ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

I com és ell?

Publicat el 16 de maig de 2009 per rockviu

José Luís Perales, L’Auditori (Barcelona), 15 de maig de 2009

A casa érem set germans, amb una clara majoria femenina (tres contra quatre). I s’escoltaven discos dels Beatles i de Cat Stevens però també era difícil lliurar-nos dels k7’s de José Luís Perales. Sempre era millor les gavines de Perales que no pas els k7’s de Pecos o Julio Iglesias. (Al final jo i els meus discos de la movida vam ser uns lluitadors en solitari i sense cap competència.)

Així que podriem dir que transversalment les cançons del cantautor de
Conca són una influència amagada en alguna neurona que ahir va tornar a
despertar-se una estoneta.

Que Perales no és cap prodigi de les cordes vocals ni cap bèstia escènica, està més clar que l’aigua. Així doncs, en el concert d’ahir va dedicar-se a repassar el bo i millor del seu repertori amb la veu ja força cascada i acompanyat d’una banda que en cap moment va sortir-se de mare (per cert, posar una sordina a una trompeta no són “arranjaments jazzístics”, tal i com deia ahir algun mitjà de comunicació). Tot davant d’un públic entrat en anys que no va deixar de llençar-li  floretes com “guapo”, “guapíssim”, “viva la madre que te parió” o “tio bueno” en tot un exercici de finura i savoir faire.

I sí,  segueixo pensat que Perales és un ranci però entranyable.

El set list de José Luís Perales

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Aquell noi trist i solitari

Publicat el 12 de maig de 2009 per rockviu

Antonio Vega (1957-2009), Sot del Migdia (Barcelona), 22 de setembre de 1991

Podria posar qualsevol foto recent de la seva carrera en solitari o del quan va venir amb Nacha Pop el 2007. Però  el pas dels anys anava deixant dolorosos solcs al seu rostre i al seu cos. Mai a les seves cançons. És per això que prefereixo recordar-lo així, l’any 1991 —igualment prim, trist i solitari— just quan començava la seva carrera en solitari amb el seu disc “No me iré mañana”.

…/…

La foto està presa mentre sortia dels camerinos cap l’escenari del Sot del Migdia mentre els Umpah-Pah acabaven la seva actuació, a les festes de la Mercè de 1991. Després sortirien The Blues Brothers Band.

Celebrar el triomf

Publicat el 11 de maig de 2009 per rockviu

??

Love of Lesbian, sala Apolo (Barcelona), 9 de maig de 2009


(Si, ja era hora de treure fotos de Santi Balmes sense disfressar).

Al final els únics que vam tenir alguna cosa a celebrar aquest cap de setmana vam ser els fans de Love of Lesbian.

Un dels concerts on més privilegiat m’he sentit. De ben segur que jo —i un parell de companys fotògrafs— vam ser els que vam poder gaudir de més metres quadrats per persona durant tot el concert. Sense apretades però amb la mateixa calor que la resta de mortals que omplien l’Apolo.

La crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 11 de maig de 2009

música

Celebrar el triomf

11/05/09 02:00


love of lesbian / xavier mercadé

Fa dos mesos, quan
Love of Lesbian actuaven dins del Let’s Festival a l’Hospitalet de
Llobregat, ja es veia que alguna de grossa passaria amb ells i amb el
seu disc 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna),
el sisè de la seva discografia i el tercer cantat en castellà. En
aquella ocasió, el grup de Sant Vicenç dels Horts només tenia tres
cançons noves penjades al seu Myspace, però que van ser cantades amb
l’ànima per un públic entusiasmat fins a la medul·la. Ara, amb el disc
al carrer i amb les entrades esgotades des de feia tres setmanes, Love
of Lesbian han passat a ser un dels triomfadors d’aquesta temporada amb
un disc sobre amors que fereixen. Tal com va reconèixer el cantant
Santi Balmes: «Hem passat de cantar per a la gent a cantar amb la
gent.» Només així s’entenia la bogeria que desfermaven títols com ara La mirada de la gente que conspira i Segundo asalto,
cançons del nou disc. I tot amb una Sala Apolo intransitable on no
cabia ni una ànima més, amb un públic regalimant suor i predisposat a
l’eufòria. Una complicitat guanyada a pols facturant discos per sobre
la mitjana i concerts més que satisfactoris: «Abans havíem de trucar a
tothom per que vingués al concert i avui no m’ha deixat de sonar el
mòbil per demanar-me entrades», va confessar el cantant i guitarrista.

Un
públic que no va donar importància a l’afonia de Santi Balmes o en
l’allau guitarrera (reforçada amb la presència del seu productor Ricky
Falkner i una puntual secció de vents) que va amagar la subtilesa dels
arranjaments de què es gaudeix en el disc. La munió de gent es va
deixar endur pels universos infinits de les cançons, emocionant-se amb La niña imantada, embogint amb Música de ascensores, alçant la veu a Allí donde solíamos gritar, xiulant Incendios de nieve i aplaudint la col·laboració de Carlos Cros a Miau.
Les referències a les fites del Barça que estan sent tan habituals en
els últims concerts a Barcelona, no podien faltar tampoc en l’imaginari
de Love of Lesbian, que van dedicar Me amo a Andrés Iniesta i van fer pujar la temperatura a Houston, tenemos un poema
quan van anunciar la victòria del València contra el Madrid. Potser en
el disc han rebaixat el nivell de rauxa per posar-hi més seny, però en
directe continuen apostant per acabar els concerts de manera demolidora
i espontània, amb la banda vestida d’astronauta i fusionant-se entre el
públic després d’haver suat la cansalada de valent i demostrar que en
directe tene una seguretat total en les seves possibilitats i també
en les seves limitacions.

La propera cita de Love Of Lesbian a Barcelona però no serà tant multitudinària ja que es celebrarà en un terrat de Ciutat Vella el proper dia 20 de maig per a uns pocs afortunats lectors de la revista Enderrock que aquest mes els treuen en portada.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 9 de maig

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Different class

Publicat el 9 de maig de 2009 per rockviu

Pulp, Doctor Music Festival (Escalarre), 10 de juliol de 1998

Després d’escoltar el segon disc de Jarvis Cocker en solitari, “Further complications” no he pogut menys que enyorar la millor època de Pulp, aquells anys en que van regalar a la humanitat discos com “Different class” i “This is hardcore”.

… / …

Quant talent malaguanyat, quant de geni malbaratat. Ni Steve Albini
a la producció aconsegueix treure’m la sensació de que el millor del
disc possiblement sigui la portada,
les lletres i un parell de cançons. Per sort en directe encara mostra
algunes petites dosi d’aquell glamour quotidià que el va fer popular.

Esvalotant el galliner

Publicat el 8 de maig de 2009 per rockviu

?

Hayseed Dixie, sala La [2] (Barcelona), 7 de maig de 2009

Os imagineu a quatre rednecks de l’Amèrica més profunda que, després d’aparcar el tractor, agafen un munt de cerveses i entren al graner amb el banjo, la guitarra acústica, la mandolina i el violí i es posen a fer versions de… Motorhead, AC/DC, Kiss, Judas Priest i Scissor Sisters? Doncs això és el que vam veure ahir a La [2] mentre s’esgotaven les provisions de birra de la sala i la gent aixecava el puny a ritme de hillbilly.

El set list d’aquest sonats i un vídeo que he trobat al youtube

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Verí a la pell

Publicat el 7 de maig de 2009 per rockviu

?

Andrés Calamaro, L’Auditori (Barcelona), 6 de maig de 2009

Andrés Calamaro encarava la segona part del concert amb “Copa rota” quan a mig tema es va sentir una remor que va acabar amb ovació i tot l’Auditori gairebé d’enpeus. El músic s’ho mirava estranyat i la seva banda també: no eren conscients que un altre Andrés, l’Iniesta, acabava d’enviar al Barça a la final Champions.

Minuts després, als primers compasos de “Veneno en la piel”, versió de Radio Futura, la ovació es va tornar a repetir, era el final del partit.

“Sou una colla de cabrons” va dir a la primera tanda de bisos, “ja m’estranyava: no m’aplaudieu a mi, ho fèieu al Barça!”.

A la foto un senyor que en un dinar juntament amb Julian Infante, el Ketih Richards de Tequila, el juny de 1993 (NOTA: a aquest dinar li correpon una sucosa batalleta per explicar en el bloc), em va reconèixer: “a Madrid tenim dues catedrals: la plaça de toros de las Ventas i el Santiago Bernabeu”. Ahir no li va quedar més remei que cridar “Visca el Barça” al final del concert i sortir amb la bandera blaugrana al coll.

El set list d’Andrés Calamaro

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Anticrhist Superstar

Publicat el 5 de maig de 2009 per rockviu

?

Marilyn Manson, sala Bikini (Barcelona), 8 de desembre de 1996
Marilyn Manson, hotel Arts (Barcelona), 8 de desembre de 1996

Un concert irrepetible. El reverend Manson en la època en que fins i tot el Popular 1 li reia les gràcies i el tenia en un altar, en la més absoluta falera per “Antichrist Superstar”. I un concert per només un miler d’afortunats, convertint el Bikini en un infern i amb els fotògrafs situats a sobre de les barres per preservar la nostra integritat i, de passada, tenir-nos una miqueta controlats.

Per cert, vist d’aprop no fa tanta por… (el millor és a vull llegir la resta de l’article!)

… no els agafarien ni com a secundaris per la temporada de Halloween a Port Aventura…

Farola que mira façana

Publicat el 4 de maig de 2009 per rockviu

Joan Miquel Oliver, Casino L’Aliança (Barcelona), 30 d’abril de 2009


(La crònica)

Crònica publicada a El Punt el dia 2 de maig de 2009

Música/Joan Miquel Oliver
Lloc i dia: Casino L’Aliança (Poble Nou), 30 d’abril

Arbre que mira farola

Xavier Mercadé
Joan Miquel Oliver (Sòller, 1974) és un orfebre creador d’obres pretesament imperfectes, amb l’encis de la feina artesanal i amb una clara implicació afectiva que acaben aferrant-se al subconscient. Unes joies que ja s’han fet populars amb Antònia Font, banda de la que és compositor i guitarrista, i que són una mica més complexes i personals en la seva carrera en solitari. Bombón Mallorquín, nom d’un gelat que només es pot menjar a l’illla de Mallorca, és el títol del seu segon treball en solitari. Un disc en que torna a incidir en el surrealisme de lo quotidià amb un seguit de records d’infantesa on hi entren el joc de construcció Lego, els polos de llimona, les geleres de Pepsi, els avions de paper i, es clar, el marcianets de Mart. Tot cantat amb la veu d’un nen que ha crescut contra la seva pròpia voluntat. Un disc que s’acompanya d’un curiós llibre anomenat Quadern 2008 que no és més que la reproducció de les notes que va apuntar durant el procés creatiu d’aquest disc.
La presentació d’aquest disc a Barcelona es va fer en el marc del 20è Festival de Guitarra  en el que potser sigui l’auditori amb els seients més incòmodes i grinyolants de tota la ciutat, el Casino l’Aliança del barri de Poble Nou. “Sa vida és un principi, un nus i un desenllaç” canta Joan Miquel Oliver a Ai las!, la cançó que tanca el seu segon disc.  I així va ser també el seu concert amb un bloc inicial amb sis cançons seguides de Bombón mallorquí, un ampli nus amb les cançons del seu primer disc, Surfistes en càmera lenta (2006) i el single Sa Núvia Morta/Hansel i Gretel (2007), un comiat tornant al material recent i un repicó amb una cançó de bressol que li cantava al seu fill Juanet quan era petitó (“ara ja te sis anys i preferix escoltar a Nena Daconte”) i la versió del Joy of a toy continued de Kevin Ayers. Sense cap gran recurs escènic més que bombolles de sabó o el reflexe d’una bola de miralls, a sobre l’escenari Joan Miquel Oliver es mostra com un home feliç però amb una inexpressivitat que ja és marca de la casa, gairebé un tret diferencial. Ben recolçat pel seu company a Antònia Font Pere Debon a la bateria i xilòfon, i per les sàbies mans de Toni Pastor encarregant-se de guitarres, percussions, baix, teclats i un llaüt que va donar una sonoritat mediterrània i diferent a les cançons d’Oliver. Amb aquesta formació de trio va aconseguir que Lego sonés amb guitarres gairebé metàl·liques, Sa núvia morta semblés una cançó fúnebre, fent un final trepidant a Jo diria “cine”, afegint a Petit homenet la introducció en castella de la mítica sèrie Knight Rider o deixar-nos a tots captivats pels arbres que miren faroles i les faroles que miren façanes i les facanes que miren…

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

10a Fira de Música al Carrer de Vila-seca (II)

Publicat el 3 de maig de 2009 per rockviu

Fira de Música al Carrer de Vila-seca, 2 de maig de 2009

EL PETIT DE CAL ERILL

ANNA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN

ÉLENA


Va ser el seu aniversari, però no hi va haver pastís… seria tot massa dolç, gairebé empalagós.

ELSA BENAQUEL I EL BLUES QUE DIU


Una meravella: mentre fora es començaven a cridar els gols del Barça, a dins L’Oficina aquests aconseguien atrapar a un bon grapat de públic amb el seu particular tribut a Eugenio en clau de blues. Només li va faltar el got amb whisky i el cigarro sempre encés.

U_MÄ


Senzillament magnífics. El millor de la Fira.

SMOKING BAMBINO


Caldrà seguir-li la pista

ANÍMIC


Una merescuda segona posició en el meu rànquing particular. Captivadors.

SOWETO


Els aromes jamaicans…

EL NIÑO DE LA HIPOTECA


Bufff….

ELS AMICS DE LES ARTS


Magnífics, com sempre. Jo vull anar en un tren transiberià!

ELS NENS EUTRÒFICS DE’N PEDRALS


Bona nit i tàpat!

I, tot seguit, la crònica de la Fira a vull llegir la resta de l’article
Crònica publicada a El Punt el dia 3 de maig de 2009

Deu anys portant la música als carrers de Vila-seca

Ni la pluja ni el futbol van perjudicar l’èxit artístic de la Fira de Música al Carrer


3/05/09 02:00


Vila-seca (Tarragonès)

Xavier Mercadé / Enderrock

La
pluja, l’enemic principal dels espectacles de carrer va ser una amenaça
constant la primera jornada de la Fira de Música al Carrer de
Vila-seca, però finalment va tenir compassió i no va aigualir cap dels
espectacles. Una fira que en l’edició d’enguany s’ha estalviat
estrelles consagrades per dedicar-se a descobrir perles entre noms
desconeguts i propostes minoritàries, amb una aposta renovada pel folk
rock, així com la nova cançó d’autor en català.

Entre la cinquantena d’espectacles que s’han presentat en aquesta
edició de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, per una banda s’ha
pogut constatar l’auge del folk rock amb sons acústics i un cert sentit
naïf de la música, mentre que per l’altra banda els grups que es
dediquen a la fusió i al mestissatge sembla que han caigut en un cercle
repetitiu i sense idees noves. La nova cançó d’autor en català gaudeix
d’un bon estat de salut mentre que les propostes de pop rock cerquen
camins nous per explorar.

La jornada de divendres es va inaugurar amb l’espectacle Càndida memòria
que amb la veu de Rocío Romero va treure del bagul dels records els
cuplets de la compositora olotina Càndida Pérez en un intent
reivindicatiu entre entranyable i carrincló. Poc després, a la plaça de
les Voltes i després d’ensopegar amb una actuació sorpresa del grup La
Pegatina, els mallorquins Tiu intentaven convèncer-nos dels lligams que
hi ha entre la música i la gastronomia.

Més ben parada va sortir
la proposta de Sabina Witt i Juan Pablo Balcázar, que van mesclar jazz
amb literatura passant per la convincent i expressiva veu de Sabina
sobre textos de Cortázar i Goethe. Molt més difícil de definir i
d’assimilar era el concepte de música aquàtica que presentaven els
Selva de Mar a l’escenari de L’Oficina. En canvi sí que va tenir força
la proposta de la nord-americana establerta a Barcelona Amanda Jayne i
la seva banda que tant podia acostar-se a Tom Waits com a Pascal
Comelade, al cabaret berlinès i a la música balcànica.

El
projecte de Ramón Rodríguez (líder dels Madee) en solitari amb el nom
de The New Raemon es va convertir en la proposta més interessant de la
primera jornada d’aquesta fira. Acompanyat amb una banda més que
solvent, Ramón va desgranar les cançons del seu celebrat debut A propósito de Garfunkel i del mini-LP La invasión de los ultracuerpos i fins i tot va avançar alguna nova composició del disc que enregistrarà la tardor que ve.

La
jornada de dissabte sí que va tenir un enemic gairebé impossible de
superar: un Madrid-Barça en aquest final trepidant de lliga és un
obstacle de què qualsevol altra proposta en el mateix horari es
ressenteix. Però en el cas de la Fira al Carrer de Vila-seca els grups
que van coincidir van saber resistir força bé.

Grups com ara Élena, que va presentar les cançons del disc Un cafè, setanta matins, els Naltrus, que jugaven a casa seva, i una curiosa banda de tribut als acudits de l’humorista Eugenio en clau de blues
anomenada Elsa Benaquel i els Blues que Diu, van atrapar la seva porció
de públic que no era davant d’un televisor seguint el partit, mentre
els carrers quedaven buits. Abans, però, El Petit de Cal Eril va
destapar el pot de les essències d’indie-folk naïf i infantil
mentre que Anna Roig i l’Ombra de Ton Chien es van descobrir com una
agradable proposta de pop d’essència francesa. Le Petit Ramon, U_mä,
Els Amics de les Arts i els ritmes jamaicans de Soweto van ser altres
propostes interessants que va oferir la nit de dissabte.

Avui,
diumenge, la fira tancarà la primera dècada d’història amb una
programació basada principalment en la cançó d’autor amb el solsoní
Roger Mas al capdavant presentant Les cançons tel·lúriques
després de l’èxit que va assolir la setmana passada en la presentació a
L’Auditori de Barcelona. També es podrà assaborir la proposta dels
mallorquins Oliva Trencada i les cançons de la lleidatana Meritxell
Gené. L’orquestra de carrer del Camp de Tarragona Bandarra Street
Orkestra posarà punt final a la fira amb un espectacle itinerant pels
carrers de Vila-seca.


Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari