A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Autobiografies” de Fernando Pessoa
Autobiografies de Fernando Pessoa és una antologia de textos de l’escriptor portugués seleccionats per Richard Zenith i traduïts al català per Víctor Martínez-Gil. El llibre, publicat per Angle editorial, és un bocí concentrat de l’obra pessoana. Una obra sempre suggeridora, imprevisible, exploradora de la quotidianitat més anodina… Ací en teniu un tast:
Jo era un poeta animat per la filosofia, no pas un filòsof amb facultats poètiques. M’agradava d’allò més admirar la bellesa de les coses, trobar en l’imperceptible i a través de les coses diminutes l’ànima poètica de l’univers.
La poesia de la terra no mor mai. Podem dir que les eres passades eren més poètiques, però podem dir[]. La poesia és a tot arreu –a la terra i al mar, als llacs i a les ribes dels dius. També n’hi ha –no ho negueu –a la ciutat; és a evident per a mi des d’aquest lloc on sec: hi ha poesia en aquesta taula, en aquest paper, en aquest tinter; hi ha poesia en la trepidació dels cotxes als carrers, en cada diminut, vulgar, ridícul moviment d’un treballador que, a l’altra banda del carrer, està pintant el rètol d’una carnisseria. (n’hi ha més)
El meu sentit intern predomina de tal manera sobre els meus cinc sentits que veig les coses d’aquesta vida –n’estic convençut– d’una manera diferent a la dels altres homes. Hi ha –hi havia– per a mi una gran riquesa de significat en una cosa tan ridícula com la clau d’una porta, un clau en una paret, els bigotis d’un gat. Hi ha, per a mi, tota una plenitud de suggestió espiritual en una gallina en els seus pollets que creuen fatxendes la carretera. Hi ha per a mi un significat més profund que les pors humanes en l’aroma del sàndal, en les llaunes velles llançades en un dipòsit d’escombraries, en una capsa de mistos caiguda a la cuneta, en dos papers bruts que, un dia el vent, rodolen i s’empaiten l’un a l’altre carrer avall.
Perquè la poesia és sorpresa, admiració, com la d’un ésser caigut dels cels que pren plena consciència de la seva caiguda, sorprès de les coses. Com la d’algú que conegués l’ànima de les coses, s’esforces per recordar aquest coneixement i recordés que no era així que les coneixia, no pas sota aquestes formes ni en aquestes condicions, però sense recordar res més.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant. Sí, crec que la poesia pot estar a tot arreu, en el detall més diminut. Pense que la poesia depén més d’una “actitud interior” nostra que de les coses per elles mateixes.
A mi també m’ha resultat molt suggerent quest llibret. Em sembla d’un gran rendiment poètic aquesta mena de descentrament de tu que ho converteix en meravella. aquest desintegrar-se per tal d’arribar al moll de l’os de les coses, esdevenir una mena de caleidoscospi. No et sembla que hi ha un cert paral·lelisme amb la manera que tenia Palau i Fabre d’abordar el fet poètic?