El cas de l’editorial d’Air Berlin em serveix d’excusa per complir amb un deute que tenia pendent de fa temps amb Xavier Mir (Un possible desllorigador: ICV). El cas és que aquest episodi, si bé que altament lamentable, haurà servit, espero, per posar de manifest una realitat que, de vegades, tinc la impressió que no volem, o no podem veure com caldria. Ho he dit en altres ocasions, però aquest afer em permet recordar-ho: el problema no és, només, a Madrid, sinó que cada cop més és a la resta d’Europa. En el meu grup al Parlament Europeu (Verds/ALE) hi ha 13 alemanys, de llarg la delegació més nombrosa, a banda de sis francesos, dos austríacs, dos italians, etc… En el grup tenim grans coincidències en molts temes relatius a drets humans i drets dels pobles, però en quatre anys que portem de mandat segueixen sense entendre, almenys la majoria, la qüestió catalana. (segueix…)
De fet, és habitual que hagi de dedicar força temps i esforços a desmentir determinats articles que
publica la premsa europea en relació a Catalunya, com ara aquells que
circulaven en el seu moment en relació al debat de l’Estatut i que va
provocar que més d’un i de dos companys de grup em preguntessin: però
escolta, és veritat que esteu a punt d’una guerra civil?.
Recentment els vaig regalar a aquelles i aquells companys de grup que parlen alemany el llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel. Molts m’ho van agraïr, i fins i tot em consta que alguns se’l van llegir. Forma part de la meva humil però convençuda campanya de sensibilització i convicció.
Entre d’altres assumptes, per exemple, he hagut de dedicar nombrosos esforços a fer-los entendre per què és de justícia que el català sigui una llengua plenament reconeguda en el sí de les institucions europees, i per què no em conformo quan em responen que, què més vull, si ja tinc reconegut el castellà (veure categoria Llengües (català a la UE, multilingüisme,…) ).
Després d’una inicial sensació de frustració, vaig passar a mirar de comprendre el per què de tantes reticències per part de gent ideològicament molt afí en d’altres qüestions. La resposta la vaig trobar en dues línies argumentals: per alguns/es, el problema és que relacionen el nacionalisme català amb projectes clarament excloents, artificials, fins i tot racistes (Lega Norte a Itàlia, Jorg Haider a Àustria, etc…) i simplement creuen que tots els nacionalismes basats en reclamar un Estat propi són iguals. Aquí l’esforç passa per explicar-los les especificitats del nacionalisme català, emmarcant-lo en la seva història.
Per a d’altres, en canvi, el problema és que només perceben un model de construcció europea, aquell que es basa en l’existència d’Estats centralitzats i forts, al mateix temps que temen un procés d’atomització dels actuals Estats europeus (Bèlgica, Regne Unit, Espanya,…). A aquests miro d’explicar-los que, primer, no és necessàriament negatiu la proliferació d’actors subestatals, o fins i tot l’aparició de nous Estats, si es manté el principi de subsidiarietat i si serveix per ser més eficients i poder respondre millor a les necesistats i sensibiliatst dels diferents pobles que formem la UE, i segon, que avui les realitats econòmiques, socials i culturals són manifestament, almenys en molts casos, transnacionals, i que la màxima eficiència no sempre passa per les relacions interestats (un exemple és l’euroregió).
El cas és que, malgrat que pensi que els meus companys i companyes de grup estan equivocats/des quan valoren i avaluen el paper i el sentit de Catalunya com a país, això no treu que la manera de convènce’ls per tal que siguin ells qui entenguin el meu, el nostre, punt de vista, no pot passar mai per la imposició, sinó pel convenciment.
La raó és molt simple: nosaltres som pocs, i ells són molts, nosaltres tenim encara notables mancances institucionals, i ells tenen el control sobre totes les institucions importants, etc… I si per una banda em sembla que no és gens ètic imposar una idea quan es té la majoria, per l’altra considero també ingenu voler-la imposar quan s’està en minoria.
Podria apostar per una estratègia de ‘pit i collons’, tal i com alguns defensen, i suposadament apliquen, però, primer, em sembla que aquesta és una estratègia massa fonamentada en un ús i abús de la testosterona, i penso que ja toca que busquem fórmules una mica més incloents, menys masclistes, i més entenedores per tal d’atreure gent que, no és que no ens defensi per què ens té mania, és que simplement no entén què és allò que volem, ni per què ho volem. I segon, potser va essent hora que ens preguntem si no seria més efectiva una estratègia destinada a presentar Catalunya com l’avantguarda en temes que siguin atractius per la resta d’Europa, i del món, i no només com un país que centra la seva projecció internacional en reclamar que se’l reconegui com a tal (per molt que això darrer sigui, també legítim).
En altres paraules, guanyarem adeptes, simpatitzants i recolzament quan siguem capaços i capaces de situar a Catalunya, com a marca pròpia, al capdavant de temes com la solidaritat i la promoció dels drets humans, la innovació, el respecte per la diversitat, la protecció de la natura, la promoció de la pau i el desenvolupament, l’esport, la cultura, etc…
Resumint: No descarto la independència com a opció de futur. No sóc antiindependentista. Però sí descarto que la única opció de futur per la qual calgui treballar sigui la independència de Catalunya. Això és el que volia dir en un apunt anterior (Següent estació …), de manera metafòrica, el qual, malauradament, ha estat algunes vegades mal-interpretat (de vegades potser sense voler, d’altres estic segur que de manera manifestament volguda).
Si algun dia té lloc un eventual referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya (escenari al qual aspiro) voldria que es fes en un context en què, en cas que la resposta de la població fos majoritàriament a favor de la independència (caldria veure com i quan), aquesta possibilitat es veiés fins i tot com una oportunitat per a la resta de la UE, i del món, i no com un problema, i que per tant trobéssim a l’altra banda dels Pirineus els suports que segurament ens mancaran a aquesta.
Aquest és l’objectiu que em mou, que Catalunya sigui reconeguda per les seves virtuts, sigui un Estat independent, un Estat federat o una república confederada, sempre, però, en el marc de la UE.
Per això, a més a més de la qüestió nacional, em preocupen d’altres temes com la igualtat d’oportunitats home-dona, la preservació del medi ambient -també dels mars i oceans-, la promoció de la pau, la lluita contra el canvi climàtic, els drets d’altres pobles que ho estan passant francament pitjor que no pas nosaltres, la justícia socials, etc…
Personalment no entenc el treball nacional si no és complert, holístic, multifactorial, multidimensional i multisectorial. Per això miro de parlar, llegir, aprendre, i treballar sobre temes que, potser directament no es perceben com a associats a Catalunya, però que per a mi són igualment importants des del punt de vista de com vull que Catalunya sigui, també, percebuda arreu del món, més enllà de com un poble orgullós de sí mateix. El meu somni,per dir-ho clar, no és només una Catalunya sobirana, sinó una Catalunya respectada i altament valorada, dins i fora de les seves fronteres.
Per tot plegat no em conformo amb avançar en el camí de la construcció nacional exclusivament amb aquelles persones que només busquen la independència, sinó que penso que, si veritablement volem avançar, ho hem de fer de manera conjunta totes i tots els qui de debò ens sentim insatisfets amb l’status quo actual, indiferentment de l’objectiu final i de l’àmbit en el qual treballem.
I si ho penso és perquè constato les dificultats que cada cop més tindrem per avançar, no només degut a l’oposició d’una determinada Espanya, sinó també, cada vegada més, d’una determinada Europa, i més encara, d’una determinada manera de veure i de gestionar el món.
En altres paraules, no sé fins on arribarem, però sí tinc clar que tenim més a guanyar junts que separats, i més si allò que ens separa són etiquetes supèrflues sobre qui és més o menys nacionalista, o qui és més o menys radical, o qui vol anar més o menys lluny. Aquestes distincions, avui per avui, em semblen més un favor que fem de cara als adversaris que no pas a nosaltres mateixos.
Per avançar cal tenir clar cap on anem, primer, però també com hi anem, i amb qui. Guanyar adeptes és fonamental, però no només a Madrid, insisteixo, sinó a Europa. I per això cal dotar-nos d’una capacitat empàtica que ens permeti saber quines són les pors i les reticències, i contrarestar-les amb arguments.
L’editorial d’Air Berlin és un símptoma que posa de manifest allò que, personalment, fa temps que constato a les institucions europees: i és que estan guanyant la partida aquells que es dediquen a intoxicar els nostres veïns amb mites, fantasmes, falàcies i d’altres lamentables actituds. I en conseqüència, nosaltres, els qui creiem en l’Europa dels Pobles i de les persones, i no en la dels Estats, l’estem perdent. I entre d’altres motius, l’estem perdent perquè, penso, ens estem equivocant de terreny de joc. La clau avui ja no és Madrid, és Europa.
Font foto: portada del llibre Katalonien: eine kleine landeskunde (Catalunya explicada als alemanys), de Klaus-Jürgen Nagel.
