Els dies 6, 7 i 8 de novembre, en la Universitat d’Alacant, farem una nova edició d’estudis sobre la literatura del jo. Aquesta vegada prenent com a punt de partida: els diaris i el cànon literari. Són paraules que poden espantar, però mirades atentament, no. Ens proposem estudiar què és allò que fa que un diari
Autobiografies de Fernando Pessoa és una antologia de textos de l’escriptor portugués seleccionats per Richard Zenith i traduïts al català per Víctor Martínez-Gil. El llibre, publicat per Angle editorial, és un bocí concentrat de l’obra pessoana. Una obra sempre suggeridora, imprevisible, exploradora de la quotidianitat més anodina… Ací en teniu un tast: Jo era un
Amb aquest títol Jules Renard comença les Històries Naturals. S’hi refereix al caçador que no empra escopeta, ni agredeix els éssers de la natura, sinó el que hi va amb “l’esperit net, el cor pur, el cos lleuger com un vestit d’estiu”. No sé si jo arribe a tant, però un poquet sí. I amb
Bataller, un periodista dedicat a la publicitat, té un infart. És el tercer. Als seus cinquanta-quatre anys és un bon punt d’inflexió per revisar la seua vida, professionalment exitosa, efectivament estancada, humanament –o espiritualment– insatisfactòria. Per això en canvia el rumb: refà un amor de joventut, i s’estableix a un poble xicotet de la Vall de
Era fosc. Els cotxes il·luminaven rodals (un tros de barranc ací, una cresta de marge allà) i la resta de la vall era una densitat negra. Ben prompte començaven els primers trets, les primeres curses de gossos… Els caçadors havien començat a prendre posicions… Així començava el dissabte. El ritual atàvic de la caça, alliberador de pulsions primàries, té l’etapa d’or
Acabe de llegir un llibre que va eixir a les llibreries l’any 2004: L’art de citar de Néstor Luján. Es tracta d’un conjunt d’articles de principis del anys noranta seleccionats i prologats per Enric Vila. Hi ha una quarantena d’articles tots ells significatius, amb molts aspectes interessants, i escrits amb molta amenitat. “Sóc un home d’ofici, d’un
Una novel·la interessant: L’amor a Venècia de Joaquim Pijoan (Amsterdam, llibres). En la contraportada es publicita com un “fascinant viatge a través de la creació artística, l’amor i l’existència mateixa”. I, en efecte, ho és. Es tracta del relat d’un personatge que la recent jubilació encara amb una nova fase de la seua existència. En
Un reconeixement espanyol s’uneix al conjunt de premis que ha rebut i rep el poeta Joan Margarit amb el poemari Casa de Misericòrdia. Un llibre dur, bonic, transparent, confessional. Una exploració del poeta que veu la duresa del món com un senyal que guia cap al descobriment d’allò autènticament valuós en la vida. Els poemes són viatges sense que hi haja un port d’arribada, un
Centochiodi” és una història sorprenent: un professor de filosofia de la Universitat de Bolonya, decideix abandonar la vida acadèmica i anarse’n a viure a una casa abandonada, en la riba del riu Po. “Il professorino”, com se’l coneix entre els estudiants, és d’una bellesa mediterrània, i té una certa retirada amb Jesucrist. De fet, un pot llegir la història
Hui s’inaugura el Congrés Internacional sobre Mercè Rodoreda, organitzat per IEC, a Barcelona. Com que és el centenari del naixement, enguany proliferen els actes sobre l’autora. I ho té ben merescut perquè Rodoreda és una gran novel·lista. També té una vida plena d’aventures: travessada per dues guerres, exili, amors i amants, desavinences familiars… Acabe de llegir Mercè Rodoreda. Exili