BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Inaudites paraules de José Ignacio Munilla, el nou bisbe de Donosti. Exemple d’ofuscació integrista: quan la religió esdevé ideologia i la ideologia recobreix el fanatisme. Ni la riuada de solidaritat dels “materialistes” a favor dels damnificats pot desviar el seu discurs obsessiu: que fora de la seva religió tot és dolent i, en canvi, tot el bé es troba dintre de la seva religió.
Una espiritualitat ben estranya la que propugna aquest senyor que desdenya l’ajuda material a les víctimes. Jesús va dir que Déu avalua pels fruits, pels actes de les persones. Però el bisbe relega els actes de solidaritat a un segon pla enfront d’una abstracta espiritualitat i desdenya el dolor de les víctimes del sisme postposant-lo al dolor que ens hauria de produir el “materialisme” de la nostra societat; aquest sí que mereix el nostre plor, diu textualment. Quina absurditat! Insensatesa pura! I flagrant mostra de com l’integrisme religiós anul.la tota mena d’humanitat.
Senyor bisbe, si la solidaritat no respon a valors “espirituals”, ja em dirà vostè d’on surt! Què entén vostè per espiritualitat? Res, que l’important és titllar tots “els altres” de materialistes. Suposo que vol dir que comprem massa coses. Doncs bé, obri els ulls, senyor bisbe integrista: es poden comprar coses i ser solidari; ens podem satisfer amb coses “materials” i alhora conrear una bona dosi d’espiritualitat. Si no, repeteixo, d’on prové tanta solidaritat?
- Les paraules d’aquest bisbe són un desgraciat exemple de quan la ideologia s’emporta la humanitat per davant.
Paraules tan barroeres, ha pensat aquest pobre psicòleg, només poden emmascarar una angoixa molt acusada, angoixa que el bisbe de Donosti no acaba de reciclar. Curt, aquest bisbe està sotmès a una dissonància cognitiva que el pertorba. Vet aquí el seu cacau mental: Com és que Déu no ha actuat correctament? Com és que Déu no ha llançat el seus llamps contra els materialistes de l’opulenta societat occidental? Com és que Déu, en canvi, s’ha rabejat amb els més pobres de la terra? Al senyor bisbe se li han trencat els esquemes. Déu no ha actuat segons les coordenades del seu predicament integrista. Ofuscat, el pobre home ha cregut que havia d’ esmenar la plana al mateix Déu i recordar-li les coses. Si Déu no castiga els dolents materialistes, ho farà ell fustigant-los amb les seves paraules.
Déu va despistat.
Ara, quan venia de comprar el diari, just passava davant del Suma, que veig una senyora lluitant amb la porta i el carro de la compra. No podia contenir la pressió de la porta que maldava per tancar-se i amb la mà que li quedava lliure tampoc no podia fer prou força per empènyer el carro i sortir. Ho veig i m’afanyo a aguantar-li la porta. Alleujament i satisfacció en la seva cara.
– Gràcies. I que Déu l’hi pagui!
– De res, dona. Ah! I posats a pagar, que també em paguin les persones, que Déu és un senyor força despistat.
I se’m posa a riure.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Déu sovint es distreu, però mai les bones persones com tu.
Petons!
Narcís, magnífic article i magnífica i oportuna idea la cançó de La Trinca. Jo me la sé de memòria, perquè mai he vist un resum més senzill, encertat i entenedor del paper de l’Església Catòlica des dels inicis.
Aquest paio, el Munilla dels pebrots, és un… imagineu aquí tots els epítets insultants i pejoratius que trobeu i apliqueu-los. Jo no els vull escriure perquè sóc, a diferència d’ell, educada i correcta i no em vull tacar els dits.
Ahir vaig veure a la tele el reportatge de TV3 a Haití i és absolutament esfereïdor. No us ho creureu-ho, però fins i tot hi he somniat aquesta nit.
Però, és clar, jo sóc sensible al patiment dels altres, cosa que no es pot demanar a la major part (siguem justos, no a tots com a persones) dels integrants d’aquest monstre que és l’Església.