La inclusió social, el deute pendent de la UE (per a eltriangle.eu)
Adjunto un nou article que acabo de publicar recentment a la publicació digital eltriangle (http://www.eltriangle.eu)
La inclusió social, el deute pendent de la UE, Raül Romeva. Eurodiputat d’ICV.
És un fet que, cada cop més, les majories que avui gestionen la maquinària europea no fan res més que alimentar la deriva neoliberal que ha caracteritzat la globalització econòmica dels darrers temps. No obstant, és també un fet que la globalització accelerada ha comportat un notable increment de les desigualtats socials en el conjunt de la UE i en el sí d’alguns Estats membres. La conseqüència és una cursa a la baixa dels drets i dels estàndards socials a la vegada que una absurda competició per reduir impostos deixant així els poders públics sense recursos per poder fer allò que només ells poden fer, com és corregir aquestes desigualtats proporcionant serveis públics cada cop més necessaris.
La conseqüència més important d’aquesta deriva és l’exclusió social i la seva forma més extrema, la pobresa. Actualment, (segueix…)
prop de 76 milions de persones a la UE malviuen per sota del llindar de pobresa (definit com el 60% de l’ingrés mitjà d’un país) i 36 milions de persones més viuen en perill de pobresa. A més a més, un de cada cinc joves menors de 18 anys es troba en risc de caure-hi.
Dels molts temes que lògicament tocarà abordar en el marc de la campanya electoral del proper 7 de juny (recordo que són eleccions que determinaran la correlació de forces al Parlament Europeu) aquest és, sens dubte, el que hauria de centrar els debats. Per què? Doncs per què allò que està en joc és saber qui, i com, liderarà una de les tres institucions europees més determinants en un context on les altres dues (Consell i Comissió) ja estan clarament en mans de les forces econòmicopolítiques més proclius a la deriva neoliberal.
I com ens en podem sortir? Doncs proposo algunes línies de debat i reflexió com les següents: 1, incorporar una clàusula social als Tractats que estableixi que els drets fonamentals han de prevaldre per sobre dels drets de mercat (això obligaria a prioritzar la política social per sobre de la política econòmica); 2, promoure una Directiva marc sobre els Serveis d’Interès General que asseguri que els poders públics a tots els nivells són capaços de definir, organitzar, finançar i avaluar els seus serveis d’interès general; 3, proposar una Directiva per impedir la privatització dels serveis de protecció social i de salut (aquesta Directiva hauria de garantir que els actors socials puguin actuar a escala local sense interferències de la UE); 4, impulsar una convergència dels tipus impositius a les empreses en el marc d’uns marges raonables, però que inclogui un tipus mínim; o 5. una Directiva sobre els Drets dels Consumidors elaborada a partir dels estàndards més exigents existents, preservant fins i tot el dret dels Estats a establir-ne de més exigents (però no menys).
La conseqüència de no fer res, de seguir com fins ara i continuar permetent que governi Europa qui ho ha fet fins ara és més que evident: el desencís social envers la UE seguirà augmentant. No és a partir de discursos sentimentals que generarem europeïsme, sinó a partir de la demostració tàcita que la UE serveix, també, per a resoldre els problemes de la gent, especialment d’aquella que ho té pitjor.
Font foto: Comissió Europea