Temps era temps això era a l’Índia. Tot i que podria ser qualsevol altre lloc del món. Era un home que estava de pas i descansava a la fresca d’un arbre. Hi estava deixant vagar el seu pensament quan veié acostar-se una joveneta amb el càntir d’aigua al cap. Es van veure, es van mirar
Ho he sentit dir. Diuen que la setmana que ve anirem gratis al cine. Diuen que la gent hi entrarà sense pagar. Diuen que millor en grups de més de set persones. Diuen que no passaran per taquilla: tots a dintre i com si res. Mira, ho he sentit dir. Els encarregats no podran pas
Les persones també estem en crisi. Més que no pas la societat. Des de les petites decisions quotidianes a les grans resolucions que creiem que poden capgirar-ho tot, la nostra vida és una successió d’eleccions. Fins al punt que a vegades, negats pel cúmul de possibilitats, no acabem de veure què és bo o dolent
Avui us explicaré un conte. Un conte per a grans. Els contes ens ajuden a ser nosaltres mateixos, són biosòfics. A Occident hem considerat que els contes pertanyien a la literatura infantil. Malgrat que a casa nostra Rodoreda,Pere Calders i altres ens han ensenyat que el gènere té també destinataris adults. (Altres autors han trobat més adient
Els maltractaments de la germana de la Berta van acabar. En part per la intervenció dels interessats i en part per unes circumstàncies que hi van ajudar. Aquest va ser el desenllaç de la història. Potser que diguem el nom de la petita. La germana de la Berta es deia Natàlia i tres anys més tard
Ha saltat a la conversa. No val la pena enviar ajuda a Haití i a altres països semblants perquè la major part d’aquesta no arriba als damnificats i es perd en les butxaques de les autoritats corruptes. És veritat que es desvien molts de fons. Ens ho podem imaginar: si passa on hi ha més
A vegades els avis detecten una severitat excessiva dels seus fills envers els néts. No saben com reaccionar, constrets entre la por de ficar-se on no els toca i la necessitat de defensar els petits. També dubten: no saben si s’estan deixant endur per una extrema sensibilitat d’avis que els porta a avaluar erròniament els
Munilla valora la catàstrofe d’Haití. Inaudites paraules de José Ignacio Munilla, el nou bisbe de Donosti. Exemple d’ofuscació integrista: quan la religió esdevé ideologia i la ideologia recobreix el fanatisme. Ni la riuada de solidaritat dels “materialistes” a favor dels damnificats pot desviar el seu discurs obsessiu: que fora de la seva religió tot
Els espanyols han erigit les “corridas” de toros en festa nacional. I el toro en símbol de la nació. El símbol sintetitza els valors que una col.lectivitat creu compartir. Doncs bé, hi ha quelcom de contradictori i molt estrany en el símbol espanyol. Siguin quins siguin els valors que els espanyols projecten en el toro,
Quin desvergonyiment! El gat no s’aparta. Està prenent el sol majestàticament al mig de la vorera, just en la recta de la meva trajectòria. Prou veu que m’hi acosto, però ni s’immuta. M’obligarà a saltar per sobre o a desviar-me. Només quan estic a un pam, s’aparta. No fuig, tranquil.lament es fa a un costat. On
Hi ha quatre etapes en la vida d’una persona. Aquella en que un creu en el Pare Noël, aquella en que un ja no creu en el Pare Noël, aquella en que un fa de Pare Noël i finalment aquella en què un s’assembla cada cop més al Pare Noël. Post data de la