A tall d'invocació

Amb aquest títol Jules Renard comença les Històries Naturals. S’hi refereix al caçador que no empra escopeta, ni agredeix els éssers de la natura, sinó el que hi va amb “l’esperit net, el cor pur, el cos lleuger com un vestit d’estiu”. No sé si jo arribe a tant, però un poquet sí. I amb eixe esperit, en algun moment de treva entre ruixades i ventpluig que va fer durant tot el dissabte, vaig recòrrer el rodal de Gines. La terra molla; els arbres frondosos. Ha començat a florir el petorrí[petorrera], en castellà brezo, i el romer. Els arboços tenen un roig de postal. [ho veieu a la foto?]. (n’hi ha més)

La qualitat de l’aigua de pluja era bona, com a mínim no embrutava els cotxes de terra. També ho era la qualitat de silenci. El més mínim soroll omplia el cel sencer, com si fos l’efecte amplificador d’un bafle. Alguns trossos de pinar semblaven jardins plens de flors i d’aromes perfumats. En definitiva, unes hores aptes per cultivar les emocions contemplatives. Acostumats, com estem, a les emocions-xoc: les imatges dramàtiques, els efectes especials, les catastròfes que passen en segons… contemplar tranquil·lament el tall ple de mosses de la carena de Bèrnia (estàtic i mut), veure caure l’aigua (doucement, doucement) sobre el terra, el fresseig de les branques d’oliveres i pins… és reconfortant, balsàmic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!