A tall d'invocació

He de participar, dijous que ve, en l’Encontre d’Escriptors, en el marc dels Premis Octubre, per parlar sobre modernisme valencià. Aprofite l’ocasió per (re)llegir papers de  Ricard Blasco, que són boníssims! Quina claredat, quina mescla d’informació i de ponderació de les coses, tant les literàries com les sociològiques. Vaig conèixer Ricard Blasco a mitjans dels vuitanta, una figura que combinava la faceta d’home simpàtic i templat -vividor- amb la de l’erudit. Una mescla que desconeixia. Després de la guerra es va instal·lar a Madrid, i laboralment es dedicava al món audiovisual, com a realitzador. En el temps de lleure feia investigació sobre la cultura valenciana contemporània: estudis amb sabor i amb saber. Mostrava la història a través de la literatura i de la paraliteratura: periòdics, obretes de teatre, sense despegar-se dels fets històrics. Alguns dels seus treballs, com els que s’apleguen a Revoltats i famolencs (1980), són molt bons. Una síntesi d’informació i d’interpretació, i de sensibilitat.  

El que diu sobre el modernisme és clarivident i amb molt de trellat. Coincideix, a més, amb la ponderació de Fuster. I amb la visió reivindicativa -i crítica- dels valencianisme. 

De tota manera, Ricard Blasco em va sorprendre, més que en cap altra cosa, amb un poemari que havia publicat el 1937, a la col·lecció l’Espiga, amb un preàmbul de Carles Salvador. Ell era nascut el 1921, tenia, doncs, 16 anys. Elegia a un mort, com insinua el títol és una evocació del soldat mort en la guerra. Blasco fa servir la prosa poètica, comença “Amb una incandescència de rellamp” i soprén perquè té una dicció moderna, lluny del candor sentimentaloide i llorentí. L’estil és depurat, el lèxic, molt literari; el poemari hi manté el ritme i acaba amb un paràgraf operístic:

    De tu és d’on ens puja eixa verdor de terra, d’herba fresca, eixa groga sentor d’esforç i amada vida; de qui ens prové el valor, la murta i la cirera: de qui el colpidor somni no neix, puix que viu la carícia; de qui tot és vingut: l’abrandament, la força, la senyera.

Foto: estació de tren de València obra de Demetri Ribes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!