Raül Romeva i Rueda

Portem molt de temps parlant-ne (veure categoria Armes/Desarmament), i finalment hi ha hagut acord. No ha estat senzill, però era necessari. I aquesta necessitat és la que ha fet que moltes organitzacions no es deixessin acovardir per la complexitat, i que tampoc sucumbissin al tan habitual discurs catastrofista del ‘és impossible’, ‘mai s’aconseguirà’, ‘sinó hi ha els Estats Units no servirà de res’. Sí, és cert, hi falten alguns dels més importants productors i exportadors de bombes de dispersió, però seria del tot irresponsable menystenir el fet que són més de 100 els països que han acordat el text del Tractat sobre Bombes de Dispersió que formalment signaran el mes de desembre, a Oslo, a partir de quan només caldrà que 30 països el ratifiquin per tal que entri en vigor. El procés, per tant, està ben encarrilat, almenys molt millor que mai. En aquest sentit, vull des d’aquí retre un petit i sentit homenatge a les organitzacions que com Greenpeace i la CMC Barcelona (CEAR, Fundació per la Pau, Justícia i Pau i
Moviment per la Pau) han contribuït de manera tan decidida a aquest fi. Adjunto a continuació la nota que varen treure amb motiu de la consecució de tan històrica fita (segueix…):

Notícia
del: 29 de maig de 2008

Un
tractat històric

Més
de 100 països han donat suport al Tractat Internacional per a la prohibició de
les bombes de dispersió. El document, acordat durant la Conferència de Dublín
d’aquest dies, es firmarà el desembre a Oslo. Només serà necessària la
ratificació de 30 estats perquè entri en vigor. Les ONG que han participat en
el procés, entres elles la Fundació per la Pau, el valoren com un pas històric.

Nota
de premsa – 29 de maig de 2008
(versió
en castellà)

Més
de 100 governs aproven a Dublín el text d’un tractat internacional per a
prohibir les bombes de dispersió

–
El document es firmarà el desembre a Oslo i només és necessària la ratificació
de 30 estats per a què entri en vigor

–
Greenpeace i la CMC Barcelona (CEAR, Fundació per la Pau, Justícia i PAU i
Moviment per la Pau) el valoren com un pas històric

–
Totes les bombes de dispersió que s’han fet servir durant més de 40 anys,
quedaran prohibides

Més
de 100 governs, van donar arribar al vespre a Dublín un pas històric a
l’aprovar el text d’un Tractat Internacional de prohibició de les bombes de
dispersió. El document, aprovat per consens, prohibeix aquest tipus d’armes de
forma categòrica i fa il·legal, a partir de la seva entrada en vigor, la
fabricació, ús, possessió o venda de bombes de dispersió, per ser armes que
causen danys inacceptables a la població civil.

Totes
les bombes de dispersió que es van usar de Laos al Líban, passant per Cambodja
Iraq i Kosovo, seran prohibides. El Tractat s’obrirà a la signatura dels estats
el pròxim mes de desembre a Oslo i només serà necessari que 30 estats el
ratifiquin perquè pugui entrar en vigor. Tot i les reticències d’alguns països,
no s’han inclòs períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes
armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat de que algun país
expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest
ho prohibeix explícitament.

El
Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals: ha de ser el
més aviat possible, i mai després de vuit anys a partir de la seva ratificació.
Qualsevol possible retard s’ha de justificar amb informació exhaustiva davant
de les Nacions Unides. L’apartat d’assistència a les víctimes, un dels punts
menys forts del Tractat d’Otawa que va prohibir les mines antipersones, ha
sortit en aquesta ocasió reforçat. S’estableix l’obligació de proporcionar
assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les
consideracions de sexe i edat. Cada estat membre ha de desenvolupar per això un
pla nacional, calendari i pressupost, així com aconseguir, si és necessari,
ajuda internacional.

Els
estats membres, contrauen obligacions clares en matèria de cooperació i
assistència internacional per a les víctimes i els països afectats. Aquesta
ajuda pot ser bilateral o canalitzar-la a través del sistema de l’ONU, i
organitzacions nacionals, regionals i internacionals.

Potser
un dels apartats més ambiciosos és el que fa referència a mesures de
transparència. Cada estat membre, en un termini màxim de 180 dies des de la
ratificació del Tractat, ha de lliurar un informe de situació al Secretari
General de l’ONU. Allà ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que té i
les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o
desmantellament de les seves instal·lacions i fàbriques; els progressos
realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’ha d’actualitzar anualment.

Un
dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions ha estat el
de la interoperatibitat, és a dir, les maniobres militars conjuntes entre
estats membres del Tractat i els que no ho són (un tema sensible especialment
pel que fa referència als EE UU i les seves aliances militars). En aquest
assumpte no ha estat possible aconseguir tots els avenços desitjats però les
garanties que serien necessàries per a utilitzar aquestes armes en maniobres i
operacions conjuntes ho fa pràcticament inviable.

La
societat civil, que estava present a Dublín amb més de 200 organitzacions de
tot el món, ha valorat aquest text i la pròpia Conferència com un moment
històric per acabar amb el sofriment que durant 40 anys han causat aquest tipus
d’armes. Molts supervivents presents a Dublín han expressat la seva eufòria.
“Es tracta d’un moment històric que significarà un canvi real en les vides de
molts afectats, i que evitarà que hi hagi més víctimes en el futur. El Dret Internacional
Humanitari (DIH) ha fet avui un pas de gegant endavant”, assegura Eugeni
Barquero, de la Fundació per la Pau.

l
final s’han sumat al Tractat països que són grans productors com el Regne Unit,
Alemanya o França, entre altres europeus, a més de més de 100 països d’Amèrica
Llatina, Àfrica i Àsia. “Això garanteix el suport polític suficient per a què
el Tractat sigui una norma internacional important, i s’ha aconseguit sense
endolcir el seu contingut. Inicialment, el Tractat contra les mines antipersones,
només va aconseguir el suport de 46 països i avui són més de 160. Per això
creiem que aquest avanç serà decisiu” afirma Mabel González, de Greenpeace.

L’ampli
suport rebut fa que signifiqui no només la prohibició, sinó l’estigmatització
d’aquest tipus d’armament, un fet que condicionarà també el comportament
d’aquells que no el firmin. “La contundència del text permet assegurar que a
partir d’ara aquestes armes queden sotmeses a una condemna moral que farà molt
més difícil el seu ús”, afirma Maria Josep Parés, del Moviment per la Pau.

Espanya
també ha assegurat que li donarà suport. Quan això passi, les dues bombes que
es fabriquen a Espanya (la BME-330 de Expal, i la MAT-120 de Instalaza)
quedaran prohibides i l’exèrcit haurà de desfer-se dels seus aresentals. “Ens
alegrem que el govern hagi demostrat finalment el seu compromís humanitari i el
convidem a posar en marxa el més aviat possible les mesures necessàries perquè
sigui efectiu. Un gest important seria que formés part del primer grup de 30
Estats que és necessari perquè entri en vigor” diu Jordi Calvo, de Justícia i
Pau.

Després
de Dublín, la societat civil continuarà treballant per garantir que el tractat
s’aplica de forma rigorosa i exigent. Tant la CMC a com la CMC Barcelona i
Greenpeace seguiran dedicant esforços a aquest objectiu. El Procés d’Oslo ha
demostrat una vegada més que una pressió conjunta i concertada per part de la
societat civil pot moure voluntats i aconseguir avenços polítics importants.

Font Foto: Greenpeace