BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La néta rep maltractaments dels pares. Què hi poden fer els avis? -2
Els maltractaments de la germana de la Berta van acabar. En part per la intervenció dels interessats i en part per unes circumstàncies que hi van ajudar. Aquest va ser el desenllaç de la història.
Potser que diguem el nom de la petita. La germana de la Berta es deia Natàlia i tres anys més tard va començar Primària a la nostra escola. La conversa amb l’àvia va tenir un corol·lari obligat: com a psicòleg del centre li vaig fer avinent la conveniència que jo hi intervingués. Al cap de pocs dies vaig concertar una entrevista amb els pares.
Tot va ser molt previsible. Sense negar els fets, els pares hi van posar sordina. A la dutxa amb aigua freda només li havien portat una vegada i no pas a l’hivern; altres vegades amb l’amenaça n’hi havia hagut prou. Els pessics a l’orella no eren sinó uns copets amb els dits de la mà. Sí que li deien que era dolenta, però “vostè hauria de veure les puntades de peu que dóna a la porta”. La tancaven en una habitació fosca, sí, però “això s’ha fet tota la vida”.
Vaig donar per bones les seves paraules, però en contrapartida els vaig demanar que acceptessin que, encara que no n’havien estat conscients, aquests càstigs eren verdaders maltractaments. Podien estar segur, vaig dir, que, arribat el cas, Protecció de la Infància així ho establiria. Silenci. A partir d’aquí vaig intentar que la fermesa no endurís el to i els vaig detallar el mal que infligien a la Natàlia. Exactament com havia dit a l’àvia i que ja he explicat en el post anterior. Es mantenien en silenci, però el posat del rostre denotava que assumien el que els estava dient. I més explícitament van “descobrir” que l’obsessió per la recta educació de la nena era el que els havia portat a emprar uns mètodes equivocats. També hi tenia molt a veure la sensació d’impotència davant les enrabiades de la petita
La conclusió: que ells sols no podien fer front a les seves pors i als seus fantasmes; necessitaven l’ajuda professional.
Al cap de tres anys va aparèixer la Natàlia per fer primer de Primària. La vàrem mimar entre tots. Als primers mesos les professores em deien que era molt tímida . De fet, era retraïment. Vaig cridar els pares; només es va presentar la mare. Segons ella, tota la culpa era del pare. Al començament havien buscat orientació en una psicòloga. Un fet decisiu va ser el divorci; aleshores, tot va canviar per a la Natàlia. De cop i volta, el tracte que va rebre dels dos va ser el correcte. Tornant a l’escola, després de les vacances de Nadal, el retraïment va desaparèixer i va aflorar la nena decidida i xerraire que vaig tenir anys més tard a Batxillerat.
Conscientment havia deixat inacabada la història del post anterior. És clar que havia d’aclarir el meu paper com a psicòleg del centre, que no s’acabava amb els consells a l’àvia el dia del repartiment dels psicotècnics. I sobre tot no volia que l’explicació de la meva actuació posterior distragués del que volia subratllar: hi ha situacions de maltractament que hem de valorar en els seus termes justos. Arrosseguem mals hàbits ancestrals en què els més febles esdevenen víctimes. I una cosa, tendim a minusvalorar el que passa dintre l’espai impenetrable i “sagrat” de la familia. Quan dones i nens, i a vegades homes, estan sotmesos a situacions evidents d’abús, no hi ha sacralitat familiar que valgui. Les institucions han de ser poroses a la justícia: això que els drapets bruts es renten a casa té els seus límits, valgui tant per als capellans, per als soldats com per als membres de la família.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per aclarir-ho. Jo ho vaig interpretar com si fos un fet recent i em vas fer patir. Me n’alegro que la cosa, en aquest cas concret (com a mínim) sortís bé.
És cert que temps enrere hi havia comportaments que semblaven acceptables i que ara són impensables, però tot té un límit. I per això els temps canvien.
La meva mare de tant en tant ens pegava algun cop amb la sabatilla, o algun cop al cul. Però tot tenia un significat diferent. Formava part de la tasca de fer de mare.
En canvi, jo he viscut en un poble el maltracte sistemàtic dels pares d’allà a nens i animals. Era horrorós.
Gràcies, Narcís.