A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Diarisme dels bons: Ferran Garcia-Oliver: “El vaixell de Genseric”
“Jo tinc el vici d’enregistrar per escrit escrupolosament els dies, a fi de no veure’m sorprés per les males jugades de la memòria. He seleccionat el període que va dels mesos d’abril de l’any 2004 i del 2005, i encara he fet una tria dels fets o les vivències.Més que l’episodi, n’indague el rerefons. De vegades es tracta d’exorcitzar un desassossec. Hi ha silencis que devoren l’ànima”.
Aquestes paraules del preàmbul donen compte del caràcter de l’escriptura de Ferran Garcia-Oliver en el seu llibre El vaixell de Genseric. Un esplèndid exemplar d’allò que s’anomena literatura del jo que tanta producció -i tan bona- està donant en l’actualitat. Potser resulta concordant amb l’esperit tumultuós dels nostres dies, la necessitat d’enregistrar avatars del que experimentem, pensem, llegim … Sobretot, cal reflexionar, ja que vivim un autèntic revoltí, de vegades amb caràcter delirant, i no sabem trobar-ne els punts cardinals. Potser per això o per altres coses, l’actual cultiu del gènere és òptim, amb peces antològiques i un conjunt d’autors molt destacat (Enric Sòria, Joan Garí, Pere Rovira, Miquel Pairolí, Vicent Alonso, Feliu Formosa, Valentí Puig…)
Ferran Garcia-Oliver és historiador, professor d’ofici i un home de curiositats diverses (qui va dir allò que “la curiositat és sempre rebel·lia”?) que el porten als llibres, (és un lector voraç), als viatges, a les atencions cap a l’entorn amb una mirada fresca que compagina la sensualitat i l’agudesa. I sense cap desfici crític -per esquivar el terme obsessió- com acostuma a trobar-se en alguns d’aquests papers. (n’hi ha més)
A El vaixell de Genseric hi ha comentaris interessants sobre el món dels nostres dies, el de la globalització, el de les lluites armades dels desplaçats o dels fanàtics; hi ha anotacions interessants sobre obres i autors: Philip Roth, Nabokov, Sándor Márai, Joan Fuster, Joan F. Mira. Entre les més delicioses hi ha les de Sant Vicent Ferrer, Miquel Bauçà i Joan Vinyoli. Al llibre se succeeixen comentaris sobre fets actuals, amb els de figures o fets històrics (com ara Francesc de Vinatea). I també podem trobar-nos el relat de qualsevol avatar domèstic, com és ara amb la petita crònica d’una batussa amb uns veïns impertinents. La mirada del professor universitari, veïnetja amb la del pare amb filles xicotetes, amb la d’un consumidor de cinema i de música… Entranyable i evocadora resulta l’anotació sobre els últims dies d’Ovidi. Però també la de personatges de l’entorn, com ara la Mariota. No me’n puc estar de retallar-vos un trosset de pàgina:
Amb ells se n’anava una olor primitiva. Jo crec que només l’he sentida en les dones de Beniopa de primeries dels seixanta. Era una olor que mesclava l’estable, la pallissa, el gat i el gos domèstics, les intimitats fortes, al suor del treball i el patiment i, és clar, el sabó escàs.
Fa dies que sentia com formigues al costat, Mariota. La van convèncer que l’havia de veure un metge, cosa que no passava des que va parir el Ramon, feia els seus bons vint-i-nou anys. També s’havia de rentar de cap a peus, perquè les mans d’un metge sempre són les mans d’un metge. Ahir la van trobar morta a la dutxa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dels autors que anomenes només vaig llegir fa molt temps el llibre ‘Un ofici del segle’ de Joan Garí i em va fer molt bona impressió. Un autor del que valdria la pena llegir més treballs.