I com és ell?
José Luís Perales, L’Auditori (Barcelona), 15 de maig de 2009
A casa érem set germans, amb una clara majoria femenina (tres contra quatre). I s’escoltaven discos dels Beatles i de Cat Stevens però també era difícil lliurar-nos dels k7’s de José Luís Perales. Sempre era millor les gavines de Perales que no pas els k7’s de Pecos o Julio Iglesias. (Al final jo i els meus discos de la movida vam ser uns lluitadors en solitari i sense cap competència.)
Així que podriem dir que transversalment les cançons del cantautor de
Conca són una influència amagada en alguna neurona que ahir va tornar a
despertar-se una estoneta.
Que Perales no és cap prodigi de les cordes vocals ni cap bèstia escènica, està més clar que l’aigua. Així doncs, en el concert d’ahir va dedicar-se a repassar el bo i millor del seu repertori amb la veu ja força cascada i acompanyat d’una banda que en cap moment va sortir-se de mare (per cert, posar una sordina a una trompeta no són “arranjaments jazzístics”, tal i com deia ahir algun mitjà de comunicació). Tot davant d’un públic entrat en anys que no va deixar de llençar-li floretes com “guapo”, “guapíssim”, “viva la madre que te parió” o “tio bueno” en tot un exercici de finura i savoir faire.
I sí, segueixo pensat que Perales és un ranci però entranyable.
