BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Les persones també estem en crisi. Més que no pas la societat. Des de les petites decisions quotidianes a les grans resolucions que creiem que poden capgirar-ho tot, la nostra vida és una successió d’eleccions. Fins al punt que a vegades, negats pel cúmul de possibilitats, no acabem de veure què és bo o dolent per nosaltres. Petits o grans moments de crisi.
Llet o soja? Vegetals o carn? Paks de dos o de quatre? Escola privada o pública? Pots de plàstic o de vidre? Aguantar per sempre les actituds de la parella o bon vent? Tallar en rodó una conducta adolescent o ser tolerant? Em poso pel meu compte o segueixo treballant per a un altre? Ens aniria bé tenir un altre fill? … Bé, i avui quin jersei finalment em poso, caram?
Ens passem la vida sencera prenent decisions. Condemnats com estem a ser lliures! Ho deia Sartre. Una inflació de llibertat que ens engoleix i ens sumeix, a vegades, en una boira de referents difuminats. Eric Fromm dedica un llibre sencer a fer-nos adonar que la tan cobejada llibertat, de fet, ens fa por. La llibertat esdevé dolorosa; una dolorosa obligació.
I en aquests temps més que abans. Poca cosa de la nostra identitat ens arriba heretada; tot ens ho hem de construir. Fins i tot la nostra identitat col.lectiva es veu diluïda en un mar de cultures. I la catalana més que no pas la francesa o la holandesa. La democràcia i la igualtat ens han vingut a visitar i han individualitzat la societat: apa, cadascú, ara més que mai, amb la responsabilitat de la seva construcció personal! La fatiga d’esdevenir un mateix, diu el sociòleg Ehrenberg.
Els testimonis de la Perestroika i dels alemanys orientals, projectats sense preparació en la profusió d’occident, un cop el Mur esfondrat, ens ho van deixar ben palès. Recordo a una director de fàbrica que deia per TV3, si fa no fa: “No sabíem què fer de les possibilitats que s’obrien davant nostre. Els nostres principis i models havien canviat. Ens va caldre temps per decidir de nou què era bo i què no ho era. És complicada, la llibertat, quan no s’hi està acostumat.”
Estem sotmesos a desitjos contradictoris. Per una banda, les llibertats en ofeguen i, per l’altra, volem construir la nostra identitat desembarassats de qualsevol norma.
Tothom sembla d’acord en un punt: per prendre una decisió cal aferrar-se al desig més propi i intransferible. Cal retrobar la soca primera a patir de la qual ens hem construït, en comptes de perdre’ns en l’escuma de les ganes-de; unes ganes basculants i agitades per milers d’informacions contradictòries. Aferrar-se a aquest desig constitucional ens immunitzarà del sistema de sobreconsumició, sempre delerós de capricis ràpids, immediats i sovintejats; ens immunitzarà de la insatisfacció permanent.
Restablint la sintonia amb aquest desig fonamental les eleccions es prendran amb relativa serenitat i veurem de bell nou a les nostres mans les regnes del nostre destí. Acceptarem, des de la confiança, que no totes les eleccions poden ser ni les millors ni tan sols bones; que la majoria tampoc no són tan vitals. “Equivocar-se no és pas espatllar la vida.” diu Serge Hefez, un psiquiatre molt mediàtic a França. I afegeixo: a menys que t’ho vulguis creure. Per més que ens esforcem a fer la millor elecció, sempre se’ns escaparà la manera com de debò es nuen els llaços amorosos, conjugals, professionals, socials… És així: per molt que ens costi reconèixer-ho, una gran part de les conseqüències que atribuïm a les nostres decisions no en depenen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moooooolt bonic. Encertat.
… La fatiga d’esdevenir un mateix.
Un deu. De veritat.
Petons!