A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Els Octubre
Després d’haver participat en l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre tinc la sensació que es repeteix, una i mil voltes, una mateixa situació. La taula redona amb què es cloïa l’encontre tenia de títol "La literatura catalana 300 anys després d’Almansa". Hi participaren: Sebastià Alzamora, Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, moderada per Gemma Pasqual. Doncs molt bé, ixen temes previsibles i reiterats: el desconcert polític, el tema de la immigració (i el multiculturalisme), els canvis socials… Mai en una taula redona d’aquesta mena no es parla de literatura. N’hi ha autors de primera magnitud, obres de teatre fabuloses i amb un èxit internacional, com El mètode Grönholm, n’hi ha escriptors joves que han obtingut un reconeixement enllà dels Pirineus de la mà de la ciència ficció: Sànchez Pinyol. Etcètera, etcètera… Però no parlem mai de literatura, parlem de les condicions de la nostra societat. I de les dificultats de la nostra cultura. La qüestió és comprensible, per un costat, però per un altre, no deixa de ser paralitzant. Ben bé és caure en un parany. El parany de no fer, no avançar, no donar-li importància a les coses que tenim. La robustesa de la literatura catalana està fora dubtes, i cal seguim impulsant-la, llegint-la, comentant-la… La resta de coses, les sabem. Cap escriptor català ni cap bon lector ignoren les condicions difícils de la nostra cultura: les pateix dia a dia. Exorcitzem, d’una vegada per sempre, aqueixa ofuscació de parlar sempre del mateix. (n’hi ha més)
Pel demés, l’ambient dels Octubre, com sempre, animós i vitalitzant: llibres per tot arreu, reencontre amb amics, mots càlids d’uns i d’altres… L’exposició fabulosa de Josep Renau ha acompanyat l’efemèride. Estellés el va evocar amb una preciosa Lletra al pintor valencià Josep Renau (1978)
Ordenaràs el mural del teu poble,
aquest mural de sofriment i sofre.
La festa dels Octubre va comptar, ja en la cloenda, amb Lluís Llanch, una figura entranyable i molt lligada al que signifiquen els premis. Ací en teniu la crònica. Tot plegat estimulant i candorós, una injecció de vitamines.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que dius de la taula dels escriptors és aplicable als Octubre….més del mateix.
A n’Eliseu Climent sempre li ha eixit molt rentable este victimisme gratuït. Jo vaig anar a l’Encontre d’escriptors l’any que van tractar la transició. Els ponents no s’havien preparat les ponències i ens contaven la seua vida i miracles. Per cert, que jo crec que jo mateix era l’únic escriptor que n’hi havia a la sala. Encara m’enrecorde de lo malament que li va parlar un catalanufo d’eixos al director d’El Jueves, hem va donar vergonya aliena. Per últim, cal dir que, ací a Londres, els escriptors en Llengua Anglosaxona, cobren molt menys que nosaltres.
Jo també n’estic un poc fart d’aquest victimisme. Hi ha que treballar cadascú en el seu camp i tirar endavant sense parar-se a mirar-se tant el melic. Així és com avançarem.