BioSofia

Immediatament em vaig preguntar si no estava davant d’una àvia temorenca, massa àvia. Vull dir d’aquelles dones tan sensibles que se senten afectades només de pensar que un infant s’ho està passant malament, oblidant qualsevol consideració sobre l’adequació del càstig  ja en les formes ja en el contingut.

– Miri, la manera de fer del meu fill, el seu pare, em preocupa. Quan la petita s’encabrita la castiguen amb dutxes d’aigua freda o li pessiguen l’orella. Si no la tanquen en una habitació fosca o la deixen sense postres. Jo penso que s’estan excedint una mica. Què hi podria fer jo? 

– Sento contradir-la, tot i que l’entenc, senyora: no és que el seu fill s’excedeixi  una mica sinó molt. El comportament d’aquests pares és inquietant i molt greu. Realment, si la situació no canvia, deixarà seqüeles importants en la nena. Senyora, això només té un nom: maltractament infantil. Aquests càstigs generen terror en qualsevol infant. Una temença angoixant s’intal.larà en el seu esperit per a tota la vida. Veurà la por arreu i la deixarà paralitzada, sense capacitat per reaccionar i si ho fa, serà inadequadament. És el que tots els psicòlegs i psiquiatres detecten en els adults que han patit maltractaments. I un agreujant: convertits aquests infant en adults, repeteixen l’esquema conductual rebut; idèntica severitat amb els seus propias fills. El maltractament és un mal hereditari.

La bona senyora no pot contenir l’emoció tot i els esforços per no deixar escapar les llàgrimes davant d’un estrany. Les frases li surten entretallades:

– I no paren d’amenaçar-la. Per qualsevol tonteria. “Mira que et tancarem al quarto.” Ha de creure de seguida. No l’entenen. Li exigeixen com si fos un nena gran. Constantment li diuen que és dolenta. Què hi puc fer-hi jo? No vull ficar-me en la vida del meu fill,  però és tan petita… No sé què puc fer-hi. No cregui, que se l’estimen en bogeria i són bons pares. Només volen que creixi ben educada. El meu fill no és pas una mala persona…

Interrompo el rosari de disculpes.

– L’entenc senyora. El fill de vostè estima molt la seva filla. Però això no treu que no li estigui infligint un dolor molt greu. I això s’ha d’aturar de forma immediata. L’amor del seu fill per a la filla petita és un amor malalt. El comportament del seu fill es podria qualificar ben bé de sàdic. No dic pas que el seu fill ho sigui, però el comportament ho és. Alguna cosa no rutlla en el cap i el cor del seu fill que li impedeix sentir la més mínima emoció envers els patiments que ocasiona a la seva pròpia filla. És un comportament anòmal. Segurament l’obsessió per l’educació l’hi impedeix.

Què pot fer? Primer de tot cal protegir la nena, la més indefensa de tots en aquest assumpte. Està en un greu perill. Ha de parlar immediatament i amb molta fermesa al seu fill. No es talli la llengua i digui les coses pel seu nom: el que li fan és un maltractament amb totes les de la llei. Mereixen del tot una denúncia, que vostè farà efectiva sens falta i sense dubtar-ho si els maltractaments persisteixen.

Segon. El seu fill i la seva dona estan malats. Com he dit abans, el seu pensament i els seus sentiments no procedeixen amb normalitat. Cal veure l’origen d’aquesta desestructuració. Als pares de la seva néta els convé l’ajuda psiquiàtrica o psicòlegica. Entre pare i nena s’ha instal.lat una malura que corromp l’amor i el mata.  Digui-li al seu fill que amb el psicòleg aprendrà a estimar de debò la nena. Amb aquests càstigs no educa i es distancia de la filla. Estic segur que ell també se sent tenallat per les seves obsessions i els seus fantasmes. Això és el que examinarà amb el psicòleg. Al final de la teràpia el pare se sentirà feliç d’haver encetat el camí de l’amor sa, del que l’unirà de debò a la seva filla. Haurà après a corregir-la sense posar en perill l’amor mutu. Haurà valgut la pena.