La badia d’Alacant amb color de tardor. Té uns blaus purs, com li agradaven al pintor Sorolla. (Les diverses games de blau crec que es poden apreciar en la foto.)Convindria disposar-ne d’un catàleg. Josep Pla n’ha escrit pàgines memorables, evocant la vista del mar des del seu Empordà. Les pupil·les de la gent del litoral estan associades a l’esclat de llum.
Després d’haver participat en l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre tinc la sensació que es repeteix, una i mil voltes, una mateixa situació. La taula redona amb què es cloïa l’encontre tenia de títol "La literatura catalana 300 anys després d’Almansa". Hi participaren: Sebastià Alzamora, Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, moderada per Gemma Pasqual. Doncs molt bé, ixen temes
He de participar, dijous que ve, en l’Encontre d’Escriptors, en el marc dels Premis Octubre, per parlar sobre modernisme valencià. Aprofite l’ocasió per (re)llegir papers de Ricard Blasco, que són boníssims! Quina claredat, quina mescla d’informació i de ponderació de les coses, tant les literàries com les sociològiques. Vaig conèixer Ricard Blasco a mitjans dels vuitanta, una figura que combinava la faceta d’home simpàtic i
Diumenge plujós, de poca intensitat. Passejada per camins de la Vall, que miren la badia d’Altea. Es veu en la foto (al fons la badia). Primer enfile camins empinats, després senders plans, i després baixades, més o menys, costerudes. Hui, com que estava banyat i fangós he anat, una bona part del camí, per carretera enquitranada. A Gines, sovintegen els tarongers, els nesprers i els
Jorge Wagensberg va fer una xarrada, el dijous passat, a la Universitat d’Alacant sobre el goig intel·lectual. Va ser un goig sentir-lo parlar del goig. Ho va ser perquè el tipus de discurs de l’autor és el del saber autèntic. Ço és, l’espai del coneixement transversal, fora de les caselles i de les disciplines tancades.
“Jo tinc el vici d’enregistrar per escrit escrupolosament els dies, a fi de no veure’m sorprés per les males jugades de la memòria. He seleccionat el període que va dels mesos d’abril de l’any 2004 i del 2005, i encara he fet una tria dels fets o les vivències.Més que l’episodi, n’indague el rerefons. De
Prepare l’esborrany d’una xarrada sobre el paisatge de la ciutat a principis de segle. El títol concret és: "El paisatge urbà pintat i escrit. Entre el futurisme i el cubisme". I em propose, sobretot, explorar la pintura de Torres-Garcia i la poesia -dels primers poemaris- de Salvat-Papasseit. Em sembla un període fecund, amb suggestions interminables i, sobretot,
Dissabte de passeig per Gines (la vall de Guadalest), faig la constatació del mal que ha fet l’aigua: solcides, marges esgarrats, escagassades pertot arreu … arbres arrencats … carreteres espatllades, murs devastats, cràters… En alguns moments semblava l’efecte d’una huracà. En altres rodals, en canvi, no s’estimava cap efecte especial i tot semblava més o menys
Pluja, molta pluja. La foto és de la badia d’Alacant hui a les dotze. Ara, encara cauen algunes gotes però semblen cansades, després d’hores i hores de faena. Al cel floten uns núvols negres que empolseguen de foscor els carrers de la ciutat. La mar és un llit de color morat amb la pell arrissada. Del cel emana un airet fresc, saludable,
"Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han demanat si em sentia "més aviat francès" o "més aviat libanès". I sempre responc el mateix: "Les dues coses alhora!" No és pas per un desig d’equilibri o d’equitat, sinó perquè si respongués una altra
Costa emprar paraules com ara "lúcid","enginyós", sense que sonen pomposes o falses, però, a la llarga, no són fàcilment substituïbles. El discurs de Monzó en la inauguració de la fira de Frankfurt ens sembla això: "lúcid", "divertit" i "enginyós". Com es poden dir les coses, com es pot traduir la realitat en paraules que en fan un motlle tan adequat?
1 Pensem-la clara aquesta quietud que escampa tants de ressons impensats; pensem-la clara i suggerent, que ens ompli l’espai concret d’ara mateix, l’espai en què no hi ha cap mena de sorpresa i tot és vell, i trist, i necessari. Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir
Arran de la fira de Frankfurt, el suplement Babelia d’El país està dedicat íntegrament a la literatura catalana. A partir de l’opinió de cent trenta-quatre escriptors, crítics, editors (només cinc valencians) s’ha elaborat una llista de les quinze millors obres. I de les cinquanta més votades. S’hi proposa, poc dalt o baix, el cànon literari català. S’ha comptat amb
La pel·lícula de Jean Becker és una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henri Cueco. Una comèdia, d’accent bucòlic i, al final, amb un punt dramàtic. La trama és molt simple: un pintor d’una cinquantena d’anys, amb bastant reconeixement, abandona París i s’instal·la en la casa familiar, en una zona rural. Per tal d’atendre el jardí contracta
El Bloc Nacionalista Valencià, ha demanat que siga concedida, a títol pòstum, la medalla de la Generalitat a Miquel Grau. També ha demanat de l’Ajuntament d’Alacant una medalla i que li dedique un carrer. En Homenatge a Miquel Grau i en adhesió a la campanya del Bloc, reproduesc el post que vaig escriure en aquest blog