BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Temps era temps això era a l’Índia. Tot i que podria ser qualsevol altre lloc del món. Era un home que estava de pas i descansava a la fresca d’un arbre. Hi estava deixant vagar el seu pensament quan veié acostar-se una joveneta amb el càntir d’aigua al cap. Es van veure, es van mirar i es van agradar. Després es van conèixer i es va celebrar el seu casament. I com de costum, la parella va anar a viure al poble de l’espòs.
Passava, però, que la noia tenia un germà que, al cap d’un temps, la va venir a visitar i li va dir:
– Estimada germana, aviat farà un any que et vas instal.lar aquí amb el teu espòs. El nostre pare, la nostra mare i jo mateix llanguim d’enyorança per tu. Casa nostra només està a un dia de camí. Perquè no ens véns a visitar?
La parella va trobar la idea excel.lent i l’endemà mateix, a l’alba, els tres joves es van posar en marxa.
Amb això que passen per davant d’un temple dedicat a la deessa Kali. Aleshores, el jove espòs, que era molt pietós, suggereix d’aturar-se un moment per honorar la deessa i proposa d’entrar-hi sol mentre la seva dona i el germà esperen a fora. L’espòs entra en el temple i es posa a meditar. El seu recolliment és tan intens que aconsegueix contemplar la deessa en la seva forma divina. De cop, el jove es troba immers en una joia indescriptible. No sabent com agrair-l’hi, a la deessa, decideix oferir-li el que estava més en la seva mà: la seva pròpia vida. Sens dubtar-ho ni un moment: desembeina el sabre i es talla el cap.
Fora, l’esposa i el germà s’estaven impacientant. Així que el germà penetra, també ell, en el temple i hi descobreix el cap i el cos separats. Mira la deessa, compren, entra en trànsit i aconsegueix també contemplar la divinitat. No ho dubta ni un segon, desembeina el sabre i es talla el cap. L’esposa, cansada d’esperar, ella també penetra en el temple i descobreix els caps i els cossos separats. Mira igualment la deessa, compren i aconsegueix contemplar la divinitat. I també ella en reconeixement, desfà el llaç que la cenyia, se’l passa al voltant del coll i l’estreny per a escanyar-se quan, de sobte, la veu de la deessa retruny per tot el temple:
– Prou, ja n’hi ha prou! Em sento prou satisfeta per avui. L’honor que he rebut és suficient!
I per agrair els tres joves tanta devoció, Kali concedeix a l’esposa el poder retornar la vida al seu germà i al seu marit. Apressadament, la jove s’afanya a enganxar de bell nou els caps. I atordits encara, els joves emprenen la marxa. Encara no han fet uns pocs passos que a la jove li entra una gran frissança. S’ha adonat que amb les presses ha enganxat el cap del seu germà en el cos del seu marit i el cap del marit en el cos del germà! No diu res, però mentre al ritme dels seus passos va acostant-se a la casa dels seus pares, no para de preguntar-se:
– Qui és el meu marit? Qui és el meu marit?
Ella s’ho pregunta i tots vosaltres esteu en el vostre dret de preguntar-vos-ho: Qui és el seu marit?
Heus aquí, la bonica i no menys intrigant resposta que us dóna l’Índia a aquesta sorprenent pregunta:
L’ espòs, evidentment, és aquell, el cos del qual està dominat pel cap de l’espòs. Perquè el cap posseeix el rang suprem entre tots els altres membres del cos.
Com també la dona entre totes les delícies de la vida.
Quines aspiracions o desitjos universals estan aflorant en aquest conte? Què hi trobeu d’inquietant? Hi planteja algun problema d’abast general? La dialèctica espòs-germà, a quines turbulències internes fa referència?
I la solució final, a què remet? És realment una solució, la solució real, o només la solució aparent? Disposeu d’ alguna possible dada complementària que pugui donar suport a les nostres intuïcions? Què hi dirien els psicoanalistes i els psiquiatres?
Apa, deixeu-vos anar i digueu el què heu sentit i què us ha vingut al cap!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina feinada de dilema a aquestes hores de la nit. No em sento capaç de ser prou coherent ara mateix.
Diré al vol dues o tres coses que em passen pel cap. Potser demà n’afegiré més (o no). Però vull aclarir que estic prou espessa.
1. Molt original el conte i en la línia de la contística tradicional que ens arriba de l’Índia.
2. Des d’aquest supòsit, solen ser (com aquest) contes inte·ligents i sorprenents que presenten disjuntives i enigmes i que, en el fons, tracten qüestions transcendents amb aparença rondallística.
3. El tractament de la divinitat entronca amb aquesta mena de recolliment oriental d’arribar a assolir l’èxtasi i a contemplar la figura de la deessa com a divinitat, no en cap forma adoptada per ella per deixar-se veure. És pujar un esglaó en l’exaltació religiosa.
4. La deessa arriba a mostrar-se benigna i els salva la vida.
5. Incongruència per als occidentals: no hauria de ser la deessa qui ajuntés els caps amb els cossos? El fet que no ho faci ella sinó la dona és el quid de la qüestio. La deessa no pot equivocar-se, però la noia sí. Aquí comença l’embolic.
6. Ancestral desig incestuós subjacent en l’ésser humà i per això s’equivoca? (explicació psicoanalítica). Ignoro què diria la nova psiquiatria. La dona desitja el cos del germà o la seva ment? Internament, qui considera ella que és el seu marit? Ha estat una errada fortuita o l’ha guiat el subconscient? I Jung, què diria, a nivell de l’inconscient col·lectiu?
7- On és veritablement la part que ens fa homes, al cap o a la resta del cos?
No sóc capaç de formular res més. I ara m’adono que no he aclarit res, sinó que he insistit en les preguntes.
Oh. Perdona’m, Narcís, per la incongruència del comentari.
Però és que la cosa teva té tela!