A tall d'invocació

Acabe de llegir un llibre que va eixir a les llibreries l’any 2004: L’art de citar de Néstor Luján. Es tracta d’un conjunt d’articles de principis del anys noranta seleccionats i prologats per Enric Vila. Hi ha una quarantena d’articles tots ells significatius, amb molts aspectes interessants, i escrits amb molta amenitat.  “Sóc un home d’ofici, d’un llarg i apassionant ofici” –ens diu Luján en un dels textos del llibre i afegeix: “des de fa cinquanta-tres anys escric gairebé cada dia”. Certament fa molt l’ofici, però cal no descurar la passió sense la qual aquest ofici de paraules i silencis esdevé un exercici eixut i mancat d’espurnes. 
   L’art de citar és un recorregut per la geografia intel·lectual i literària del que va ser director de la revista Destino, i amic de Josep Pla, Sagarra i tantes celebritats de la ploma catalana. Els textos ens revelen un lector fruïciós, ple de sensatesa i amb el gust ben esmolat. Luján és un gran erudit (d’una erudició un poc extraviada), un hedonista de la taula i de la paraula, un informador documentat, un lector infatigable. També un observador atent del món que l’envolta i un analista del canvis de vida dels últims anys del segle XX: el món de presses, la manca de silenci…  (n’hi ha més) 

  Sorpén la sensibilitat i la documentació sobre els temes que aborda, des de la presència dels gats, en la vida dels escriptors, a les formes i efectes de viatjar, tot passant per una galeria d’autors predilectes sobre els quals disserta de forma fresca i divertida. Sembla un veí de Léon Daudet, de Viginia Woolf, de Isaak Walton o de Josep Maria de Sagarra. Les pàgines que li dedica a l’autor de Vida privada —plenes d’admiració— són penetrants. Per a Luján, Sagarra va ser l’escriptor més intel·ligent que va conèixer i el defineix com “una biologia d’escriptor”. 
   En cada article, en cada paràgraf, Luján deixa caure alguna idea suggeridora; alguna observació lluminosa, alguna anècdota  rutilant. I tot amb una prosa clara, contundent, viva. Producte de la passió per la tinta, Luján és, sobretot, un humanista que recomana que “si volem saber alguna cosa nova de l’home, feu com jo i rellegiu Montaigne”.  Una recomanació tan anacrònica!, i tan moderna!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!