pluralitat i la inclusivitat dels centres educatius i de les entitats que ofereixen educació no formal: l’oportunitat d’aprendre a conviure i de desfer prejudicis que aporten els espais educatius plurals és una inversió de present i de futur que marca i marcarà la cohesió social i el sentit de pertinença a la nostra ciutat. I al país.